Una Diada sense consciència de país

L’accés a l’autonomia

Mort el dictador el 20 de novembre de 1975, l’accés a l’autonomia semblava una qüestió de temps. “A partir de 1977, hi va haver diferents iniciatives d’Estatut”, indica Sebastià Serra; i destaca el de Cura. El 13 de març de 1977, la majoria nacionalista es va aplegar al santuari de Cura, Algaida. Allà va tenir lloc l’Assemblea Popular impulsada pel PSI (que el 1978 es convertiria en el Partit Socialista de Mallorca) on es va presentar un avantprojecte d’estatut. L’Estatut de Cura –així l’anomenaren– reclamava l’autonomia absoluta de cada illa i que només hi hagués un òrgan supranacional que les coordinàs. A més, plantejava la possibilitat de federar-se amb la resta de Països Catalans. “La idea era aprovar-lo abans de la Constitució, així la sobirania seria de les Illes cap a l’Estat i no de l’Estat cap a les Illes”, explica Colom. En aquell moment, arreu es parlava d’autonomia, fins i tot l’Església. El bisbe Teodor Úbeda, en la seva primera eucaristia a la seu (catedral de Mallorca) va pronunciar l’homilia en castellà i català.

Aquells avantprojectes no anaren endavant. El que sí que es va aprovar va ser el pacte autonòmic signat el 4 de juny per totes les forces polítiques, llevat de la dreta més conservadora i lligada a l’antic règim. Alianza Popular (AP) no va signar el pacte, llevat d’Abel Matutes, que ho va fer a títol individual. Matutes va ser batle franquista d’Eivissa, senador les dues primeres legislatures, va ser elegit diputat al Congrés per la circumscripció de les Illes Balears el 1982 i ministre d’Afers Exteriors en el primer govern de José María Aznar. Era un personatge clau en la política eivissenca. Pel reial decret llei del 13 de juny de 1978, que instaurà la preautonomia balear, i per la llei d’eleccions locals del 17 de juliol de 1978, es crearen tres consells insulars (Mallorca, Menorca i Eivissa-Formentera) i el Consell General Interinsular: la primera institució autònoma de les Balears d’ençà del Decret de Nova Plana, l’any 1715. Jeroni Albertí (UCD) va presidir el Consell General Interinsular. Aquest òrgan va gestionar l’etapa prèvia fins a l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia. En el si d’aquestes institucions es va formalitzar la Comissió dels Onze –pel nombre de membres–, que representava els partits que havien de redactar el futur Estatut. L’avantprojecte es va lliurar al president del Consell General Interinsular l’abril de 1981.

La polèmica se va centrar en la llengua, la bandera i, sobretot, en la composició paritària entre els diputats de Mallorca i la resta d’illes (Menorca, Eivissa i Formentera). Damià Pons Pons (més conegut per Damià Ferrà-Ponç per diferenciar-se del seu cosí Damià Pons i Pons), formava part de Comissió dels Onze pel PSM. És l’autor de les dues comes decisives: “La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears (...)”. “Volien llevar les comes. Les comes ens han permès mantenir el català. Vàrem aconseguir petites victòries que varen ser molt importants.” Ferrà-Ponç assegura que des del primer moment va tenir clar que “allò era un tren que només passava una vegada i si no actuàvem arribaria a les pròximes estacions mig buit”, recorda emocionat. També comenta que es va fer un nyarro amb la bandera. “No ho vàrem poder evitar. Hi va haver algú d’UCD, que no va ser Jeroni Albertí, que va venir amb una franja blava i un castellet.” Els nacionalistes proposaren la senyera perquè cada illa tenia la seva pròpia bandera, però no l’acceptaren.

Balears no té himne. “Els mallorquins vàrem proposar La Balanguera (un poema de Joan Alcover que és l’himne oficial de Mallorca), però els eivissencs i els menorquins s’hi varen negar”, indica Serra. Ferrà-Ponç afegeix que “un dia, Antoni Cicerol, d’AP (primer president del Parlament balear) va arribar amb una lletra de Baltasar Coll i la vàrem escoltar. No hi va haver acord. Ens hem quedat sense himne, i això és una demostració més que la comunitat autònoma no és sentida com a nació, ningú diu som balear. Aquí la gent diu som de Mallorca, de Menorca, d’Eivissa, de Formentera. I aquest distanciament entre illes, avui, és més fort que mai; el partit nacionalista té dues formacions (Més per Mallorca i Més per Menorca). Si no som capaços de fusionar un partit, com volem estructurar una nació?”, es demana. El dia 1 de març, l’Estatut balear es va publicar en el Boletín Oficial del Estado. És per això que avui se celebra la Diada de les Illes Balears. Va ser el darrer a aprovar-se, juntament amb el de Madrid, Extremadura i Castella i Lleó.

