Quan s’alineen els astres i els presidents de les Generalitats es troben

Si aquests dies mirem cap al cel de nit, podrem observar un fenomen ben curiós, ja que hi trobarem alineats quasi tots els planetes del sistema solar: Mart, Júpiter, Venus i Saturn, a simple vista, i Urà i Neptú, amb telescopi. El 28 de febrer s’hi afegirà Mercuri. L’última vegada que vàrem poder gaudir d’un fet com aquest va ser en 2022. Un altre fenomen que s’ha produït aquesta setmana i que és, fins i tot, més difícil encara de veure, ha sigut la coincidència dels dos presidents de les dues Generalitats, la catalana i la valenciana, en una trobada oficial, com ha sigut el cas de Salvador Illa i Carlos Mazón, que, el dilluns 27 de gener, varen compartir plegats un acte a la casa Seat de Barcelona. Es tractava de l’escenificació d’un front comú en favor del cotxe elèctric, i va incloure també la participació de María Chivite, presidenta de Navarra; Jordi Hereu, exalcalde de Barcelona i ministre espanyol d’Indústria, i el conseller delegat de Seat, Wayne Griffiths. Ara bé, que Carlos Mazón i Salvador Illa compartissen agenda protocol·lària tenia unes implicacions polítiques que anaven més enllà de les condicions estrictes de la trobada i no varen passar tampoc desapercebudes. El diari valencià Las Provincias, fundat pel patriarca de la Renaixença valenciana, Teodor Llorente, però convertit des de fa temps exactament en el contrari del que era la visió original, donava les claus d’interpretació d’aquesta trobada amb una peça prèvia: “Mazón e Illa intentan reconducir una relación viciada por el independentismo” [https://www.lasprovincias.es/politica/mazon-illa-intentan-reconducir-relacion-viciada-independentismo-20250125180430-nt.html]. Per a Las Provincias, sempre hi ha una culpa, i aquesta, per descomptat, sempre és dels catalans. Una reconducció complicada, doncs, sota aquests paràmetres.

Ara bé, si havíem de fer-nos enrere fins a 2022 per a trobar una altra alineació dels planetes al cel com la que podem gaudir aquests dies, per a trobar una cimera oficial entre els presidents de les Generalitats ens hem de remuntar a 2021, quan Pere Aragonès i Ximo Puig es varen trobar a Barcelona. Fou el 29 de novembre i es va aprofitar que Puig acudia al lliurament de premis de Foment del Treball. Entre els temes que hi havia damunt la taula hi havia les coincidències en l’impuls del corredor mediterrani i la demanda de participació i gestió autonòmica i local en els fons Next Generation de la Unió Europea, tot i que les conclusions no varen anar més enllà de declaracions de bones intencions. No hi hagué acord en matèria de finançament, tanmateix, tot i que tots dos territoris tenien –i continuen tenint– els mateixos problemes en aquest àmbit. Puig no estava d’acord amb la bilateralitat de la negociació amb l’Estat que proposava Aragonès. Ara, això no obstant, aquesta bilateralitat forma part de l’acord d’investidura de Salvador Illa amb ERC i, per tant, formalment se suposa que aquest l’assumeix.

Aquella trobada de Puig i Aragonès era la primera trobada formal que es produïa en quasi un lustre, tot i que Ximo Puig i Quim Torra sí que havien pogut coincidir en altres fòrums, però no en un context de trobada formal entre els dos caps dels executius respectius. Curiosament, el d’aquest dilluns no és el primer viatge oficial que Carlos Mazón, com a president de la Generalitat, fa a Barcelona, però sí que és el primer en què es troba amb el seu homòleg català. En març de 2024, Mazón va aprofitar un acte amb empresaris catalans en favor del corredor mediterrani per a captar empreses, a les quals va instar a abandonar Catalunya i establir-se al País Valencià, lluny d’inestabilitats i temptacions separatistes, és clar. No sembla el programa, tanmateix, d’una relació cordial amb el veí. En tot cas, el Banc Sabadell, que després de comprar la Caixa d’Estalvis del Mediterrani (CAM) per 1 euro, en 2011, enmig del daltabaix del sistema financer valencià, havia establit la seu social a Alacant en 2017 com a estratègia de guerra bruta contra l’independentisme, li ho ha agraït tornant a Catalunya aquests dies. Pere Aragonès, per la seua banda, havia visitat València per a assistir, en octubre de 2023, a la gala dels Premis Octubre, els guardons literaris que llavors celebraven el seu mig segle i que atorga Acció Cultural del País Valencià. No hi hagué cap trobada amb el seu homòleg valencià, però, tenint en compte l’hostilitat manifesta del govern de PP –i llavors també de Vox– amb tot el que faça olor de valencianisme, no semblava l’escenari més indicat tampoc.

