“El PP perverteix el concepte de ‘llibertat’ per eliminar el valencià”

Nosaltres estem en contra de qualsevol llei que impose un sistema de plurilingüisme escolar basat en percentatges. Per això ja ens oposàrem al PEPLI del conseller Vicent Marzà, que va fer una gestió nefasta. A més, llavors ja prevèiem que, quan l’extrema dreta entrara en el govern, aprofitarien l’oportunitat del sistema plurilingüe per intentar anar contra el valencià, com efectivament ha passat. El PP i Vox han fet una llei de “llibertat educativa” que elimina completament el valencià a les comarques castellanoparlants (i quan dic “completament” s’ha d’agafar al peu de la lletra) i, en canvi, a la resta del país, fa “competir” les famílies pel que ells anomenen “llengua base”, valencià o castellà. Volen fomentar l’enfrontament prometent una “llibertat” que no existirà. Seria llibertat si les famílies pogueren triar amb seguretat i no és així. Les famílies no tenen assegurada, de cap manera, la seua tria. Per això ens vàrem oposar a la llei del conseller Rovira i a la consulta. Ara bé, una vegada anunciada la consulta, ens vam activar per fer campanya perquè les famílies trien el valencià com a llengua vehicular, ja que és la millor opció pedagògica que tenen disponible, independentment de la llengua que parlen a casa. Diré més: si parlen castellà a casa, encara els convé més.

És una perversió del llenguatge. La llibertat que planteja el conseller Rovira no és tal. Sempre usen eufemismes per amagar una altra cosa. En aquest cas, la paraula ha sigut llibertat. I qui s’ha d’oposar a la llibertat? Ara bé, el que hi ha ací, d’una banda, és la llibertat d’ignorar en algunes zones una llengua oficial, com el valencià, i la llibertat de les majories per esclafar les minories, d’una altra banda. És una burla. Allò que es tria, en molts casos, no serà respectat. Si es tria el valencià com a “llengua base”, es tindrà dret, en principi, a rebre en aquesta llengua la meitat de les hores (52,5%), mentre que, si tria el castellà, només tindrà en valencià un terç de les hores (32,5%). La diferència és d’un 20% en un cas i en l’altre. Es pot pensar que és poca diferència. Però la realitat és que, si poses tots els alumnes que parlen castellà en una aula i els separes dels alumnes que parlen valencià, el resultat és fàcil de predir: hi haurà alumnes que no aprendran el valencià. Acabaran l’etapa de l’escolarització i no seran competents. El conseller diu que l’objectiu de la llei és garantir el coneixement del valencià, el castellà i l’anglès, però sabem perfectament que, triant el castellà com a llengua vehicular, això no passarà, perquè ja ho veiem, ara mateix, cada dia. L’única manera de garantir aquest objectiu és que el sistema d’aprenentatge siga en valencià. De la mateixa manera, la llei fomenta clarament que la tria majoritària s’impose a la resta, en les escoles on només hi ha un grup d’alumnes per curs. En casos on hi haja una diferència mínima, d’un o d’un parell d’alumnes en favor d’una llengua o l’altra en un grup, tots tindran com a llengua base la mateixa. És pervers i està molt lluny de la suposada “llibertat” de les famílies: jo puc triar el valencià com a llengua base per als meus fills i trobar-me que, per contra, estan en un grup que té com a llengua base el castellà. En un grup de 30 alumnes, per exemple, si 16 trien castellà i 14 valencià, tindran com a llengua base el castellà. On està la meua llibertat, ací?

Efectivament. I eixe és un altre problema. Perquè, de fet, quan es va plantejar la consulta, les famílies no tenien la informació necessària. Encara ara no la tenen, de fet. I hem sigut les associacions, com ara Plataforma per la Llengua i Famílies pel Valencià, les que hem hagut de treballar per informar-ne la població. Per què? Perquè Mazón i Rovira preferien que la gent votara desinformada. La dana va fer que la consulta s’hagués d’endarrerir, però és que, encara ara, hi ha moltes escoles amb molts problemes a causa d’aquella tragèdia que ara votaran en la consulta, quan no han pogut solucionar totes les prioritats que havien de solucionar. La conselleria volia aprofitar la desinformació de les famílies. I han anat improvisant. No han complit cap termini dels que deien i han anat canviant-los sense avís previ. Cal recordar que, teòricament, la consulta havia d’haver tingut lloc primer el 26 de novembre; després, havia de ser al gener. Finalment, com ja sabeu, serà a final de febrer i començament de març.

