Àngel Colom: "Treballaré per refer ponts entre forces nacionalistes"

Després de cinc anys al Mar­roc, on va anar com a dele­gat de la Gene­ra­li­tat per a l’últim govern Pujol, torna a Cata­lu­nya. Quina mena de retorn és?
És d’hora per dir-ho, però d’entrada és un retorn a casa; ja en tenia ganes. És una mica moti­vat per la família i també perquè penso que hi ha coses a fer i que, len­ta­ment, puc aju­dar en alguns aspec­tes a aquesta refun­dació del cata­la­nisme que es viu ara. És un retorn obert.

Com ha vist el país des de la distància? Aquí s’ha par­lat del català indig­nat...
Porto només tres set­ma­nes aquí i m’he estat molt a casa; no he vol­tat el país. Em sem­bla, però, que estem en un moment impor­tant. A dos mesos vista hi ha els con­gres­sos de les dues for­ma­ci­ons cen­trals del naci­o­na­lisme i això fa que les bases deba­tin sobre allò que s’ha fet bé, i el que no, i què cal millo­rar. Es debat també com es pot tor­nar a gal­va­nit­zar la il·lusió d’una ciu­ta­da­nia que naci­o­nal­ment està més madura que quan vaig mar­xar. Però la soci­e­tat ha fet pas­ses enrere en la situ­ació lingüística. Cata­lu­nya té el repte d’inte­grar les noves migra­ci­ons que s’han incor­po­rat els dar­rers anys. I una altra cosa urgent i pri­o­ritària és el repte que tenen els par­tits de res­pon­dre a la ciu­ta­da­nia que vol anar més enllà. Si no ho fan, podem per­dre-hi molts llençols... Veure des de Casa­blanca la mani­fes­tació de l’1 de desem­bre pas­sat, de cen­te­nars de milers de per­so­nes recla­mant el dret a deci­dir, em feia pen­sar que aquesta ciu­ta­da­nia es mou i que el que la Crida a la Soli­da­ri­tat feia molts anys enrere, empe­nyent els par­tits, ho feia ara la Pla­ta­forma pel Dret de Deci­dir. És en aquesta volun­tat de tirar enda­vant pro­pos­tes que tor­nin a il·lusi­o­nar el país on em puc tro­bar com un més.
El pri­mer govern tri­par­tit, només crear-se, va tan­car la dele­gació al Mar­roc que vostè diri­gia. Com ho va encai­xar?
Jo havia ces­sat el mateix dia que van ces­sar els con­se­llers, però se’m va dema­nar que con­tinués men­tre el nou govern deci­dia què feia. Em va sor­pren­dre que la tan­ques­sin. Hau­ria estat lògic que se’n fes càrrec un altre dele­gat, perquè jo era de la con­fiança del govern ante­rior, però tan­car la dele­gació crec que va ser un error polític molt gran de la res­pon­sa­ble d’exte­ri­ors de l’època, Mar­ga­rida Obi­ols, i del pre­si­dent Pas­qual Mara­gall.

Al Mar­roc el ter­ro­risme isla­mista es deu veure d’una manera més directa i real que aquí. Quina amenaça suposa per a les soci­e­tats occi­den­tals?
Quan par­lem d’isla­misme par­lem de la ide­o­lo­gia isla­mista, que és tota­litària, fei­xista i peri­llosíssima per a la con­vivència i la democràcia. Però, si us plau, sepa­rem-ho de l’Islam, que és la religió. Sepa­rem la ide­o­lo­gia de la religió. Jo res­pecto moltíssim l’Islam, que he cone­gut bé aquests cinc anys. M’he sen­tit aco­llit en terra musul­mana. Sóc catòlic i he estat per­so­nal­ment al cos­tat de molts dels meus amics musul­mans i no m’hi he sen­tit mai incòmode.