Al remat, la història recent de les dues autonomies, la valenciana i la catalana, és la història d’una vida donant-se l’esquena. Com si el riu Sénia fos tres vegades més ample i més salvatge que l’Amazones, en comptes de ser una petita rambla que la major part del temps tot just arrossega un filet d’aigua. Durant la primera dècada dels 2000, quan Pasqual Maragall, des de la presidència de la Generalitat catalana, va posar en marxa l’Euroregió mediterrània, Francisco Camps, des de la Generalitat valenciana, s’apuntava fervorosament al batejat com a Eix de la Prosperitat, que reunia la Comunitat de Madrid, el País Valencià i les Illes Balears. Un eix que més tard es va veure que dibuixava perfectament les anades i vingudes de les trames corruptes vinculades al PP de tots tres territoris: Nóos, Gürtel, Palma Arena, etcètera. Durant la seua presidència (2003-2011), Francisco Camps va veure passar al càrrec Jordi Pujol (els últims mesos), Pasqual Maragall, José Montilla i Artur Mas, com a presidents de la Generalitat de Catalunya. Amb Mas, només va coincidir en algun acte, sense agenda bilateral. Amb Montilla, per contra, sí que va celebrar una cimera bilateral: una trobada sense més concreció que algunes bones paraules, com sempre, i que va donar peu a un esquetx fantàstic del programa humorístic Polònia, en què Camps exigia un intèrpret català-valencià per a la trobada. En aquest sentit, no és que Camps es reunís moltes vegades més amb els presidents madrileny o murcià, o que, amb aquest últim, quasi esmorzava llavors cada dia –eren els anys de l’“Agua para todos”–, és que Camps es va reunir més vegades –un parell– amb el governador de l’estat americà de Florida, Jeb Bush, que no amb el seu homòleg català. També eren els temps de la Florida mediterrània. Encara ho són, de fet.

Però si fins ara ens hem centrat en les reunions institucionals oficials, la paradoxa que ha esdevingut una novetat, d’altra banda, en aquest període recent és que, políticament, aquesta incomunicació s’ha estés a altres àmbits i actors. Per exemple, el cap de setmana passat, Compromís assistia a una trobada a Saragossa amb la Chunta Aragonesista i Verdes Equo. Amparo Piquer, secretària general de Més Compromís, el partit majoritari de la coalició Compromís, l’antic Bloc Nacionalista Valencià, explicava en xarxes que “on estiga Chunta Aragonesista estarà Compromís i on estiga Compromís estarà Chunta Aragonesista”. Un acte i una proclama semblants, però amb un soci polític català, és, ara com ara, inimaginable. Compromís feia passejar Íñigo Errejón pel balcó de Falles i per totes les campanyes electorals, fins que va caure en desgràcia. L’aliança amb Más Madrid era estratègica i es visualitzava com a tal. Mentrestant, Catalunya parava –i para– tan lluny que sembla formar part d’una altra galàxia. No havia estat mai així en la història del valencianisme polític.