Una via lenta

L’autonomia que es va assolir fa quaranta-dos anys és molt diferent de la desitjada, amb l’agreujant que durant el procés de la negociació de l’Estatut es va comprar el vot d’un regidor de Sant Antoni de Portmany i que la investidura del primer president autonòmic va ser producte d’un xantatge econòmic. Aquella il·lusió inicial va deixar pas a un desencís ràpid i a una progressiva desil·lusió. Durant aquests anys, alguns dels principals actors polítics han estat condemnats per delictes de frau administratiu, per malversació de cabals públics, tràfic d’influències o per finançament il·legal del partit.

La tramitació de l’Estatut balear va ser molt llarga i complicada. Bàsicament per la discussió electoral i, en concret, pel repartiment dels parlamentaris autonòmics entre les quatre illes. “AP defensava una autonomia de via menor, sense que el Parlament tengués capacitat legislativa. Alguns dirigents d’UCD volien que l’estatut es tramitàs per la via ràpida, però d’altres tenien els seus dubtes”, explica Serra. En un principi, PSOE i UCD varen optar per la via ràpida d’accés de l’autonomia (article 151 de la Constitució), tal com va fer Catalunya o el País Basc, pensant en la declaració de nacionalitat històrica. Per accedir a l’autonomia per aquesta via calia que l’Estatut fos ratificat mitjançant referèndum i que s’obtingués el vot afirmatiu de la majoria absoluta dels electors de cada província. “El cop d’estat del 23-F va tancar la via ràpida. Es va arribar a un acord general entre PSOE i UCD perquè els processos autonòmics no haguessin de passar per un referèndum”, afirma Ferrà-Ponç. Un altre condicionant va ser l’entrada en vigor de la llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic (LOHPA, més coneguda com LOAPA), aprovada el 20 de juny de 1982 per les Corts Generals, que va establir allò que es va anomenar “café para todos”, recorda Mateu Morro, que va ser portaveu del grup parlamentari PSM-Entesa de l’Esquerra de Menorca a la segona, també conseller d’Agricultura del primer pacte de progrés i batle de Santa Maria.

El PSOE illenc convocà un congrés extraordinari per canviar l’accés a l’autonomia: de l’article 151 al 143, amb moltes menys competències. En el cas d’UCD, la decisió va ser més simple. Sebastià Serra recorda unes paraules de Jeroni Albertí, en una entrevista que li varen fer el 1999: “Un dia mentre m’afaitava vaig sentir per Ràdio Nacional que tothom anava pel 143, o acceptàvem o res de res.” També explica que Santiago Rodríguez-Miranda (UCD), quan era ministre de Treball i Seguretat Social en l’últim govern de Leopoldo Calvo-Sotelo a Madrid, va declarar que mai s’havia plantejat l’article 151 per a les Balears”. En les eleccions generals espanyoles del 28 d’octubre de 1982, el PSOE va guanyar per majoria absoluta i la UCD es va enfonsar. Amb aquests resultats, la coalició conservadora formada per Alianza Popular i el Partido Demócrata Popular va passar a ser el segon partit i, per tant, el nou interlocutor dels socialistes en la negociació de l’Estatut.

Compra del regidor

L’article 143.2 de la Constitució estableix que per aprovar-se l’Estatut cal tenir el vistiplau de les dues terceres parts dels municipis la població dels quals representi, almenys la major part del cens electoral de cada província o cada illa. “Aquí, AP es va enrocar. Abel Matutes va comprar el regidor socialista Mateu Babot de l’Ajuntament de Sant Antoni, de forma que no es tenia la majoria per aprovar l’Estatut”, explica Joan March, que va ser líder del Partit Socialista Popular a les Illes Balears al principi de la Transició i, en fusionar-se aquest partit amb el PSOE, l’any 1978, va ser secretari d’organització, de propaganda, sotssecretari general i secretari general dels socialistes de les Illes (de 1991 a 1994). Mateu Babot va rompre la disciplina de vot el 6 de novembre de 1981 i va ser expulsat del PSOE.

