Deu anys de pau

Sembla mentida, però avui fa deu anys del 10 d’abril –era Divendres Sant– del 1998, quan es va subscriure l’acord de pau a Irlanda del Nord. Cal celebrar-ho? En una ronda de converses amb diputats nord-irlandesos aviat es detecta que l’acord ha portat la pau, però la pau, en aquest cas, no és la reconciliació real. No es posen d’acord ni en el nom del pacte. Els unionistes o probritànics l’anomenen l’Acord de Belfast i no els dóna cap motiu per cremar ni una traca. Pels proirlandesos, és l’Acord de Divendres Sant, una fita històrica per tirar coets.

Simon Hamilton, diputat autonòmic del radical i majoritari Partit Unionista Democràtic (DUP), creu que l’acord “és el punt més baix de la nostra història, perquè va alliberar presoners i va permetre l’accés de terroristes al govern”. I afegeix: “Aquesta és una societat dividida i hem acceptat algunes coses perquè l’alternativa era més vinculació de Dublín amb nosaltres [Irlanda del Nord], i això no ho volíem”.

En l’altra bàndol, Alex Maskey, diputat del Sinn Féin (SF) i exalcalde de Belfast, opina que l’acord “és un dels passos més importants en la història d’aquesta illa, perquè ha pres poder als britànics i l’ha tornat a les nostres institucions”. Tots dos, Hamilton i Maskey, tenen una mica de raó.

L’acord té deu anys, però l’estabilitat política celebrarà el seu primer aniversari el 8 de maig, dia en què es va restablir de manera efectiva el govern autònom compartit (les carteres ministerials repartides entre els partits amb representació parlamentària) nord-irlandès. La fórmula de govern compartit entre partits és un dels mèrits –si no el principal– de l’acord de pau. “Acceptem que els dies en què un partit o els representants d’una comunitat [normalment la unionista o protestant] manaven sobre els altres s’han acabat i que l’autonomia ha generat beneficis per a tots els nord-irlandesos. Però a mi, no em satisfà compartir les institucions amb el Sinn Féin”, diu Hamilton, que reconeix que l’accés del DUP al govern conjunt amb el Sinn Féin ha creat divisions al partit.

L’aplicació, difícil
El nord-americà George Mitchell, que va intervenir en les negociacions de pau, va manifestar que “aprovar l’acord és la part fàcil”, i va vaticinar tot seguit que “aplicar-lo serà una altra cosa”. Vist des d’avui, les paraules de l’exsenador dels EUA van ser una premonició. El pacte va ser ratificat en referèndum el maig del 1998 per un 71% dels nord-irlandesos. Els dos partits moderats que van negociar l’acord –el protestant Partit Unionista de l’Ulster (UUP) i el catòlic Partit Socialdemòcrata i Laborista (SDLP)– van formar un govern amb el SF que no va durar gaire per la premonició de Mitchell: l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) no es desarmava, el SF no col·laborava amb les forces de seguretat mentre continuava el desplegament militar britànic i la policia estava formada en un 90% per protestants i controlada per Londres. Les eleccions del 2003 van donar el poder als radicals del DUP, contraris al pacte. L’Acord de Saint Andrews, de l’octubre del 2006, o full de ruta per desbloquejar la pau insistia que sense el desarmament de l’IRA i el suport del SF a les forces de seguretat no hi hauria govern. Tot va trigar, però l’IRA es va desmantellar, Londres va posar fi al desplegament militar a Irlanda del Nord i l’any passat es va reactivar l’autogovern amb els durs del DUP i el SF al capdavant, dos vells enemics que han acabat donant a l’Ulster estabilitat política.
Irlanda unida?

A les institucions d’Irlanda del Nord encara hi ha membres del DUP que es neguen a parlar amb els del SF com feien fa deu anys. “No ens importa que no ens parlin directament si no obstrueixen la tasca de govern. Cada cop hi ha menys dels que no ens parlen”, deia Maskey, que als 56 anys creu que viurà en una Irlanda reunificada, el gran somni republicà. Hamilton, de 31 anys, en canvi, creu que ni el seu fill, ara nadó, veurà la reunificació. Qui deu ser el de la premonició.