Mai no hi ha hagut un pla establert orientat cap als desastres a Turquia. Per això, a tots els llocs on s’ha construït al llarg de la història sempre hi ha hagut terratrèmols. I de fet, en tot aquest procés, les noves zones de desenvolupament havien d’estar lluny de les falles del terratrèmol. Però hi ha exemples a Malatya i altres ciutats en els quals es va veure que les línies de terratrèmols es van eliminar per la decisió de l’àrea de planificació del consell municipal. Una de les regles més bàsiques de la planificació és mirar els moviments de terra, les línies de falla i desenvolupar-hi plans allunyats. Malauradament, això no es va fer a la zona sísmica i en veiem les conseqüències.

No només quan les seves estructures són fortes. Es torna resistent quan hi ha zones per a la recuperació de desastres, zones per a l’evacuació, refugis temporals i estructures públiques fortes. Les normes no s’han seguit. Per exemple, a Adiyaman només hi ha una artèria principal. Hi havia edificis de nou plantes en aquesta carretera. Tots els edificis van caure. Ningú no podia marxar d’Adiyaman. Ningú no podia entrar a Adiyaman. El motiu era que la resta de carreteres eren estretes. Un cop el terratrèmol es va acabar, es van decidir nous plans. Són els mateixos que abans. De nou, només hi ha una artèria principal i edificis de nou plantes. Si demà hi ha un terratrèmol, hi haurà les mateixes conseqüències. Això és molt perillós i demostra que no hem après res. Després del terratrèmol, es van distribuir les obres en diverses oficines d’arquitectura. Sabem que parlaven de 500 hectàrees, 300 hectàrees... Això no és com un pastís que compartim. Hi ha hagut un terratrèmol aquí. Hi ha una experiència molt dolorosa. Ha d’haver-hi una planificació ben pensada.

Els plans de construcció són molt importants i són erronis. L’estructura que s’ha anat utilitzant per a la construcció ha estat descontrolada. No és un fet puntual. És un descontrol sistemàtic que es repeteix. Hi ha una falta d’auditoria d’estructures i d’instrucció. Quan es fa la construcció i es fa tot d’acord amb el projecte, el municipi et dona un document. Un document de residència. Això significa que aquest edifici és legal. Tot és correcte. Pots viure aquí. Però després d’això, no ho tornen a comprovar. Llavors, què passa? Tallen la columna a la part inferior. Amplien la zona. Tallen la columna als pisos superiors. Creen un terra suau. Retiren les parets. I així, l’edifici pot arribar a ser de risc després de rebre el document de residència. Perquè els municipis no ho tornen a comprovar.

A Turquia és impossible qüestionar qualsevol cosa. El cost de les demandes legals ha augmentat en els últims anys. No tens respostes quan fas preguntes a l’administració. No pots arribar a les dades reals, ni a les de l’institut d’estadística, el TÜIK. Parlen de la transparència i de la rendició de comptes, però, de fet, tot això és invisible. Han de ser transparents per saber quants diners es destinen a aquest àmbit, s’han de revalorar les prioritats del pressupost. El pressupost per a la reconstrucció i per als terratrèmols a Turquia no és tan alt.

Estem constantment intentant lluitar contra els terratrèmols mitjançant l’elaboració de lleis, però no n’hi ha prou. La relació entre els municipis i els ministeris s’ha afeblit considerablement a Turquia. Abans, quan es feien plans de construcció, primer es portaven a les cambres professionals i rebien les nostres recomanacions, i si no se seguien s’obrien demandes. Però durant gairebé els últims quinze anys, aquesta relació s’ha trencat completament. Ara quan presentem una demanda, cancel·len aquest pla, afegeixen una línia al mateix pla i el tornen a posar en pràctica. I la demanda es retira i s’elimina. D’altra banda, les condicions per presentar una demanda són cada vegada més difícils. A més, podem presentar molt poques demandes perquè cada cop tenim menys ingressos.

