Una gestió a còpia d’externalització
La UE té pactes migratoris amb països del nord d’Àfrica, el Sahel i Turquia per controlar els fluxos
El club europeu ha invertit uns 19.000 milions l’última dècada en el govern extern de fronteres
Diverses ONG denuncien tortures i vulneracions dels drets humans en centres d’expulsió finançats per la UE
El debat migratori a la Unió Europea continua cridant l’atenció. Va ser una de les qüestions més rellevants en la campanya de les eleccions alemanyes, ocupa titulars a la Itàlia de Giorgia Meloni i és el principal argument perquè estats com França, Àustria i els Països Baixos mantinguin controls més estrictes a les seves fronteres. I en un context marcat per l’auge de l’extrema dreta, són cada cop més els estats que reclamen a Brussel·les l’aplicació de “solucions innovadores” per fer front a les arribades irregulars. La Comissió Europea d’Ursula von der Leyen, de fet, ha abraçat part d’aquestes idees i ha obert la porta a enviar immigrants amb ordres de retorn a centres de deportació fora de la Unió Europea.
I si bé l’actualització de la normativa actual és una part important del trencaclosques, també són especialment rellevants els acords del club comunitari amb països tercers. L’externalització de la gestió de les fronteres s’ha convertit en una pràctica habitual, amb una Comissió Europea que ha invertit al voltant de 19.000 milions d’euros al llarg de l’última dècada –des de l’anomenada “crisi de refugiats” del 2015– per frenar l’arribada de migrants, ja sigui a través d’acords amb els països d’origen o amb els països de trànsit.
El pacte més famós –i alhora polèmic– subscrit pel club europeu és el que el vincula amb Turquia. En vista de l’augment significatiu del nombre d’arribades per la guerra de Síria l’any 2015, Brussel·les i Ankara van arribar a un acord pel qual els sol·licitants d’asil arribats a Grècia des de Turquia i que fossin rebutjats tornarien a Turquia. El govern del país otomà també es va comprometre a reforçar els controls fronterers, tot plegat a canvi d’unes ajudes que, segons la Comissió Europea, ja s’han elevat a 9.000 milions d’euros des del 2015.
Però Turquia no n’és l’únic exemple. El seu model d’acord s’ha convertit en una fórmula que l’executiu europeu està intentant replicar en altres zones properes al Vell Continent. Un altre dels grans beneficiats és Líbia, un país on persisteix la inestabilitat política i que, malgrat tot, ha rebut 565 milions d’euros per part del club comunitari al llarg dels últims deu anys, segons dades de la Comissió Europea. Al mateix temps, la UE dona suport a la guàrdia costanera líbia a través d’una missió d’ajuda directa (EUBAM Líbia) i d’una missió militar (operació Irini) que, a banda d’implementar l’embargament d’armes, controla el “tràfic de persones”.
També al nord d’Àfrica, la UE va rubricar el juliol del 2023 un nou acord amb Tunísia per “donar suport al retorn de migrants irregulars”. El pacte té una partida específica de 105 milions d’euros per “reforçar el control de les fronteres” que, sumats als desemborsaments dels últims anys a través d’altres instruments, eleven la inversió dels 27 estats membres al país fins als 339 milions.
“Retorn voluntari”
En la mateixa línia, Brussel·les té un pacte des de l’any 2018 amb Egipte per reforçar la cooperació en migració, amb una despesa concreta de 200 milions per a aquesta àrea. En paral·lel, el Marroc ha rebut 384 milions de la UE entre els anys 2014 i 2022, una xifra a la qual s’hi va afegir un nou paquet recent –anunciat el març del 2023– que, entre altres coses, incloïa desemborsaments per 152 milions d’euros per “reforçar la gestió de fronteres” i “el retorn voluntari i reinserció dels migrants als seus països d’origen”.
Més enllà de la frontera marítima del Mediterrani, la UE també ha mirat de bastir ponts de col·laboració amb països de la zona del Sahel i de la Banya d’Àfrica. Allà destaquen casos com el del Sudan, un país on la UE ha aprovat sancions contra individus i entitats i que ha rebut 482 milions d’euros entre el 2015 i el 2023 per controlar els fluxos migratoris.
A propòsit d’això, el club comunitari disposa de dos grans instruments per finançar l’externalització de fronteres. Per una banda, el Fons Fiduciari d’Emergència per a l’Àfrica, que entre els anys 2015 i 2022 va destinar 5.000 milions a l’externalització de fronteres. Ja a partir del 2021, la Unió Europea hi va afegir l’Instrument de Veïnatge, Desenvolupament i Cooperació Internacional-Europa Global, que ha invertit prop de 4.500 milions d’euros en aquesta tasca.
L’externalització de fronteres és una constant, com també ho són les denúncies per part d’organitzacions de drets humans sobre el tracte que reben els immigrants. Un dels casos que van aixecar més polseguera a Brussel·les va ser una investigació de la plataforma Lighthouse Reports en col·laboració amb nou mitjans internacionals, que identificava els anomenats “centres de recepció” de migrants a Turquia com a espais on s’havien produït tortures i abandonament, i on a les persones se’ls havien denegat subministraments bàsics finançats per la UE.
Malgrat tot, el nombre d’entrades il·legals a la Unió Europea a través de la frontera est del Mediterrani –la que uneix Turquia amb Grècia i Bulgària– es va incrementar un 14% entre el 2023 i el 2024, segons Frontex. En conjunt, però, el nombre d’arribades irregulars al club europeu es va reduir un 38% durant l’últim any, una disminució motivada per les caigudes en les rutes del Mediterrani central (-59%) i dels Balcans Occidentals (-78%).