Matutes exigia que es complissin dues condicions bàsiques per aprovar l’Estatut: la de la paritat, en el sentit que el nombre de diputats de les illes menors no fos inferior al nombre de diputats de l’illa major, i la de subsidiarietat, és a dir, que allò que pogués decidir-se com a illa no s’hagués de delegar al poder central autonòmic que radicava a Mallorca. “Vaig passar un mes o més a Eivissa intentat arreglar-ho i l’ambient era de cosa nostra, era sicilià –recorda March–. Mateu Babó al·legava que era insularista i que els tres conjunts de les illes havien de tenir els mateixos diputats”. Malgrat la negativa, el Parlament es va fer una controvertida aplicació de la norma i l’Estatut es va aprovar amb els vots del PSOE i UCD. Després, a les Corts, el grup d’AP va decidir abstenir-se en la votació. Finalment es va acordar una proporcionalitat corregida: Mallorca escolliria 30 diputats, Menorca, 12; Eivissa, 11, i Formentera, 1.

La segona compra

Gairebé ningú no creia que fos Aliança Popular (l’actual PP) qui estrenés l’Estatut i qui presidís el govern. De fet, es va abstenir en l’aprovació. “La gent donava per fet que guanyarien els socialistes. També ho pensàvem nosaltres. El seu candidat era Fèlix Pons. A les eleccions municipals preautonòmiques, AP es va presentar a Palma i no va treure cap regidor”, conta Joan Huguet, que aleshores era vicepresident del govern balear i conseller del Consell Insular de Menorca per AP.

El 8 de maig de 1983 es van celebrar les primeres eleccions al Parlament de les Illes. La Coalició Popular (AP-PDP-UL) i el PSOE varen obtenir 21 escons cada un; Unió Mallorquina, 6 escons; el Partit Socialista de Mallorca-Partit Socialista de Menorca, 4, i la Candidatura Independent de Menorca i el Partit Demòcrata-Liberal (Eivissa-Formentera), 1 cadascun. En resum, la dreta va aconseguir 21 escons; el centredreta, 8, i l’esquerra, 25.

“La Coalició Popular més UM formaven majoria, però teòricament l’esquerra havia tret més vots. I aquí es va produir una altra compra: Jeroni Albertí (un dels fundadors d’UM i antic líder d’UCD) tenia un deute important i el seu principal creditor era la Banca March. AP va aconseguir que hi hagués una reunió a Madrid entre Cañellas i Albertí, que va presidir Carlos March, el net de Joan March Ordines. Li varen dir a Jeroni que si votava Biel Cañellas es podia oblidar dels deutes. Albertí estava ofegat”, explica March. Jeroni Albertí va convocar els militants d’UM i els va convidar a votar si estaven a favor de governar amb la dreta o l’esquerra. “Albertí els va dir que la votació era secreta, que dipositassin els vots dins l’urna, que la s’enduria a ca seva i que a la nit pensaria què havien de fer, i va pensar que havia de votar AP, i així va arribar el primer govern autonòmic presidit per Gabriel Cañellas”, sentencia March.

El dia 31 de maig va tenir lloc la sessió inaugural del Parlament balear, i el dia 7 del mes següent Gabriel Cañellas, líder d’AP, va ser elegit president del govern amb el suport de la dreta i el centre. March explica que “al partit i a mi en particular em va saber greu aquesta jugada” i va pensar que “li havia de tornar”. “Em vaig posar a investigar el funcionament de la Banca March a les Illes. El factòtum era Simón J. Galmés (era el vicepresident de la Banca March) i vaig descobrir que quan donava un crèdit una part havia d’anar per a ell. Vaig anar acumulant documentació i, un dia, vaig cridar Carlos March i li vaig demanar si volia saber què feia el seu responsable a les Illes. Em va citar a Madrid i, allà, em vaig trobar Simó Galmés, tot tranquil, i vaig dir tot el que sabia. Galmés ho va negar. Carlos March em va donar les gràcies. Un bon dia, em va cridar la persona que l’havien substituït, som en tal de la Banca March, i em va fer saber que mai més el Banca March intervindria en temes polítics.” El 19 de setembre de 1995, el president de la Banca March, Carlos March Delgado, va destituir el màxim responsable executiu de l’entitat Simón J. Galmés.

