“Cal una revisió profunda de les polítiques de padró i ajuts socials”

Rotun­da­ment, no. L’Estat ens ha tin­gut aban­do­nats, i ens manté aban­do­nats. Estem infra­fi­nançats, com tots els muni­ci­pis. I tenim un repte social enorme –i altres rep­tes: segu­re­tat, ser­veis públics... Mirem les infra­es­truc­tu­res, per exem­ple. Si bé en la història recent la Gene­ra­li­tat ens ha con­nec­tat per car­re­tera amb la Gar­rotxa i amb Girona i Man­resa, tenim la gran man­cança del trans­port públic, en gene­ral.

Sobre­tot en una infra­es­truc­tura com l’R3, que con­necta amb França i amb París, que és per tant un eix fer­ro­vi­ari de Bar­ce­lona a París, pas­sant pel cen­tre dels Piri­neus i que ha estat aban­do­nat. Més enllà de la con­nexió amb Bar­ce­lona, el rei­vin­di­quem com el cor­re­dor del Piri­neu, com­ple­men­tari al del Medi­ter­rani. Un país, o un Estat, que no ha atès el cor­re­dor del Medi­ter­rani, menys ha atès el cor­re­dor del Piri­neu. Tenim una comarca on la major part de per­so­nes que tre­ba­llen fora del seu domi­cili van a l’àrea metro­po­li­tana amb un ser­vei de Roda­lies més del s. XIX que del s. XXI. És veri­tat que hem acon­se­guit avenços, però perquè també des del ter­ri­tori hem pres­si­o­nat. Ara hi ha un pla de des­do­bla­ment fins a Bar­ce­lona, però ens ho pro­me­ten per al 2035, sense comp­tar retards.

Rei­vin­dico la urgència de des­do­blar la línia, i que aquest des­do­bla­ment no pot aca­bar a Vic. Tenim pobla­ci­ons com ara Man­lleu, Torelló, viles del Ripollès i la Cer­da­nya que s’hau­rien d’inter­con­nec­tar amb un tren digne del s. XXI. Hem hagut de tirar enda­vant sense aques­tes infra­es­truc­tu­res. Històrica­ment, Osona, el Ripollès i la Cer­da­nya, que havien sigut la vegue­ria de l’Alt Ter, havíem tin­gut molta relació. S’ha anat tren­cant pre­ci­sa­ment perquè, avui dia, per anar a la Cer­da­nya cal pas­sar per una zona com­pli­cada, com la collada de Toses, cre­uant Ribes de Fre­ser pel cen­tre, i també cre­uar per dins Ripoll per anar a la vall de Cam­pro­don.

Per no par­lar de tele­fo­nia mòbil. De Vic a Olot, de Vic a Man­resa o de Vic a Girona no hi ha cober­tura de tele­fo­nia mòbil en molts punts. Vaig estar a l’Equa­dor repre­sen­tant l’Agència Cata­lana de Muni­ci­pis en un fòrum i es va par­lar pre­ci­sa­ment del rol que hem de tenir a les ciu­tats mit­ja­nes per l’equi­li­bri ter­ri­to­rial i pel desen­vo­lu­pa­ment rural. El nos­tre model i el del meu par­tit és el d’un país en xarxa, on les ciu­tats mit­ja­nes siguem nodes de desen­vo­lu­pa­ment econòmic i social, i s’hi pugui viure. Per poder viure al ter­ri­tori rural has de poder tenir una capi­tal potent a prop. Si no és així, Cata­lu­nya serà la gran Bar­ce­lona i ja no podràs desen­vo­lu­par el teu pro­jecte de vida perquè no tindràs ser­veis.

No podem tenir una uni­ver­si­tat a cada muni­cipi, però podem tenir la uni­ver­si­tat. El cas de la Uni­ver­si­tat de Vic-Uni­ver­si­tat Cen­tral de Cata­lu­nya (UVic-UCC) n’és un exem­ple clar: la nos­tra uni­ver­si­tat ja s’estén per tot aquest ter­ri­tori. Aques­tes infra­es­truc­tu­res ens han de per­me­tre viure en aquest país, que és gran, sense con­cen­trar tota la població i tots els ser­veis a Bar­ce­lona. Es parla de l’Espa­nya vaci­ada, tam­poc volem la Cata­lu­nya bui­dada. Ciu­tats com Vic han de tenir un paper clau per poder viure al ter­ri­tori.

