El llegat de Josep Pallach
Dues publicacions recents recorden la figura del principal dirigent del PSC-Reagrupament, mort el 1977
Totes dues posen de manifest la rellevància del polític empordanès, que va deixar orfe l’espai de la socialdemocràcia
La matinada del dimarts 11 de gener del 1977, el pedagog i líder del PSC-Reagrupament, Josep Pallach, va morir víctima d’un infart. Les circumstàncies de la mort, que es va produir a uns 500 metres de l’hospital de Bellvitge, i la transcendència del personatge, destinat a tenir un paper destacat en la política catalana, van provocar una commoció generalitzada. La notícia es va escampar en poques hores. El fèretre, instal·lat a la seu del partit, es va convertir en un centre de pelegrinatge de ciutadans anònims i polítics coneguts, que van voler expressar el condol i reivindicar el polític empordanès. Una de les primeres persones a reaccionar va ser el president de la Generalitat, Josep Tarradellas. “Ens feia molta falta”, va destacar, i es va mostrar convençut que “l’exemple i la trista desaparició de Pallach serviran per unir punts de coincidència entre el PSC (C) i el PSC (ex-R) i per esborrar tot allò que impossibilita la unitat”. Malgrat les discrepàncies inicials, Pallach havia estat un ferm defensor del paper que havia de tenir el president de la Generalitat a l’exili.
Entre els amics i companys de partit de Pallach, la consternació va ser generalitzada. La crònica que va aparèixer l’endemà al diari Avui recordava que “amb prou feines si podien explicar els esdeveniments i ploraven amargament en intentar de parlar”. Un dels seus companys de la universitat, Miquel Reniu, recorda aquell moment amb una barreja de “dolor i ràbia, molta ràbia”, i, malgrat el pas dels anys, encara sent la recança de no haver pogut parlar amb ell després del polèmic congrés de Reagrupament, que s’havia tancat poques hores abans. Un altre company de facultat i de militància, Josep Sarramona, reconeix: “Molts ens vàrem sentir d’alguna manera orfes arran de la seva pèrdua, en uns moments en què venien temps incerts, alhora que il·lusionants, i persones com ell ens donaven seguretat als qui ens sentíem propers als seus plantejaments.” Han passat gairebé 50 anys, però encara avui Sarramona recorda aquell dia “amb els sentiments a flor de pell”. Per la seva banda, la futura consellera de Benestar Social i Família i d’Ensenyament, Irene Rigau, que en aquell moment era mestra de quart, recorda el “sentiment de pèrdua i el dolor que va representar la mort de Pallach per al magisteri i també per a la política del país”. El periodista Joan Tàpia, que havia compartit militància amb Pallach des del 1966 i que va formar part del nucli fundador de Reagrupament el 1974, recorda que la mort prematura era de “tot menys esperada” i era conscient que “trasbalsaria el camí de la Transició de Catalunya i la idea de construir un partit socialdemòcrata en la línia europea.
Una resposta impossible
Quan Josep Pallach va morir, estava a punt d’editar-se un llibret en què el polític responia les preguntes de l’escriptor Baltasar Porcel. Aquell llibret es va convertir, en paraules del seu editor, en “el testament polític més representatiu de Josep Pallach”. Des d’aleshores, s’han publicat un munt de llibres que han destacat tant el seu vessant polític com l’aposta per la renovació pedagògica, i, al mateix temps, per la imbricació entre tots dos vessants. Els dos darrers acaben de sortir fa pocs dies, una prova de l’interès que encara avui suscita el personatge i de la vigència del seu llegat. En el primer cas, es tracta de les “memòries d’una filla de l’exili”, una reconstrucció novel·lada a càrrec de la seva filla, Antònia Pallach. En el segon, d’una biografia escrita pel periodista Joan Safont, a qui entrevistem en aquest dossier.
En una conversa que va mantenir poques hores abans de morir amb el futur alcalde de Palafrugell, Frederic Suñer, Pallach es preguntava: “Tu creus que podré continuar en la política?” En aquells moments, l’escenari es presentava ple d’incerteses. Poques setmanes després de la seva mort, es van celebrar les primeres eleccions democràtiques després del parèntesi de la dictadura i, alguns mesos després, el PSC-Reagrupament va apostar per la convergència amb el PSC-Congrés i la federació catalana del PSOE per fundar el Partit dels Socialistes de Catalunya. Tal com recull Joan Safont en el primer capítol del llibre, des de l’endemà mateix de la mort s’ha repetit un mateix interrogant: “Què hauria passat si en Pallach no hagués mort de manera prematura?”
