Política

Rússia, els EUA i la resiliència europea

Una ofensiva bèl·lica és, ara per ara, improbable. Putin ataca els països de la UE amb tàctiques de guerra híbrida com ara sabotatges a infraestructures, utilització de la migració, desinformació a les xarxes i ingerències electorals

Un escenari possible és una UE atrapada en la pinça Washington-Moscou a l’hora d’establir una nova arquitectura de seguretat per al Vell Continent que satisfaci únicament els interessos de les dues grans potències

Les accions subversives russes contra instal·lacions, institucions i la indústria s’han triplicat el darrer any
Els cables submarins de fibra òptica, per on passa el trànsit intercontinental d’internet, són un dels grans objectius dels atacs

“L’objec­tiu de Rússia amb relació a Ucraïna és el seu escla­fa­ment, ja sigui mili­tar, ja sigui per una com­bi­nació d’ins­tru­ments mili­tars i diplomàtics. Volem així divi­dir aquest quasi-estat arti­fi­cial en els seus frag­ments natu­rals. Pot haver-hi mani­o­bres, alen­ti­ments i pau­ses al llarg del camí, però aquest objec­tiu s’acon­se­guirà.” En aquests ter­mes es refe­ria fa pocs dies Vla­dis­lav Surkov a la forma com Mos­cou ima­gina la pos­si­ble fi del con­flicte rus­sou­craïnès: mit­jançant el des­mem­bra­ment i la sub­ju­gació d’Ucraïna.

Surkov no és algú qual­se­vol. Es tracta d’una de les figu­res polítiques rus­ses més influ­ents de les dar­re­res tres dècades, i el prin­ci­pal artífex del sis­tema polític del “puti­nisme”, bas­tit sobre idea de democràcia sobi­rana de tall auto­ri­tari. Després d’anys de silenci públic, el 19 de març Surkov accep­tava ser entre­vis­tat pel mitjà francès L’Express. “Ens volem expan­dir en totes les direc­ci­ons, men­tre aquesta sigui la volun­tat de Déu i la nos­tra for­ta­lesa ens acom­pa­nyi.” Qui també fou cre­a­dor de la idea de “món rus” com a arti­cu­lació con­tem­porània del seu impe­ri­a­lisme, expres­sava així la seva visió, assu­mida pel Krem­lin, de quin ha de ser paper de Rússia en l’arena inter­na­ci­o­nal. 

Les parau­les de Surkov irrom­pen com a recor­da­tori de les veri­ta­bles ambi­ci­ons rus­ses, set­ma­nes després de l’inici de les nego­ci­a­ci­ons entre Was­hing­ton i Mos­cou, d’una banda, i Was­hing­ton i Kíiv, de l’altra. També, en un moment en què els països euro­peus abor­den una dis­jun­tiva històrica sobre el paper que volen tenir en la futura arqui­tec­tura segu­re­tat del con­ti­nent, i en relació amb la seva capa­ci­tat per actuar com a pol de poder propi davant del tren­ca­ment del vin­cle transatlàntic i d’apro­pa­ment entre els EUA i Rússia. Una qüestió deter­mi­nada per la neces­si­tat d’enfor­tir la resiliència euro­pea davant d’una amenaça russa que sovint es pro­jecta com una ombra de for­mes impre­ci­ses.

Quina és la natu­ra­lesa, però, d’aquesta amenaça? L’esce­nari d’una ofen­siva bèl·lica con­tra els estats mem­bres de la UE amb qui Rússia o el seu satèl·lit bie­lorús fan fron­tera és, ara per ara, alta­ment impro­ba­ble. La forma com Mos­cou ha arti­cu­lat els seus atacs con­tra els països euro­peus durant els dar­rers anys ha estat amb altres mit­jans: a través de les tàcti­ques de guerra híbrida o a la zona grisa, a mig camí entre l’absència total de con­flicte i la guerra con­ven­ci­o­nal. Fora del focus mediàtic i lluny del front de guerra ucraïnès, les acci­ons de guerra híbrida s’han inten­si­fi­cat els dar­rers tres anys, majo­ritària­ment orques­tra­des per la intel·ligència mili­tar russa (GRU).