Al País Valencià hi ha Esquerra Republicana del País Valencià, marca local d’Esquerra Republicana de Catalunya, però, així mateix, el Bloc Nacionalista Valencià sempre havia tingut unes relacions privilegiades amb Convergència i Unió i amb el PSM-Entesa Nacionalista, formacions amb les quals acudia aliat a les eleccions europees. En 2014 i 2019, tanmateix, les dues coalicions que encapçalava Compromís, Primavera Europea i Compromís per Europa, no incloïen cap soci polític català. En 2024, Compromís es va integrar directament en la llista electoral de Sumar. Aquest fet va portar un líder històric del valencianisme, com Pere Mayor, fundador de la Unitat del Poble Valencià i del Bloc Nacionalista Valencià, a integrar-se en les llistes de Junts per Europa, per a fer visible, segons va explicar en campanya, la solidaritat amb Catalunya, que havia trobat a faltar en el seu antic espai polític.

Aquesta història de desavinences, desacords i quasi desaparicions en la política oficial i institucional, catalana i valenciana, observada des de la perspectiva de dos territoris que, més enllà de compartir una cultura, una llengua i una història comunes, també comparteixen dinàmiques econòmiques, socials i humanes, no s’entén si no és des d’una perspectiva militant. És a dir, si els presidents que ha tingut la Generalitat valenciana no han tingut una relació privilegiada amb els presidents que ha tingut la Generalitat catalana, ha sigut per una decisió política activa. Una decisió política activa d’estranyament. Perquè una trobada entre un president de la Generalitat de Catalunya i un altre de la Generalitat del País Valencià era i és més que una trobada. Entre les deu connexions ferroviàries d’alta velocitat amb més passatgers de l’Estat espanyol, només n’hi ha una que ha perdut usuaris en els últims anys: Alacant-València-Barcelona. Qualsevol que haja viatjat en l’Euromed n’entén les raons perfectament. Que Barcelona i València –la segona i la tercera ciutat, respectivament, de l’Estat– caminen en la mateixa direcció és un escenari que cal evitar de totes totes, tal com va deixar escrit en les seues memòries José María Aznar.

Com estem veient, la política institucional entre tots dos governs és un camp de mines. I possiblement no n’hi ha hagut cap de més perillós que el que va recórrer Jordi Pujol. Mentre va ocupar la presidència de la Generalitat catalana, Pujol va veure passar per la valenciana dos presidents preautonòmics, Josep Lluís Albinyana (PSOE), de conviccions valencianistes, i Enrique Monsonís (UCD), representant de la reacció antivalencianista, així com quatre presidents autonòmics: un del PSOE, Joan Lerma, i tres del PP, Eduardo Zaplana, José Luis Olivas (un president de transició, després que Zaplana se n’anàs a Madrid a ocupar un ministeri) i Francisco Camps, durant els primers mesos. Pujol i Lerma varen coincidir durant dotze anys. També amb Gabriel Cañellas, a les Illes Balears. El trenté aniversari del setmanari El Temps els va poder reunir tots tres en un acte públic. Un acte que, tanmateix, no es va donar mai mentre estaven al càrrec. De cimeres bilaterals, sí que n’hi varen haver. Comptades amb els dits d’una mà, això sí.

Ara bé, si hi hagué una relació bilateral delicada que Jordi Pujol va mantenir amb un president de la Generalitat valenciana, aquesta va ser, sense cap mena de dubte, la que el va lligar a Eduardo Zaplana. Varen coincidir tots dos als seus càrrecs entre 1995 i 2002, però no varen mantenir una cimera bilateral en públic mai. Sí que ho feren, tanmateix, en secret, en 1996. En aquell moment, el PP no tenia majoria absoluta a Madrid i Aznar necessitava els vots de CiU. Fou l’any del pacte del Majestic. Pujol i Zaplana varen encetar el camí que va portar a la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Des de la perspectiva catalana, es volia garantir la pau lingüística i la unitat de la llengua, que l’acadèmia, amb una majoria de membres provinents de la universitat, garantia. Des de la perspectiva dels interessos polítics de Zaplana, que llavors havia de pactar el seu govern a la Generalitat amb la formació blavera Unió Valenciana, era la manera de desactivar un conflicte que només li podia aportar maldecaps i, així mateix, un instrument per a absorbir i desmantellar el seu aliat, tal com va passar. El valencià, la llengua catalana al País Valencià, és evident que no li importava gens ni mica, a Zaplana, que, nascut a Cartagena i establit a Benidorm com a plataforma de projecció política, ni va arribar a aprendre’l mínimament ni va simular que ho intentaria.