Tor­nant a Cata­lu­nya, aquests cinc anys han estat mar­cats per la reforma de l’Esta­tut i pels dos governs del tri­par­tit. Què han supo­sat per a l’auto­go­vern?
No sóc favo­ra­ble al govern tri­par­tit. He apos­tat sem­pre per una uni­tat d’acció dins la família del naci­o­na­lisme i ho con­ti­nuo fent. I demano que, com més aviat millor, es retorni al seny. Cal uni­tat d’acció entre les for­ma­ci­ons que repre­sen­ten naci­o­nal­ment el país i per aquí hau­rien d’anar els acords futurs, basats en una estratègia de país entre les for­ma­ci­ons del cata­la­nisme polític i no pas amb for­ma­ci­ons que defen­sen un altre model. L’altre dia, el pre­si­dent del govern espa­nyol ho deia molt clara­ment, en res­posta a ERC: “Espa­nya plu­ral, sí, però Espa­nya”. Zapa­tero té molt clar que el subs­tan­tiu és Espa­nya. Si nosal­tres ens limi­tem a posar un adjec­tiu, mala­ment. Per a Zapa­tero el subs­tan­tiu és Espa­nya i per a les for­ces naci­o­na­lis­tes és Cata­lu­nya. Tinc la impressió que a vega­des ens hem confós i no pot ser. M’il·lusi­ona veure que tanta gent diu prou i que vol deci­dir el futur d’una manera més lliure. I em sem­bla que això també és el que repre­senta la pro­posta que fa Artur Mas amb la Casa Gran del Cata­la­nisme, perquè posa el cur­sor en el dret a deci­dir, que va des de la infra­es­truc­tura fins a la inde­pendència. Hi cap tot. Aquí pot haver-hi molta gent que s’hi senti còmoda i que hi tre­ba­lli.

L’actual direcció d’ERC con­si­dera tan cata­la­nista CiU com el PSC...
Vull evi­tar cri­ti­car uns posi­ci­o­na­ments o uns altres. M’agra­da­ria pen­sar que aquests ger­mans de la família del naci­o­na­lisme que són CiU i ERC es tor­na­ran a tro­bar.

El fet que les rela­ci­ons entre les dues for­ces siguin tan dis­tants, a què s’ha d’impu­tar?
Si s’han tren­cat ponts entre aques­tes dues for­ma­ci­ons, que se n’han tren­cat molts, cal tor­nar-los a refer. Jo no bus­caré cap cul­pa­ble. No és hora de bus­car cul­pa­bles sinó de refer ponts. No em can­saré de dema­nar-ho i de tre­ba­llar per refer ponts entre les for­ces del naci­o­na­lisme, que, en defi­ni­tiva, en els seus dis­cur­sos –no pas en la praxi– avui totes dues han posat el cur­sor una mica més enllà. De l’àmbit de fer país dels 20-25 anys pri­mers de la recu­pe­ració de la democràcia i l’auto­no­mia, s’està pas­sant a un àmbit sobi­ra­nista majo­ri­tari, assu­mit per aques­tes dues for­ces i també per ICV, que també era a la mani­fes­tació pel dret a deci­dir, jun­ta­ment amb mol­tes enti­tats.

Però com es con­creta això?
Després dels dos con­gres­sos, tenim rep­tes de futur imme­diat, com el que el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal digui de l’Esta­tut. Espero que no se’ls acu­deixi decla­rar-lo incons­ti­tu­ci­o­nal. El govern actual també té el repte de posar a la pràctica el canvi de model de finançament que pre­veu l’Esta­tut, que ja veu­rem com acaba. Hem de veure també qui­nes balan­ces fis­cals s’aca­ben publi­cant.... El repte de la inte­gració de la nova immi­gració, que ha de ser a Cata­lu­nya i no a Espa­nya... Tot això neces­sita uni­tat. No pot ser que els ger­mans es bara­llin. Si puc, aju­daré modes­ta­ment a l’ober­tura a la soci­e­tat que està fent CiU amb l’aposta de la Casa Gran del Cata­la­nisme i d’altra banda, també, con­tri­buint a fer que el debat que segueix ERC s’ende­gui en posi­tiu per por­tar per un mateix car­ril una sèries de pro­pos­tes.

Les elec­ci­ons del 9-M han fet sor­gir una crisi a ERC, amb una pugna entre qua­tre sec­tors per diri­gir el par­tit. Quina sor­tida hi veu?
Només desitjo que hi hagi seny. Res­pecto molt els mili­tants d’aquesta for­mació com per invo­lu­crar-m’hi gens...