Segons un estudi recent del Cen­ter for Stra­te­gic and Inter­na­ti­o­nal Stu­dies (CSIS), les acci­ons sub­ver­si­ves i de sabo­tatge rus­ses es van tri­pli­car entre el 2023 i el 2024, després d’haver-se mul­ti­pli­cat per qua­tre entre el 2022 i el 2023. Els prin­ci­pals objec­tius inclo­uen la infra­es­truc­tura de trans­port i de comu­ni­ca­ci­ons, les ins­ti­tu­ci­ons gover­na­men­tals, i la indústria.

El juliol del 2024, es produïren tres inci­dents simi­lars a Polònia, Ale­ma­nya i el Regne Unit. Tres arte­fac­tes van escla­tar a cen­te­nars de quilòmetres de distància entre si, pro­vo­cant incen­dis en una empresa de mis­sat­ge­ria a prop de Varsòvia, en un magat­zem de l’empresa DHL a Bir­ming­ham, i en un con­te­ni­dor al cen­tre de DHL a Leip­zig, en un dels hubs de logística aero­portuària més grans del món. Els paquets, tots envi­ats des de Lituània, con­te­nien màqui­nes de mas­satge elèctri­ques amb una substància alta­ment infla­ma­ble a l’inte­rior.

Les auto­ri­tats polo­ne­ses van dete­nir qua­tre per­so­nes i van tro­bar evidències que es trac­tava d’un assaig per por­tar a terme acci­ons ter­ro­ris­tes a més gran escala. El 2024 també es van pro­duir acci­ons con­tra infra­es­truc­tura hidràulica en dife­rents punts de Finlàndia, Ale­ma­nya i Suècia que van pro­vo­car talls impor­tants en els sub­mi­nis­tra­ments. Altres inci­dents inclo­uen un incendi pro­vo­cat en un negoci vin­cu­lat a Ucraïna a l’est de Lon­dres, i la detenció de tres per­so­nes amb vin­cles amb Rússia per haver pla­ni­fi­cat atacs ter­ro­ris­tes con­tra ins­tal·laci­ons mili­tars nord-ame­ri­ca­nes a l’estat ale­many de Bavi­era. L’estiu del 2024 es va frus­trar un pla de les auto­ri­tats rus­ses per assas­si­nar el pre­si­dent de Rhein­me­tall, empresa ale­ma­nya que s’ha des­ta­cat per la pro­ducció de munició per donar suport als esforços defen­sius d’Ucraïna. Aquest mes ha estat des­man­te­llat a Roma­nia un grup ter­ro­rista d’extrema dreta amb vin­cles amb Rússia, i els seus mem­bres, detin­guts, acu­sats de pla­ni­fi­car un cop d’estat al país.

Els actes de sabo­tatge rus­sos en ter­ri­tori euro­peu venen de lluny. Fa més de deu anys, el 2014, dos agents del GRU van par­ti­ci­par en la vola­dura d’un dipòsit de muni­ci­ons a l’est de la República Txeca que pro­vocà dos morts. Des de 2022, però, un dels objec­tius prin­ci­pals han estat els cables sub­ma­rins de fibra òptica, que trans­me­ten apro­xi­ma­da­ment el 99% del trànsit inter­con­ti­nen­tal d’inter­net.

Immi­grants, arma llancívola

Durant els dar­rers quinze mesos han cres­cut subs­tan­ci­al­ment els inci­dents con­tra cables de fibra òptima al mar Bàltic. També s’han produït atacs prop de Noru­ega, i a les aigües irlan­de­ses, on fa poques set­ma­nes la força aèria d’aquell país va inter­cep­tar un vai­xell rus de la cone­guda com a flota a l’ombra llançant l’àncora a una zona per on hi ha des­ple­gats cables de fibra òptica. La inter­ferència rei­te­rada de Rússia també ha afec­tat les comu­ni­ca­ci­ons de satèl·lits euro­peus de ràdio i tele­visió, emprats també per a la nave­gació de vai­xells i avi­ació civil. Més de 30.000 vols han tin­gut afec­ta­ci­ons des del setem­bre del 2024 en sobre­vo­lar els estats bàltics.