En el mateix període en què Cata­lu­nya ha pas­sat de sis a vuit mili­ons d’habi­tants, Vic ha pas­sat de 30.000 a 50.000 habi­tants i Osona, de 120.000 a 170.000. A més, si mirem la com­ple­xi­tat d’aquest crei­xe­ment, també és molt més acu­sada aquí. D’aques­tes 20.000 per­so­nes que hem cres­cut, 15.000 són nou­vin­gu­des de països de tot el món. Si a això, a aquest canvi social, hi afe­gim l’enve­lli­ment, el repte demogràfic a la ciu­tat de Vic és tri­ple. Hem cres­cut moltíssim, majo­ritària­ment amb per­so­nes d’arreu, i a més la població enve­lleix.

Vaig posar sobre la taula el risc de col·lapse, i ho dic una altra vegada, i ho ampli­fico. L’últim any la població de Vic ha aug­men­tat en mil per­so­nes, cal mode­rar el crei­xe­ment i cal can­viar les polítiques d’atenció social i cal fer un viratge radi­cal. Si no som capaços de mode­rar les arri­ba­des, de fre­nar-les, mol­tes ciu­tats del país col·lap­sa­ran, no només Vic.

És impos­si­ble. Una dada: el curs pas­sat les esco­les de Vic van aten­dre amb matrícula viva més de 400 alum­nes. Des del setem­bre fins ara por­tem 169 alum­nes. Hem de posar molt en relleu la nos­tra soci­e­tat, que ha aco­llit 15.000 per­so­nes, amb alta com­ple­xi­tat i altes neces­si­tats de llen­gua, d’adap­tació a la cul­tura, de nivell for­ma­tiu... Som una soci­e­tat que ha inte­grat o va pel camí d’inte­grar. Tenim el gran repte de cohe­si­o­nar la soci­e­tat. Des del 2018, més de la mei­tat dels nai­xe­ments ja són de famílies nou­vin­gu­des. Hem de fer que aquests nens que ja són viga­tans tin­guin les matei­xes opor­tu­ni­tats.

És urgent que defu­gim els com­ple­xos, el marc men­tal en què ens han fet caure alguns par­tits i alguns dis­cur­sos de supe­ri­o­ri­tat moral, fins i tot, de jut­jar perquè es posa sobre la taula un pro­blema. Ningú ha de donar lliçons a Vic de capa­ci­tat d’aco­llida i de ment oberta. Se’ns ha d’escol­tar.

Hem de revi­sar urgent­ment la política de padró. Com és que un alcalde està obli­gat a empa­dro­nar tot­hom al pri­mer moment? Això vol dir tenir tots els drets, però no va de bra­cet dels deu­res, ja que no es dona permís de tre­ball fins al cap d’uns anys de residència. El que s’havia pen­sat com un fre al crei­xe­ment des­me­su­rat s’ha con­ver­tit en una mena de premi al crei­xe­ment des­me­su­rat. Té un efecte crida: arri­bes i tens escola, salut, ser­veis soci­als. Però no tens permís de tre­ball fins al cap de tres anys. Aquest sis­tema pro­tec­ci­o­nista segu­ra­ment era neces­sari per pal·liar el cop i perquè la soci­e­tat no es trenqués, però s’ha de revi­sar per com­plet. Hi ha molts cri­te­ris adop­tats fa 20 o 30 anys, quan va començar l’allau migratòria. Ara calen noves acci­ons per cons­truir una soci­e­tat tra­vada i cohe­si­o­nada. Si aco­llim més per­so­nes, que sigui perquè hi ha feina i hi ha un pro­jecte de vida asso­ciat. Evi­dent­ment, si arri­bes a un lloc nou, hi ha d’haver suport i unes pres­ta­ci­ons soci­als però no podem fer que el sis­tema pro­tec­ci­o­nista faci que venir al nos­tre país sigui atrac­tiu per si mateix perquè no tens permís de tre­ball i tens tot de drets. Cal que es faci una revisió pro­funda de les polítiques d’ocu­pació i tre­ball, de les polítiques de padró i d’ajuts soci­als, perquè anem pel camí de l’abisme. Hem pro­te­git qui ve a viure sense tre­ba­llar i ho hem posat difícil a qui vol tre­ba­llar. I l’hem obli­gat a la mar­gi­na­li­tat, a tre­ba­llar amb una llar cui­dant per­so­nes o en un comerç sense con­tracte labo­ral.