La demolició de la Mancomunitat

Una mort lenta

Tot i que aquell 21 de març del 1925 es va publi­car l’esquela, feia anys que la Man­co­mu­ni­tat estava sen­ten­ci­ada de mort. Mal­grat les pro­me­ses que havia fet en el moment de pro­cla­mar el cop d’estat, Primo de Rivera no va tri­gar gaire a mos­trar el seu veri­ta­ble ros­tre. El 18 de setem­bre del 1923 va apro­var un decret “con­tra el sepa­ra­tisme” que li va per­me­tre per­se­guir sense treva tot allò que fes flaire de cata­la­nista, ja fos un esbart dan­saire o un pobre ciu­tadà que havia cri­dat “Visca Cata­lu­nya”. L’endemà d’apro­var-lo, el pre­si­dent de la Man­co­mu­ni­tat, Josep Puig i Cada­falch, va adreçar una carta al dic­ta­dor en la qual li comu­ni­cava que “el decret, per les seves exa­ge­ra­ci­ons, mata l’ànima dels cata­lans i els treu tota sim­pa­tia pel movi­ment”. Però al mateix temps que es quei­xava, difo­nia una nota en què jus­ti­fi­cava el cop d’estat del gene­ral a par­tir d’un dilema ben per­vers: “La lluita s’esta­bleix entre un fet extra­le­gal (la dic­ta­dura) i la cor­rupció. En el dilema, optem pel pri­mer.” En el docu­ment d’adhesió al dic­ta­dor, el pre­si­dent de la Man­co­mu­ni­tat expres­sava el desig de “col·labo­rar en la gran­desa comuna de la terra hispànica”; i, man­lle­vant una frase de Primo de Rivera, recla­mava que “per a ser gran, con­ser­vant la uni­tat esta­tal, Espa­nya ha de ser vària i for­mada per regi­ons lliu­res, deli­mi­ta­des per la geo­gra­fia i la història”. No es trac­tava d’una inno­cen­tada. Tal com ha donat a conèixer recent­ment l’his­to­ri­a­dor Josep Pich i Mit­jana, el con­sell per­ma­nent de la Man­co­mu­ni­tat, for­mat per regi­o­na­lis­tes i repu­bli­cans naci­o­na­lis­tes, con­fi­ava en el com­promís del dic­ta­dor de “regi­o­na­lit­zar Espa­nya per la via auto­ritària”. A prin­ci­pis d’octu­bre del 1923, havia redac­tat un pro­jecte de “règim” de regi­ons o Esta­tut regi­o­nal que era, en bona part, una còpia lite­ral, o gai­rebé, de la llei d’auto­no­mia ela­bo­rat per la comissió extra­par­la­mentària del 1919. Però les expec­ta­ti­ves es van esvair de tot el 25 de novem­bre d’aquell any, quan el dic­ta­dor va tro­bar una forma ben ori­gi­nal per anun­ciar que feia marxa enrere. A través d’una entre­vista a la premsa cubana, Primo de Rivera va anun­ciar que “les regi­ons no seran mai autònomes, els muni­ci­pis sí”.

Mal­grat aquesta galleda d’aigua freda, sem­blava que la Man­co­mu­ni­tat es podria sal­var, ni que fos amb diri­gents addic­tes a la dic­ta­dura i amb unes fun­ci­ons pura­ment admi­nis­tra­ti­ves. El 30 de gener del 1924, en el moment de situar el monàrquic Alfons Sala com a cap de la ins­ti­tució i de subs­ti­tuir els dipu­tats ele­gits democràtica­ment per d’altres desig­nats a dit, el gene­ral Car­los de Los­sada y Can­te­rac, nome­nat gover­na­dor civil pel dic­ta­dor, va anun­ciar que era “desig del Direc­tori que la Man­co­mu­ni­tat segueixi el camí que ha por­tat en pro de la cul­tura i dels interes­sos gene­rals de Cata­lu­nya, con­ser­vant tot allò de bo que ha fet la Cor­po­ració fins ara i millo­rant-lo en allò que cal­gui per donar exem­ple a d’altres Man­co­mu­ni­tats que es puguin cons­ti­tuir”. I va acla­rir que “mai el Direc­tori ha tin­gut la intenció de fer des­a­parèixer la Man­co­mu­ni­tat ni ha cre­gut que fos un cos mort”. El nou pre­si­dent de la ins­ti­tució també es va sen­tir imbuït per aquest clima de concòrdia i no només va recor­dar que havia defen­sat durant dotze anys el pro­jecte de man­co­mu­ni­tats des del seu escó al Congrés, sinó que fins i tot es va engres­car a recla­mar que s’apliqués la segona part del decret de cre­ació de les man­co­mu­ni­tats, que per­me­tia la dele­gació de ser­veis per part de l’Estat. El règim, doncs, no només beneïa la tasca de la Man­co­mu­ni­tat, sinó que la situ­ava com a exem­ple per a altres pro­jec­tes sem­blants.