Mos­cou i Minsk també han uti­lit­zat els flu­xos de migrants com a arma llancívola con­tra països com Finlàndia, Letònia, Lituània i Polònia. El 2021, el líder bie­lorús, Alek­sandr Lukai­xenko, va amenaçar d’“inun­dar” la Unió Euro­pea (UE) amb “droga i migrants”, i durant els mesos poste­ri­ors, va enviar milers de migrants de l’Iraq i d’altres països de l’Ori­ent Mitjà a les fron­te­res de Letònia, Lituània i Polònia. Unes pràcti­ques que s’han repe­tit durant els dar­rers dos anys, i s’han estès a la fron­tera entre Rússia i Finlàndia.

Es tracta de cri­sis fron­te­re­res gene­ra­des arti­fi­ci­al­ment amb l’objec­tiu de pres­si­o­nar els governs dels països afec­tats, esgo­tar els seus recur­sos i ali­men­tar la retòrica antii­mi­gració perquè pugui ser explo­tada pels par­tits d’extrema dreta arreu d’Europa. Pre­ci­sa­ment, la ins­tru­men­ta­lit­zació d’orga­nit­za­ci­ons de dreta xenòfoba ha estat l’altre gran cavall de bata­lla rus. La influència política russa als països de la UE ha estat una amenaça crei­xent els dar­rers anys, amb l’objec­tiu de deses­ta­bi­lit­zar-los inter­na­ment i pro­moure nar­ra­ti­ves favo­ra­bles als interes­sos de Mos­cou.

Rússia ha uti­lit­zat diver­ses tècni­ques per acon­se­guir-ho, inclo­ent-hi la desin­for­mació, i la ingerència en pro­ces­sos elec­to­rals, la ins­tru­men­ta­lit­zació del sub­mi­nis­tra­ment de gas, el finançament de par­tits polítics, i el sub­orn a repre­sen­tants elec­tes (espe­ci­al­ment euro­par­la­men­ta­ris), amb espe­cial inten­si­tat a Hon­gria (Fidesz) i Eslovàquia (SMER-SD), però també a França (Ras­sem­ble­ment), Itàlia (Lega), Àustria (FPÖ) o Ale­ma­nya (AfD). En l’àmbit comu­ni­ca­tiu, un dels mètodes més comuns és la difusió de notícies fal­ses a través de xar­xes soci­als, per sem­brar la des­con­fiança i influir en les opi­ni­ons públi­ques a fi de tor­nar-les més favo­ra­bles als interes­sos rus­sos, espe­ci­al­ment pel que fa a posar fi al suport a Ucraïna.

El gir de Trump

El gir geo­polític que l’admi­nis­tració nord-ame­ri­cana ha fet des de la segona arri­bada de Trump al poder, carac­te­rit­zat entre d’altres per una relació cada cop més hos­til envers els països euro­peus (i altres antics ali­ats com el Canadà), ha acti­vat totes les alar­mes al Vell Con­ti­nent. La pos­si­bi­li­tat de que­dar sub­jec­tes a la pinça Was­hing­ton-Mos­cou, no només pel que fa al futur del con­flicte a Ucraïna, sinó també de l’esta­bli­ment d’una nova arqui­tec­tura de segu­re­tat que satis­faci única­ment interes­sos de les dues potències, i on es man­tin­gui l’hos­ti­li­tat entre Rússia i els països euro­peus, és un esce­nari pos­si­ble.

En el curt ter­mini, les urgències euro­pees afec­ten dos objec­tius ben dife­rents, però com­ple­men­ta­ris. D’una banda, reforçar els meca­nis­mes de coor­di­nació i de res­posta con­junta davant les crei­xents ame­na­ces híbri­des rus­ses, inclosa la segu­re­tat d’infra­es­truc­tu­res estratègiques. De l’altra, mobi­lit­zar els recur­sos neces­sa­ris per poder con­tri­buir de forma deci­siva a enfor­tir les capa­ci­tats defen­si­ves d’Ucraïna, davant de la pos­si­bi­li­tat d’una reti­rada del suport nord-ame­ricà a aquest país, tant si es pro­du­eix un alto el foc com una con­ti­nu­ació de l’agressió russa. Ambdós objec­tius a curt ter­mini estan tra­ves­sats per un altre d’estruc­tu­ral, de caràcter històric: dei­xar enrere la dependència euro­pea envers els Estats Units en matèria de defensa i segu­re­tat.