Hem de mirar el procés de construcció. Per prevenir es poden utilitzar materials especials, per exemple l’acer és molt resistent i molt recomanable. També necessitem materials més lleugers que no es danyin tant. Hem de tenir en compte construir edificis baixos. Necessitem reduir la densitat de les àrees, sobretot dels centres de les ciutats antigues. Hem de construir noves estructures a fora de les ciutats, sense construir més de tres o quatre pisos, però al mateix moment hem de protegir la identitat de la ciutat. No hauríem de destruir les ciutats amb buldòzers.

Necessitem construir nous espais de vida i de treball. No hauríem de construir aquestes àrees residencials isolades. Si ho fem, els veïns no seran capaços de viure allà i tornaran cap a la zona destruïda. En aquell moment, la pressió de la població augmentarà. Per evitar-ho hem de proveir la gent amb una nova vida. S’han de crear ciutats petites amb basars, escoles, negocis, llocs on la gent pugui trobar-se i satisfer les seves necessitats. Molta gent no es pot permetre enviar els seus fills a les escoles antigues, o les dones no es poden permetre haver-se de desplaçar a la ciutat per treballar, perquè pot ser que visquin lluny. De fet, les dones han estat una de les comunitats més afectades.

Després del terratrèmol del 1999 a Istanbul es van dissenyar dos projectes de prevenció que també incloïen deixar espais buits com a espais de trobada. Un va ser el pla màster pel terratrèmol d’Istanbul, i es va publicar el 2003. Es van determinar aquestes àrees, que serien les àrees de zones de recuperació. Tot i això, hi ha un problema aquí. Les àrees no s’han implementat en els plans de construcció. No s’han legalitzat i amb el temps vas veient com s’han convertit en alguna cosa més. Hi ha zones de nova construcció a Istanbul, com el centre comercial Zorlu o l’acadèmia de policia d’Etiler, que s’han emplenat de gratacels. Aquestes eren les zones més grans de trobada d’Istanbul, però ja no hi són. Les terres eren públiques, però van ser transferides al sector privat perquè no es van legalitzar com a zones de trobada als plans de construcció. Ara què tenim? Els únics espais buits són els parcs petits dels barris, enmig d’àrees residencials. Els edificis es poden esfondrar i caure a sobre d’aquests espais. No hi hauria escapatòria llavors. Són necessàries infraestructures per poder sortir a les carreteres principals, als hospitals i a les àrees més obertes.

Estem creant riscos artificials. Per exemple, el Canal d’Istanbul –un canal artificial que separaria la part europea– es preveu construir en una zona on hi ha tres falles. Allà estava planejat construir-hi una reserva. Quan mires els plans veus que hi hauria ports de iots, ecoturisme, universitats privades o hospitals privats. Hem presentat demandes legals contra Istanbul. Hem dit que els plans són contraris als plans de la reserva, i no s’està tenint en compte el pla orientat de prevenció dels desastres.

És un problema molt gran. No és fàcil demolir una casa a Istanbul o fer-la més resistent. Els costos econòmics són molt alts. La raó principal és que les municipalitats no han assumit les responsabilitats necessàries en aquesta qüestió. Dels anys cinquanta als setanta sí que van agafar aquestes responsabilitats. Moltes institucions construïen habitatges barats, les municipalitats feien habitatges públics. Ara han deixat de fer-ho. Han abandonat el sistema a aplicacions obertes que construeixen habitatges de luxe. Emlak o TOKI, que són constructores estatals, construeixen cases amb un valor de milions de dòlars. Aquest és el seu deure públic? Han parat de fer pisos de protecció social i cases assequibles.

El dels anys setanta i vuitanta, el de les municipalitats socialdemocràtiques. Hem d’establir cooperatives un altre cop, cal produir habitatge amb un model cooperatiu. Les cooperatives estan exemptes de taxes, i poden tenir un crèdit dels ministeris i les municipalitats. De fet, els municipis poden ser-ne part i ser accionistes, d’aquestes cooperatives.