Joan Puig­cercós el va venir a veure al Mar­roc no fa gaire i fa poc Joan Ridao deia que no li faria res que vostè rein­gressés a ERC després de la rup­tura del 1996... Ha sen­tit cants de sirena?
Joan Puig­cercós em va venir a veure a finals de novem­bre. Va ser un retro­ba­ment per­so­nal, del qual em vaig ale­grar molt. Vam tenir con­ver­ses llar­gues. Uns mesos abans també havia vin­gut al Mar­roc el pre­si­dent del Par­la­ment, Ernest Benach. Em va voler salu­dar i també me’n vaig ale­grar molt. He tin­gut altres visi­tes i tru­ca­des de per­so­nes del país, vin­cu­la­des a ERC i CiU, com Artur Mas o el res­pon­sa­ble d’exte­ri­ors de CDC, Car­les Llo­rens, amb qui hem tin­gut un con­tacte sovin­te­jat i en sin­to­nia. Amb alguns diri­gents d’Esquerra hem refet una sèrie de des­en­con­tres que hi havia, bàsica­ment per­so­nals, i això ja em sem­bla posi­tiu. Vull agrair-ho als uns i als altres. Això no treu que ara jo m’incar­dini en un deter­mi­nat cor­rent que vol con­tri­buir a superar eta­pes que no són gaire glo­ri­o­ses del nos­tre pas­sat recent, en les quals tot­hom hi té culpa; jo també. Si s’ha de fer autocrítica, jo també la faig. Em sem­bla impor­tant que no per­dem gaire més temps, perquè a Madrid ho tenen molt clar, com ho demos­tra el senyor Zapa­tero per molt soci­a­lista que sigui. Cadascú tindrà la seva tendència ideològica però trobo a fal­tar que per als cata­la­nis­tes el subs­tan­tiu sigui Cata­lu­nya. Badant aca­ba­rem sent els últims de res.

¿Està segur que la Casa Gran del Cata­la­nisme camina cap a la inde­pendència?
N’he par­lat amb Artur Mas i no tinc cap dubte que camina cap aquí. Cap a un procés en què la ciu­ta­da­nia de Cata­lu­nya tin­gui el dret a deci­dir, des d’un aero­port o una xarxa de trens fins a la inde­pendència del país. Davant el que digui la ciu­ta­da­nia d’un poble, no hi ha llei o Cons­ti­tució que val­gui. Espero que el congrés de CDC vagi en aquesta direcció.

Pensa tre­ba­llar en les ponències?
Si se’m demana que ho faci, ho faré, però també demano que se’m res­pecti un temps d’ater­ratge que neces­sito. Quan vaig deci­dir tor­nar, no sabia que hi havia un congrés com aquest al llin­dar de dos mesos.

¿Els can­vis polítics que reclama per a Cata­lu­nya els veu fac­ti­bles dins d’aquesta legis­la­tura?
M’he mos­trat con­trari a l’acord del govern tri­par­tit des del seu nai­xe­ment i la pers­pec­tiva dels anys m’hi ha refer­mat. Espero que hi hagi reflexió per totes ban­des. Demano que, com més aviat millor, es refa­cin ponts entre aquests sec­tors que ja són al car­rer, com demos­tra la mani­fes­tació mul­ti­tu­dinària de l’1 de desem­bre. Cal que aquests acords també puguin pas­sar en àmbits ins­ti­tu­ci­o­nals, començant pels més pro­pers als ciu­ta­dans –com els ajun­ta­ments– i un dia han d’arri­bar al govern del país. Part d’aques­tes for­ma­ci­ons podrien fer un govern d’uni­tat naci­o­nal, obert, modern, que es plan­tegi fer adme­tre a Europa que aquí hi ha un país que vol tenir Estat propi.

¿Hem d’inter­pre­tar la seva tor­nada com un retorn a la política activa?
La meva és una tor­nada lenta. Però si se’m demana que par­ti­cipi en qual­se­vol cosa que vagi en la direcció d’uni­tat entre els naci­o­na­lis­tes, entre els cata­la­nis­tes, jo hi seré. Per anar-m’hi a bara­llar, no. Si puc aju­dar, ho faré, perquè el temps no passa en va per a ningú. Con­ti­nuo tenint la il·lusió a dalt de tot. M’ha anat molt bé aquest període de des­con­nexió, després de tot el que va suc­ceir, amb uns moments de rup­tura que no agra­den a ningú i en què jo també vaig come­tre errors. He neces­si­tat aquest temps per a la reflexió i tinc ganes i il·lusió de fer coses, però les faré a poc a poc. Aquest anys de bara­lles no han anat bé i jo tinc amics a totes ban­des. Perquè m’hi van pres­si­o­nar, haig de reconèixer que jo també vaig ser fac­tor de divisió. Em sap molt de greu i ho haig de con­fes­sar als cata­lans.

Àngel Colom és mili­tant de CDC i exse­cre­tari gene­ral d’ERC