Tot i aques­tes decla­ra­ci­ons, els nous diri­gents havien començat a fer neteja i a dis­po­sar, entre d’altres mesu­res, que a totes les esco­les i cen­tres depen­dents de la Man­co­mu­ni­tat es dones­sin les clas­ses exclu­si­va­ment en cas­tellà i que en els actes ofi­ci­als només s’uti­litzés aquesta llen­gua. També es van pren­dre altres acords simbòlics, com ara can­viar el rètol exte­rior de “Palau de la Gene­ra­li­tat” pel del “Dipu­tació Pro­vin­cial” i col·locar al saló de ses­si­ons una foto­gra­fia d’Alfons XIII, qui “sig­ni­fica la uni­tat de la pàtria”, en parau­les del pre­si­dent.

En el pri­mer ple de l’assem­blea de la nova Man­co­mu­ni­tat, que es va cele­brar el 20 de març de l’any següent, el mis­satge d’Alfons Sala ja va ser menys con­ci­li­a­dor i molt més cen­trat a car­re­gar les cul­pes a l’ante­rior govern de la Man­co­mu­ni­tat. Va asse­gu­rar que hi havia gai­rebé 13 mili­ons de pes­se­tes pen­dents de paga­ment: “El caos que hi ha a la hisenda d’aquesta Cor­po­ració (...) alar­mant.” També va acu­sar el govern pre­si­dit per Puig i Cada­falch d’haver tole­rat la moro­si­tat d’alguns ajun­ta­ments per motius polítics: “Van con­ver­tir la Man­co­mu­ni­tat en una arma caci­quil al ser­vei de vani­tats o interes­sos per­so­nals i d’estre­tes mires de par­tits polítics, explo­tant la debi­li­tat dels governs d’Espa­nya i la bona fe del poble català”. Els antics ges­tors, que havien estat expul­sats de la ins­ti­tució, es van haver de defen­sar des de la premsa; i van denun­ciar públi­ca­ment que hom pre­te­nia jus­ti­fi­car la des­trucció de la tasca de la Man­co­mu­ni­tat per tal de des­pres­ti­giar-la. Era clar que hom estava pre­pa­rant el ter­reny per eli­mi­nar aque­lla experiència d’auto­go­vern.

Els exe­cu­tors

El dic­ta­dor va donar via lliure al gene­ral Joa­quim Milans del Bosch, el seu gover­na­dor civil a Bar­ce­lona, per tal de pur­gar aquells dipu­tats pro­vin­ci­als que no faci­li­tes­sin la tasca liqui­da­dora i per situar-hi els més addic­tes. La con­tundència de Milans del Bosch fins i tot va inco­mo­dar el pre­si­dent addicte, Alfons Sala, que era par­ti­dari de man­te­nir una Man­co­mu­ni­tat admi­nis­tra­tiva, bui­dada de con­tin­gut polític. El biògraf d’aquest, Joa­ni­quet, explica que Sala no s’ado­nava que “la mort de la Man­co­mu­ni­tat estava decre­tada i que els dipu­tats que dis­cre­pa­ven amb el seu cri­teri serien selec­ci­o­nats des del des­patx de Capi­ta­nia Gene­ral, on des­fi­la­ven els par­ti­da­ris acèrrims de la polític assi­mi­lista amb les seves acu­sa­ci­ons i requi­sitòries”. El mateix Joa­ni­quet repro­du­eix una carta de Miguel Primo de Rivera a Alfons Sala, datada el 26 de juny del 2024, en què el dic­ta­dor li con­fes­sava que tenia “una mica de por a la Man­co­mu­ni­tat, més ara que abans, perquè estant actu­al­ment a les seves mans no puc tenir cap sos­pita sobre les per­so­nes”. Tot i haver situat “un espa­nyol tan espa­nyol” al cap­da­vant de la ins­ti­tució, el dic­ta­dor tenia por del futur: “Podria arri­bar un dia que tingués tal per­so­na­li­tat, auto­no­mia o inde­pendència, que es con­vertís en un petit Estat, i es dona­ria el cas para­do­xal que el millor dels espa­nyols hau­ria incu­bat una màquina capaç de fer mal a Espa­nya en el moment en què s’escapés de les seves mans”. En la mateixa carta, Miguel Primo de Rivera li anun­ci­ava la volun­tat d’apro­var un Esta­tut pro­vin­cial que dona­ria “els mit­jans sufi­ci­ents per a la pros­pe­ri­tat i progrés de la man­co­mu­ni­tat de muni­ci­pis que essen­ci­al­ment cons­ti­tu­eix la província, sense que cal­gui cap altra man­co­mu­ni­tat més àmplia”. Des de l’endemà del cop d’estat, la dic­ta­dura havia bui­dat de con­tin­gut la Man­co­mu­ni­tat, l’havia des­pres­ti­giat i hi havia situat homes de la seva absolta con­fiança. Però, mal­grat tot, seguia essent un cos estrany. Tal com expli­ca­ria anys després un minis­tre del dic­ta­dor, José Calvo Sotelo, “l’uni­ta­risme de Primo de Rivera (només una ban­dera, només un himne, només un idi­oma ofi­cial) es va tra­duir aviat en una tasca: la demo­lició de la Man­co­mu­ni­tat cata­lana”.