Ara com ara, hi havia un sistema, que era el que va dissenyar Compromís en la seua etapa en la conselleria d’Educació, que es podria qualificar de trilingüe. Amb el PEPLI es van voler vehicular assignatures en anglès, castellà i valencià. Es marcaren percentatges. Un sistema de percentatges que, en les zones valencianoparlants, va suposar una pèrdua importantíssima d’hores impartides en valencià. Els valencians no teníem el problema de la intromissió judicial que han tingut a Catalunya. No hi havia cap necessitat de marcar un 25% de mínims en castellà. Nosaltres no teníem un sistema únic com el de Catalunya. El nostre, com el del País Basc, era un sistema d’elecció de llengua per part de les famílies. Allò sí que era llibertat educativa, i els jutges, a més, no tenien cap possibilitat de marejar ni de dir res. Cada vegada hi havia més demanda de línies en valencià. Calia atorgar-les. Calia anar passant d’un Programa d’Incorporació Progressiva al Valencià (PIV) a Programes d’Ensenyament en Valencià (PEV). El PEPLI va suposar una catàstrofe per a les zones on tot l’ensenyament era en valencià, i n’érem moltes. Quan s’implantà el PEPLI, se’ns va vendre la moto que la pèrdua de valencià en les comarques més valencianoparlants, com les Riberes, la Safor, la Marina Alta o el Comtat, per exemple, era a canvi que, en les zones en què el castellà era majoritari, s’introduiria un espai més gran per al valencià, cosa que, d’altra banda, no ha passat. La paradoxa està en el fet que aquesta nova llei del PP el que fa és avançar pel camí que ja s’havia obert abans amb la llei de Compromís, que va eliminar les línies en valencià. Entre el percentatge d’hores màximes d’ensenyament en valencià que permetia el sistema anterior i el que permet el sistema actual no hi ha gaire diferència: un vuit per cent màxim. Per contra, respecte a un sistema com el de les línies, en què el valencià era la llengua vehicular de totes les assignatures llevat de castellà i anglès (en la qual també es feia servir com a llengua de partida), sí que hi ha una diferència substantiva i qualitativa. De fet, el tractament de l’anglès també és un altre problema: es parteix de l’error antipedagògic de convertir qualsevol assignatura en un simple “instrument” al servei de l’aprenentatge de l’anglès. Algú s’imagina que a Alemanya o a Itàlia, on tenen sistemes educatius seriosos, facen les classes de matemàtiques o de filosofia en anglès? D’aquesta bogeria, de vehicular assignatures en una llengua que no és ni la de l’alumnat ni l’ambiental, se n’ha parlat poc.

El sistema de línies va ser un èxit brutal. Va permetre introduir el valencià a l’escola. I això passava per primera vegada en la nostra història. Va costar un gran esforç. I vam vèncer les resistències i vam guanyar la batalla. Es creà pau lingüística en aquesta societat, que sempre ha estat tan dividida. Com podem oblidar una cosa tan òbvia? A més a més, s’havia assolit un gran prestigi. En general, allà on hi havia línies en valencià consolidades, l’ensenyament era de referència. Les famílies que triaven la línia en valencià eren famílies que s’implicaven molt per l’ensenyament dels seus fills, que volien que aprengueren una llengua que s’estimaven, que els reconegueren un valor, un valor afegit. Sabien que els xiquets aprenien el castellà, tant sí com no, perquè vivim en un espai en què el castellà és omnipresent. Per tant, entenien que la manera de mantenir el valencià i de valorar aquesta llengua era també aprendre-la a l’escola i, a més a més, aprendre-la bé. Aquest model també implicava tota la comunitat educativa. A diferència d’ara, llavors, quan tu matriculaves els fills, ja sabies quin era el programa educatiu de l’escola i les línies i el programa lingüístic de què disposava. Un programa, d’altra banda, que tenia una continuïtat i que era el resultat d’una aposta conjunta. Ara no, ara dependrà d’una consulta a les famílies que pot donar un resultat diferent del que és el projecte de centre, que caldrà refer. De la mateixa manera que tu pots triar un centre pensant que continuarà amb el mateix programa que els anys anteriors i que no siga així.