La pregunta té una resposta impossible. Miquel Reniu, que va compartir amb Pallach militància política i docència a la Universitat Autònoma, té molt clar que amb la mort del líder de Reagrupament es va perdre “la gran il·lusió d’un socialisme democràtic català, que només ell, per la seva experiència política i vital, pel seu convenciment i compromís, però també per la seva fortalesa i senzillesa, podia impulsar”. I hi afegeix: “En aquells moments, era el referent català més important a la Segona Internacional, la possibilitat real d’un partit socialista i democràtic d’estricta obediència catalana; la possibilitat de vertebrar, amb ERC i altres forces, un gran centreesquerra decisiu per governar Catalunya, com Pallach i Barrera volien. Posteriorment, mort ja Pallach, el PSC-Reagrupament s’integrà en un model ben diferent i conegut, el del PSC-PSOE.” El periodista Joan Tàpia està convençut que “era difícil que en Pallach entrés a la unificació tal com es va fer el 1977, perquè el PSC-Congrés estava en unes posicions molt més esquerranes i ell també hauria tingut una dificultat gran per entrar en una coalició en què la direcció la portava el PSOE”. Assegura que Pallach “tenia molt clara la disciplina catalana del socialisme”, i, en aquest sentit, vaticina que “en Pallach hauria anat en coalició amb en Jordi Pujol perquè creia que era molt important que en les primeres eleccions la força de Catalunya a Espanya fos important”. Tot i això, puntualitza que “després no sé què hauria fet, perquè la línia del PSOE amb en Felipe González era la que ell volia, si bé calia veure què passava amb el tema de la disciplina catalana, que per a Pallach era fonamental”. Per la seva banda, Irene Rigau coincideix que “el pes del socialisme espanyol va ser molt més fort, i, per tant, el PSC-C va acabar sent més PSOE del que probablement hauria estat”.
La pressió exterior per a una confluència socialista era molt intensa. Poques hores abans, una delegació de la Internacional Socialista, presidida per Hans Matthöfer, va comunicar que la direcció de la Internacional volia el PSC com una federació més del PSOE i que, sense aquesta vinculació, no rebrien cap suport, una notícia que va ser com una galleda d’aigua freda en el congrés de Reagrupament, que se celebrava al Col·legi d’Advocats de Barcelona.
El llegat de Pallach
Han passat gairebé 50 anys del seu traspàs. Però quin és el principal llegat de Josep Pallach? Josep Sarramona, que va col·laborar a perpetuar la seva memòria amb un premi d’educació que duia el seu nom i convocava Edicions CEAC, sosté que molts dels seus plantejaments s’han fet realitat: “Volia una escola pública pluralista i de qualitat, on tothom hi tingués cabuda, sense prohibir iniciatives privades –“a ningú se li pot prohibir ensenyar”, deia –, però que no fos una opció obligada. Això ho tenim. Demanava que l’escola a Catalunya havia de ser catalana i en català, en contraposició amb el bilingüisme que proclamaven i practicaven els socialistes de Rosa Sensat. Això ho tenim, amb les limitacions que en els darrers anys s’han produït, però no com a criteri general. Demanava una formació universitària per a tots els docents i això va acabar caient com fruita madura. En resum, quan algú com ell s’anticipa als seus temps, ho passa malament, però el futur li acaba donant la raó.” I, malgrat el pas dels anys, conclou: “Voldria pensar que el seu tarannà dialogant s’ha imposat entre nosaltres de manera general, encara que hi hagi limitacions en aquest sentit.” Per la seva banda, Irene Rigau recomana la lectura del seu llibre La democràcia, per a fer què (Edicions Els Llums, 2015), en què posa de manifest que “sense una educació sòlida, no hi ha democràcia”. I hi afegeix que la lectura és especiament útil “en aquests moments en què la democràcia no està garantida”. Des del 2009, la Fundació Pallach, amb seu a Palafrugell, treballa per preservar el seu llegat i, a partir del qual, incidir en la millora educativa.