Una crisi sense aturador
L’elecció de Jordi Domingo com a nou president del Consell de la República obre una nova etapa en la trajectòria de l’ens
En els darrers mesos, l’organisme ha viscut alguns episodis convulsos, marcats per la gestió de l’anterior vicepresident
El 30 d’octubre del 2018, el Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat va ser l’escenari de la presentació d’un nou instrument, destinat a preservar el llegat del referèndum de l’1 d’octubre i a donar resposta a la repressió desfermada per part de l’Estat espanyol, que havia intervingut l’autonomia a través de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i provocat l’exili i la presó dels principals líders independentistes. El Consell per la República, tal com es va anomenar aquest nou organisme, va ser el resultat d’una llarga gestació, que s’havia iniciat a principis d’aquell any, quan el govern de Carles Puigdemont a l’exili, instal·lat a la “Casa de la República” de Waterloo, havia expressat la necessitat de bastir a Bèlgica “les institucions de la República Catalana”, la que es va proclamar el 27 d’octubre.
Malgrat els propòsits inicials, la presentació del Consell per la República es va haver d’ajornar en diverses ocasions. Primerament, per la detenció del mateix Puigdemont a Alemanya, i, més endavant, per les desavinences entre els principals partits independentistes, Junts i ERC. De fet, els retards i les absències que hi hauria en l’acte de presentació, especiament la de la CUP, es van convertir en una primera prova que el nou organisme naixia amb peus de fang, en un escenari en què l’independentisme era incapaç de mantenir la unitat exhibida fins al referèndum de l’1 d’octubre. La formació anticapitalista argumentava que el Consell tenia una “lògica simbòlica” i no pretenia trencar amb l’Estat espanyol. També subratllava que l’organisme no disposava de “mecanismes de control democràtic i popular” i que el nou instrument no afrontava “l’element central del conflicte, l’exercici del dret a l’autodeterminació”.
El Consell va néixer, tal com es va destacar en aquell acte celebrat al Palau de la Generalitat, amb un doble objectiu. D’una banda, la necessitat de disposar d’un instrument que no depengués ni orgànicament ni econòmicament de la Generalitat i que representés la legitimitat democràtica emanada de l’1 d’octubre, però també que visualitzés l’exili polític que patia un govern legítimament escollit pels catalans; encara més en un context de dificultats per escollir el successor de Carles Puigdemont. L’altre objectiu era aprofundir en la internacionalització del conflicte polític, ja fos defensant el dret a l’autodeterminació de Catalunya o denunciant la repressió judicial de l’Estat espanyol.
En l’acte va haver-hi una nombrosa representació de l’independentisme, amb el president Quim Torra i el vicepresident Pere Aragonès al capdavant. També van participar-hi, en aquest cas de forma telemàtica, els exiliats a Bèlgica, amb el president Carles Puigdemont al capdavant. Malgrat les reticències, els protagonistes d’aquell acte es van esforçar per_ exhibir unitat i reivindicar el nou instrument. El president Quim Torra va afirmar que es tractava d’una “palanca” per aconseguir la independència i que no eren allà “per refer l’autonomia, ni tampoc per gestionar les restes de l’Estat de les autonomies”. Per la seva banda, el vicepresident Pere Aragonès va remarcar que el Consell tindria “les mans lliures per seguir treballant per la independència i el dret a l’autodeterminació”. Malgrat l’escenificació d’unitat, no tots els presents compartien el paper que havia de tenir el nou organisme. I, de fet, no només va néixer amb l’escepticisme de la CUP, que no va participar en aquell acte de presentació, sinó també amb els recels per part dels republicans, especialment d’ERC. Carles Puigdemont, que va intervenir a través d’una pantalla gegant, va anunciar la creació d’un registre de ciutadans per a qui volgués participar en la construcció de la República. La crida va tenir un efecte immediat. En només tres hores, el registre superava els 2.000 inscrits; tres dies després, gairebé arribava als 22.000, i una setmana més tard, s’assolia la xifra de 25.000. De fet, el sostre del Consell encara se situaria més amunt, fins als 100.000 adherits, una xifra considerable. De forma paral·lela, es creaven consells locals arreu del territori. A banda d’això, el Consell convocava concentracions, presentava iniciatives davant les institucions europees (com ara la petició d’aplicació de l’article 7 del Tractat de Lisboa a Espanya per “democratitzar el Regne d’Espanya”), presentava aplicacions per participar activament en el projecte i donava a conèixer el cas català arreu d’Europa. Eren mesos en què era concebut com un instrument útil per preservat el llegat de l’1-O i fer front a la repressió espanyola.
A poc a poc, però, el clima de desconcert i desencís que es va anar instal·lant en el món independentista i les desavinences entre els partits sobiranistes van condemnar el Consell per la República a un paper cada vegada menor. El primer escull es va produir arran de les eleccions del 2021, quan Junts el va situar al damunt de la taula de les negociacions per investir Pere Aragonès. Els juntaires volien que el Consell, encapçalat per Carles Puigdemont, fos l’òrgan de coordinació estratègica de l’independentisme, però els republicans s’hi van negar en rodó amb l’argument que no volien un contrapoder a la presidència de la Generalitat. No era només un xoc de partits o d’institucions, sinó també de lideratges, entre un president a l’exili i un altre que volia aplicar l’estratègia republicana d’ampliar la base a partir del control de la Generalitat. Al final, els dos partits es van esforçar per llimar les seves desavinences (o, com a mínim, evitar que aquestes frustressin les negociacions per a la investidura) i van incloure en el pacte el compromís de “prosseguir els treballs de reformulació del Consell per la República” i treballar “pel seu impuls i reconeixement en tant que institució republicana”. A l’hora de la veritat, però, aquesta reformulació conjunta es va convertir en paper mullat i els republicans se’n van distanciar al mateix temps que els juntaires se n’apropiaven i s’hi refugiaven. Fa pocs dies, en una entrevista a Vilaweb, el nou president del Consell, Jordi Domingo, reconeixia obertament que es venia d’una “època en què, dissortadament, va entrar en crisi la idea transversal del govern que inicialment s’havia plantejat en el Consell de la República. Va haver-hi una sèrie de grups polítics que van abandonar, i fins i tot institucions que van abandonar el govern, i va quedar bàsicament en mans de Junts”, tot i puntualitzar que “si tots els altres li giren l’esquena, en queda un de sol”. Un any després, amb el trencament del govern de coalició independentista, la situació encara va empitjorar més i el distanciament dels republicans amb el Consell va esdevenir irreversible.
Un caos financer
La pèrdua de pes polític no ha estat l’únic problema. Les acusacions per la gestió econòmica de l’exvicepresident Toni Comín no ha contribuït gens a generar confiança en l’activitat i el paper del Consell de la República, ans al contrari. Comín va ser acusat de passar 15.530,35 euros de despeses personals al compte de l’organisme. Ell ha defensat que es tractava de despeses de representació que li corresponien pel seu càrrec i la seva situació judicial, tot i que entre aquestes hi havia el lloguer d’un vehicle durant 15 dies, un apartament al sud de França, els impostos derivats de la seva casa a Lovaina (Bèlgica) i més de 6.000 euros en efectiu sense justificar. A més a més, alguns treballadors, com ara l’exraper Valtònyc, han denunciat que l’exvicepresident hauria transferit diners de l’entitat al seu compte personal. Comín ha atribuït aquesta i altres acusacions a les venjances personals i ha defensat la seva gestió argumentant que va trobar el Consell en dèficit i el va deixar en superàvit.
L’auditoria interna sobre l’administració de l’associació Cat Global, que sosté el Consell de la República, va concloure que l’entitat tenia un dèficit patrimonial de 58.108 euros en data de 31 de desembre del 2023. L’informe també assenyalava possibles irregularitats comptables, com ara subvencions a unes altres entitats sense documentació de suport o el pagament de despeses personals de Comín que, segons el comptable de l’entitat, no eren justificades “adequadament” dins les finalitats de l’entitat. Comín es va afanyar a respondre al contingut de l’informe i va assegurar que totes les despeses referenciades, que sumen uns 15.000 euros, estaven plenament justificades.
Una elecció convulsa
Les darreres eleccions que s’han fet per escollir el successor de Carles Puigdemont tampoc han contribuït a millorar la situació del Consell de la República. En primer lloc, per l’agror de la campanya, que s’ha caracteritzat pels atacs personals, i en segon lloc, per la indigestió que han provocat els resultats. Tot i que Jordi Domingo s’ha imposat de forma clara, amb un 65,86% dels vots, dos dels seus contrincants, Toni Comín i Montserrat Duran, han manifestat obertament els seus dubtes sobre la transparència del procés i han demanat una auditoria. La segona, a més, ha acusat el guanyador d’haver fet una campanya “plena d’irregularitats i abusos”, tot i que sense concretar-los.
L’etapa que s’obre a partir d’ara s’intueix, doncs, plena de dificultats, primerament de caire intern, per la necessitat de recosir ferides. El nou president ha expressat públicament la voluntat de “recuperar la unió de l’independentisme”, però ha matisat que no es refereix als partits, que considera “instal·lats en l’autonomisme absolut”, sinó a “la gent de l’1-O”. Tot i això, Domingo ha dit que els membres d’Aliança Catalana “seran benvinguts”.
L’altre repte serà el de definir el paper que ha de tenir el Consell de la República en el futur. Dimecres, en un missatge adreçat als adherits, el president sortint, Carles Puigdemont, es va mostrar convençut que no hi ha “millor instrument per aixoplugar tot el que representa l’octubre del 2017 que el Consell”, i va convidar el nou president i el nou govern a “reforçar i reimpulsar” aquest rol. De moment, el seu successor, Jordi Domingo, ha expressat la necessitat de dedicar els esforços a aclarir “on som i cap on volem anar”. El primer repte, doncs, serà conèixer la situació del Consell: “Només d’entrar s’haurà de fer una auditoria. Vull fer una radiografia de la realitat. Disseccionar la tragèdia, el problema. A partir d’aquí ja decidirem els desideràtums i quin camí seguim per arribar-hi. Però primer cal agafar el bisturí.” En tot cas, el bagatge d’aquests més de sis anys d’existència i les darreres crisis posen de manifest la necessitat de clarificar el paper que ha de tenir el Consell de la República si vol esdevenir un instrument útil.