Durant els dar­rers anys, dos terços de les com­pres d’equi­pa­ment de defensa fetes pels països de la UE s’han fet a empre­ses d’arma­ment nord-ame­ri­ca­nes. De moment, la res­posta comu­nitària és el pla Rea­di­ness 2030, una inversió mas­siva per poten­ciar la indústria de defensa euro­pea amb la mobi­lit­zació de fins a 800.000 mili­ons d’euros en fons comu­ni­ta­ris i esta­tals, tant públics com pri­vats, durant els anys vinents. El pla se cen­tra en la quan­ti­tat de la des­pesa, i de moment no tant en les ame­na­ces reals i les prin­ci­pals vul­ne­ra­bi­li­tats. Rever­tir-les pro­ba­ble­ment impli­carà gas­tar més, però sobre­tot, gas­tar millor i de forma con­cer­tada per evi­tar super­po­si­ci­ons i dupli­ci­tats.

Per posar un exem­ple: actu­al­ment es pro­du­ei­xen una dot­zena de tipo­lo­gies de car­ros de com­bat dife­rents entre els països de la UE i el Regne Unit, fet que en con­junt incre­menta enor­me­ment els cos­tos de pro­ducció. Implica també cen­trar esforços per pro­duir alter­na­ti­ves a tipo­lo­gies d’arma­ment amb relació als quals exis­teix una greu dependència, com els sis­te­mes de defensa antiaèria nord-ame­ri­cans MIM-104 Patriot. Encara més impor­tant és, però, abor­dar el fet que en l’actu­a­li­tat les for­ces arma­des dels països euro­peus de l’OTAN no tenen capa­ci­tat per actuar sense els EUA, donat el seu rol pre­pon­de­rant pel que fa a coman­da­ment estratègic i ope­ra­ci­o­nal, així com a l’àmbit d’intel·ligència, vigilància i reco­nei­xe­ment (ISR). En cas de no abor­dar aques­tes qüesti­ons fona­men­tals, els plans euro­peus cor­ren el risc d’esde­ve­nir una mera injecció de diners a fons per­dut per la indústria, espe­ci­al­ment a una Ale­ma­nya amb una eco­no­mia afec­tada per la irrupció dels cot­xes elèctrics xine­sos i nord-ame­ri­cans.

En un món on la vola­ti­li­tat, la ines­ta­bi­li­tat i els impac­tes del canvi climàtic van a més, la con­versa sobre el reforç d’una segu­re­tat que aspiri a ser sòlida i con­sis­tent ha d’incloure irre­me­ia­ble­ment una visió holística de la qüestió, ento­mar els ves­sants ali­men­tari i climàtic, i tre­ba­llar per cons­truir soci­e­tats més cohe­si­o­na­des i menys desi­guals.

De la capa­ci­tat d’esde­ve­nir més resi­li­ents soci­al­ment i ins­ti­tu­ci­o­nal en dependrà en bona part el fet de poder fer front de forma efec­tiva a les ambi­ci­ons rus­ses en totes les seves dimen­si­ons. També, a les bat­ze­ga­des geo­polítiques que arri­ben amb força de l’altra banda de l’Atlàntic.

‘El meu país estimat’
Autora: Ielena Kostiutxenko
Editorial: La Segona Perifèria
Pàgines: 504
Relats autobiogràfics i cròniques periodístiques estremidores publicades al llarg de quinze anys al ‘Nóvaia Gazeta’, el darrer diari lliure de Rússia, abans que no fos clausurat pel govern de Putin.
‘Muntanya russa’
Autora: Natàlia Boronat
Editorial: Godall edicions
Pàgines: 335
Crònica d’un llarg viatge vital i emocional per Rússia, on l’autora va viure més de 15 anys. El llibre ofereix una àmplia visió del complex mosaic de pobles, llengües, religions i cultures en el país més gran del món.
‘Rusia contra el mundo’
Autor: Marc Marginedas
Editorial: Península
Pàgines: 288
Corresponsal de diverses guerres i conflictes, Marginedas publica un llarg treball d’investigació en què desvela com Rússia s’ha convertit en el gran desestabilitzador de la geopolítica global.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia