“En el mandat de Tierno Galván neix la rivalitat Madrid-Barcelona”

De biografies del Tierno Galván ja n’hi havia algunes. I ens va semblar que més enllà d’aprofundir en la seva trajectòria, de la qual també oferim algunes novetats, tenia molta volada el tema de les relacions entre Madrid i Barcelona, tant pel que fa a la cooperació que hi va haver en aquella època com també a la rivalitat, que va començar en aquells anys d’una manera important. I una de les coses que es destaquen és que el tracte diferencial a Madrid, ja des dels governs de Felipe González, ha estat una evidència bastant clara. No només respecte de Barcelona, tot i que el llibre es refereix a aquesta, sinó també d’altres àrees de l’Estat. El mateix Pasqual Maragall assenyalava que després de l’èxit tant dels Jocs Olímpics com de l’Expo de Sevilla, Madrid va percebre que hi havia hagut un tracte massa bo en aquestes noves ciutats.

La incomoditat que ell va tenir entrant al PSOE la va tenir el PSOE quan va entrar ell. Realment era una relació molt complicada i no el volien massa. El que sí que hi havia era un mandat de la Internacional Socialista que els partits s’agrupessin i no diversifiquessin, i a més era molt clar per diverses raons que no podia anar per un altre lloc la història. Ell era una persona que sabia guanyar-se molt en la curta distància les persones, era molt respectuós i proper amb la gent senzilla, però hi havia una cosa que el molestava enormement i era que les persones que tenien un càrrec o una responsabilitat no fossin persones formades i cultes. En aquest sentit, menyspreava bastant una part dels diputats que estaven amb ell al Congrés. Li semblava que el nivell no era el que hauria hagut de ser. Molta gent del PSOE es va sentir una mica menystinguda. Ell mateix, quan es referia als dirigents socialistes, parlava d’“esos chicos”. Això no va contribuir precisament a fer que les relacions fossin massa bones.

Ell ho diu des de la mirada de l’alcalde. No és que la rivalitat entre Catalunya i Espanya no hagués estat molt present abans, però com a equips de govern aquesta competència sí que és nova. I el que destaco és que en part això també és anterior. Franco decideix que no pot ser que Barcelona sigui més gran que Madrid i tingui més empenta econòmica; i una de les coses que fa és annexionar molts barris, amb la qual cosa Madrid passa de tenir la mateixa població de Barcelona a tenir-ne més del doble. Al mateix temps, Franco va potenciar Madrid com a capital de l’imperi. Per tant, això és una mica anterior. Però sí que és veritat que quan els ajuntaments superen la situació econòmica desastrosa que tenen, hi ha una voluntat clara per part de Madrid per esgarrapar àrees en les quals Barcelona en aquell moment era més potent i més dinàmica. I això té el suport inequívoc de l’administració central.

Sí. Els primers ajuntaments, i això en Narcís Serra ho destaca molt, van portar a terme una lluita conjunta, perquè hi havia unes necessitats imperioses. Quan els socialistes van entrar als ajuntaments de Madrid i Barcelona el 1979, no podien pagar la nòmina dels funcionaris o dels conductors d’autobusos i de metro. Per tant, va ser imprescindible unir-se. També és veritat que ja en aquell moment Madrid va disposar d’una llei específica per al seu transport públic, cosa que no va tenir cap altra ciutat. Tot apunta sempre en la mateixa direcció.

Hi ha alguns elements que en aquell moment van fer mal. Per exemple, en els darrers anys del franquisme Barcelona era la ciutat de fires i congressos perquè tenia una institució firal, la Fira de Barcelona, molt potent. I una de les coses que va voler fer Tierno va ser convertir Madrid en la primera ciutat firal de l’Estat. També hi havia el cas del quadre del Guernica, que s’havia de decidir si anava a Madrid o a Barcelona. Més enllà també d’aquestes rivalitats més puntuals, la qüestió cabdal ha estat el tracte diferent per part de l’Estat a les dues ciutats. La concepció centralista, que amb l’Aznar va arribar al seu punt culminant, ha perjudicat molt i explica en part tot el que ha passat després a Catalunya. Els detalls aquests que assenyalo van anar sumant aquesta idea de greuge i de relacions delicades entre les dues ciutats.

Crec que va tenir un pes important. També en positiu. Narcís Serra va tenir la sort de tenir a l’altre costat a Madrid no el mateix Tierno sinó d’altres interlocutors que van estar al seu costat i dels seus assessors per aconseguir treure els ajuntaments de la fallida. En aquesta època, les rivalitats van ser més anecdòtiques o de segon nivell. En canvi, en el temps de Pasqual Maragall va passar tot el contrari. La relació i l’estimació entre Tierno Galván i Maragall va ser molt alta, però en canvi la rivalitat va anar creixent i va arribar a ser més tensa. A vegades, més enllà del factor humà, també hi ha aquest element dels equips, que al final són els que es reuneixen i han de resoldre les coses.