Aquesta és la història de l’autonomia, tanmateix. És a dir, només de 1982 ençà, quan entra en vigor l’Estatut d’Autonomia valencià. Durant l’època de la Mancomunitat de Catalunya i la Generalitat republicana, el País Valencià no va accedir a cap nivell d’autonomia pròpia. Hi estigué a punt, ja que havia d’aprovar un Estatut en 1936, però hi va haver el colp d’estat i el projecte va quedar al calaix. Ara bé, això no vol dir que Catalunya i el País Valencià, durant tot aquest temps, hagen seguit el mateix camí que la política oficial i institucional autonòmica recent. Ans al contrari, de fet. Actualment, en molts altres àmbits, formals i informals, la interrelació és plena i fluida. Per exemple, en l’àmbit de la cultura. Però, així mateix, la germanor entre tots dos territoris havia sigut un tòpic habitual en la història contemporània. Teodor Llorente, per exemple, mantenia correspondència habitual, entre molts altres, amb Víctor Balaguer, a qui considerava un referent, i a qui va dedicar la seua crònica València, en la qual afirmava que Barcelona –i Catalunya– i València –i el País Valencià– són més que germanes, són bessones. El mallorquí Marià Aguiló, de fet, havia sigut el mestre de Llorente. No era cap fet aïllat: les relacions literàries entre els renaixentistes catalans i valencians eren la norma, no l’excepció. I aquestes paraules de Llorente, també. Era un tòpic comú i habitual subratllar aquesta germanor, com hem dit.

Llavors, la pregunta és obligada: què ha passat fins a arribar ací? Quan se’n va anar tot en orris? Aquest trencament cal situar-lo clarament en un moment del temps molt recent. Concretament, durant la transició, amb el sorgiment del blaverisme. És a dir, l’aclimatació al País Valencià de l’anticatalanisme estructural del nacionalisme espanyol. Aquella va ser una operació d’estat que va posar tota la carn en la graella. No fou una casualitat que els tancs de Milans del Bosch, durant el colp d’estat del 23-F, isquessen als carrers de València. Joan Fuster o Sanchis Guarner varen ser víctimes d’atemptats amb bomba, però també tot un seguit de llibreries, per exemple. La llibreria 3 i 4, ara Fan Set, a València, és, de fet, una de les més atacades de tot Europa. La cultura sempre ha estat en la diana del blaverisme. La transició valenciana va ser una de les més violentes de tot l’Estat, amb l’agreujant, tanmateix, que la violència era gairebé unidireccional i s’exercia des de l’espanyolisme contra el valencianisme. De fet, si es coneix aquest període com a Batalla de València, la realitat és que és un nom que no li escau gens, ja que, de batalla, no n’hi hagué, realment: fou un atac unilateral en què les armes –metafòriques i literals– només les posseïa un bàndol.

Les trobades i les relacions institucionals entre Catalunya i el País Valencià estan mediatitzades des d’aleshores per aquests condicionants. Ara bé, quan s’acosta el mig segle des que es varen produir els fets, el que era el blaverisme té menys força al País Valencià que mai. Vicent Flor, sociòleg i estudiós del fenomen, explica que si el blaverisme ha mort ha sigut d’èxit, perquè ha aconseguit el seu principal objectiu, que no era cap altre que entrebancar l’ascens del valencianisme polític i de la normalització de la llengua i la cultura valencianes. Ara bé, sí que és de veres que ja no existeixen –a penes– partits polítics o organitzacions de qualsevol mena estrictament blaveres. En aquest sentit, l’escenari podria obrir una escletxa per a normalitzar, almenys una miqueta, les relacions entre tots dos territoris. La pregunta, tanmateix, és obligada també: quant tardarem a poder veure alineats aquests planetes al cel una altra vegada?