Negociació de les transferències

Tampoc era previsible que AP negociàs les transferències a Madrid, i ho va fer. Tòfol Soler era el conseller d’Economia i Hisenda del govern de Gabriel Cañellas i vicepresident de la comissió mixta de transferència. “Em va tocar viatjar a Madrid per negociar les transferències. Va ser un mestratge importantíssim. Em vaig adonar què era l’Estat. Per ventura, si no hagués vist com funcionaven, no hauria evolucionat cap a l’independentisme.” A les eleccions del 28 d’octubre, Felipe González va obtenir majoria absoluta. “Malgrat haver aconseguit 202, el govern de González tenia molt poc marge de maniobra, els subsecretaris d’estat i els directors generals eren alts funcionaris i decidien el que es feia. Vaig veure contradir un ministre”, constata el qui fou president del govern balear i a qui el PP sacrificà perquè congeniava massa amb els catalans, entre altres qüestions.

Llei electoral

Huguet repassa les lleis que es varen aprovar durant la primera legislatura autonòmica: “Partíem de zero. N’érem conscients que els debats que podien dur més polèmica era la llei de normalització lingüística i la llei electoral”. Pel que fa a la llei electoral, el conflicte va radicar en el tema de paritat entre illes. “El PP defensava una paritat corregida, que cada illa sumàs exactament el mateix nombre de diputats al Parlament que el que tenien el Consell preautonòmic: eren 24 per Mallorca, 12 per Menorca i 12 per Eivissa (Eivissa i Formentera formaven un únic consell). Però els diputats d’UM varen votar amb l’oposició.” El projecte de llei presentat pel govern de Cañellas va ser rebutjat en acceptar-se una esmena a la totalitat presentada pels socialistes. El Parlament va passar a tenir de 59 diputats: Mallorca 33, Menorca 13, Eivissa 12 i 1 Formentera. La polèmica no es va tancar amb l’aprovació de la llei. AP va interposar un recurs d’inconstitucionalitat al Congrés. No va anar endavant.

Llei de normalització lingüística

El conseller de Cultura, Educació i Esports del govern balear (1983 - 1987), Paco Gilet, com a responsable de relacions institucionals, va fer la feina “titànica –diu Huguet– sota el criteri personal de Biel Cañellas”, per dur endavant la Llei 3/1986, de 29 d’abril, de normalització lingüística a les Illes Balears. “El president ens deia que no ens havíem de fer mal amb la llei, ens ha de servir tant a nosaltres com als altres.” Per evitar disputes, varen decidir demanar assessorament a Aina Moll, era la directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. “Era una veu que tenia autoritat dins el món de la llengua, no era radical, de centredreta, i venia d’arrels mallorquines, son pare era Francesc de Borja Moll, i vàrem trobar que sempre ens podria donar una orientació”, explica el que també va ser president del Parlament i del Consell Insular de Menorca. Huguet conta també una altra “estratègia política” que varen fer servir: “Qui va defensar aquesta llei va ser un castellanoparlant, Manuel Jaén Palacios, per demostrar que la legislació anava bé a tothom.”

La reforma del 2007

A l’Estatut del 1983, el succeïren la reforma el 1994 i del 1999, i la modificació del 96, abans d’arribar a la reforma cabdal. A L’Estatut del 2007 va definir un nou marc competencial i els consells passaren a ser els autèntics governs insulars; a més, es va crear el Consell de Formentera. “Vàrem crear un estat federal dins Balears, fregaven la inconstitucionalitat”, apunta Huguet. “La realitat del nostre estatut és que es va inspirar en l’Estatut de Catalunya, amb una diferència, que el català es va declarar inconstitucional (14 dels 245 articles). Jo també em vaig inventar un mutatis mutandis a segons quins articles, és a dir, amb la coletilla per evitar que això succeís, i ningú ens ha denunciat.”

Per a l’expresidenta del govern balear i actual presidenta del Congrés dels Diputats, Francina Armengol, l’Estatut ha estat “la major eina de transformació que hem tingut a les Illes, permetent el progrés col·lectiu i l’enfortiment de la presa de decisions respecte a la xarxa de serveis públics des del nostre coneixement del territori i la identitat cultural. Però és fonamental adoptar-lo per tenir més dècades d’avanços, reduint la desigualtat, cuidant la biodiversitat de les Illes, reforçant la capacitat de finançament i fent sentir la comunitat més forta davant les institucions estatals i europees”.