Aquesta incertesa de què et parlava ha provocat que les famílies estiguen patint. Jo no m’ho esperava, però he vist que les famílies estan angoixades. Tenen molta por. Sobretot les famílies valencianoparlants, que poden veure que els seus fills potser quedaran sense l’educació en valencià. I, és clar, amb la situació de minorització en què ens trobem i els atacs constants a la llengua que protagonitza aquest govern, el de l’ensenyament era un dels pocs espais segurs amb què podien comptar. Ara veuen com aquest espai està en risc i pateixen. Això m’ha impactat molt. Hem de recordar que aquest govern és el que va entrar directament amb els canons, amb casos com la censura a Camacuc, una revista infantil, i vetant tot allò que no els agrada. Aquest govern de la Generalitat és també el que menys parla valencià de la història recent. D’entrada, la gran majoria dels seus membres directament no saben ni parlar-lo, com és el cas del president, Carlos Mazón, i del conseller d’Educació, José Antonio Rovira. Però és encara més fort. Una cosa és no saber una llengua i respectar-la, i una altra de ben diferent és odiar-la. Aquesta gent té odi lingüístic contra el valencià. Tenen una autèntica voluntat d’extermini cultural. Ells es pensen que, com que la majoria de la gent parla castellà, tot el món voldrà el castellà com a llengua base. Per tant, fan la consulta per afavorir la imposició de la majoria sobre la minoria, com explicàvem. Però potser s’enduran una sorpresa, perquè la gent està mobilitzada. A més, passarà una cosa que qui treballa a l’ensenyament ja sap: que els millors grups seran els que trien el valencià com a “llengua base”. No és cap novetat. Passava quan hi havia línies. Les famílies més preocupades per la cultura i per l’educació portaven els seus fills i les seues filles a la línia en valencià. I ara passarà el mateix.

Cal tindre en compte que aquest moviment ja ve de lluny. Ja ens vàrem posar en marxa quan es varen eliminar les línies en valencià i es va instaurar el conegut com a programa plurilingüe, el PEPLI, amb Compromís en la conselleria d’Educació. Llavors hi va haver uns 70 centres, sobretot de la Ribera i de la Safor, que vàrem protestar contra el que consideràvem que era una pèrdua considerable d’espai per al valencià en l’educació. Malauradament, el temps ens ha donat la raó, en el sentit que aquell no era més que un primer pas cap a la situació en què ens trobem ara. En aquell moment, hi havia molt poca mobilització. Era molt dur, a més, perquè l’atac venia dels qui consideraves que eren els teus aliats al govern de la Generalitat; és a dir, Compromís. Aquesta setantena de centres, Plataforma per la Llengua i el Bloc d’Estudiants Agermanats ens vàrem mobilitzar, però hi hagué molta gent que va decidir mirar cap a una altra banda. Ens vàrem organitzar en l’Assemblea de Docents pel Valencià, des de fa un any i mig, i anem preparant des d’aleshores la lluita contra aquesta llei i contra els atacs a la llengua per part del govern del PP i Vox. Estudiàrem què havia fet el professorat a les illes Balears per fer front als atacs contra la llengua, i els copiàrem, perquè, per a nosaltres, han sigut un referent de com cal treballar. Per exemple, la campanya de les samarretes verdes amb el lema La llengua no es toca, amb què cada dijous anem al centre educatiu per visibilitzar la reivindicació. Això ha tingut com a efecte que es trenque el tabú i la gent pregunte i s’informe de tot el que està passant. I vàrem perdre la por d’expressar-nos. Plataforma per la Llengua ha repartit milers de samarretes arreu del País Valencià amb el lema La llengua no es toca. És bonic. Professorat, famílies, alumnat… tothom la vol portar. Amb la consulta en marxa, hem fet tota mena d’actes informatius. Hem volgut donar tota la informació que la conselleria, que jugava i juga al secretisme, quan no en favor del castellà, és clar, no volia donar. La conselleria exigeix una falsa neutralitat, quan resulta que els funcionaris de l’educació tenim el manament legal, perquè així s’estableix en la llei, de promoure i fomentar el valencià. Però és que, a més, els representants de la conselleria participen en actes de plataformes com Hablamos Español. Nosaltres hem posat en marxa la campanya Tria valencià! perquè és la llengua que ens identifica com a poble i com a país, la del territori. I, a més d’això, perquè tots els estudis indiquen que, sociolingüísticament, l’ensenyament amb el valencià com a llengua vehicular és el que garanteix de veres la competència de l’alumnat en les llengües oficials. I no oblidem que, per als nouvinguts, l’aprenentatge del valencià és l’únic que garanteix una integració plena. Una persona que parla valencià ací mai serà vista com a estrangera.