“La forja i Campdevànol mantenen una història d’amor”

El crei­xe­ment del poble està molt vin­cu­lat a l’aigua com a força i al tre­ball del ferro. Pri­mer, vam començar amb for­ja­dors arte­sans, els típics cla­ve­tai­res, i ha evo­lu­ci­o­nat fins a la siderúrgia actual. Del nos­tre poble, però, surt l’enginy que fa pas­sar l’aigua per una cano­nada i la fa caure cre­ant un cor­rent d’aire fred que refreda el ferro per trem­par-lo. I això ho han recu­pe­rat reco­llint infor­mació d’anti­gues for­ges a Andorra i hi han des­co­bert algú de Camp­devànol que hi havia anat per ense­nyar-los aquesta tècnica. No en som cons­ci­ents, fins a quin punt la història de la forja està lli­gada a Camp­devànol i Camp­devànol a la història de la forja.

És una història d’amor, perquè el nos­tre poble creix al vol­tant d’aquesta indústria del ferro, però, també una mica d’amor i odi, perquè, d’un temps cap aquí, el ferro no és una indústria que té tant potència i la siderúrgia i les grans empre­ses del sec­tor s’han anat cen­tra­lit­zant o han anat tan­cant, la com­petència és molt dura, però, tot i això, man­te­nim l’única siderúrgia de Cata­lu­nya i de les poques que hi ha a la península Ibèrica.

Sí, té molta importància i crec que és molt impor­tant, fins i tot com a país, tenir una empresa d’aques­tes carac­terísti­ques. En cas con­trari, ja seríem depen­dents. D’aque­lla història, encara man­te­nim una eina, que jo crec que esde­vindrà més clau del que ha estat els últims anys.

La comarca del Ripollès ha après a ofe­rir-se al visi­tant que ve a gau­dir de la comarca. Camp­devànol mai no havia fet això. No ho ha neces­si­tat i això ha for­jat un caràcter dife­rent del dels nos­tres veïns més direc­tes. A mesura que la indústria de la siderúrgia s’ha anat auto­ma­tit­zant, robo­tit­zant i moder­nit­zant, sí que hi ha hagut tota una sèrie de peti­tes indústries al vol­tant que s’han anat cre­ant i crei­xent que són les que s’ofe­rei­xen a aquesta gran siderúrgia. Aques­tes peti­tes indústries estan cre­a­des i diri­gi­des per gent de Camp­devànol i n’hi ha d’altres de l’àmbit del metall, que no estan rela­ci­o­na­des amb Com­forsa i que van venent, com per exem­ple les espe­ci­a­lit­za­des en con­su­mi­bles de la sol­da­dura o màqui­nes de sol­dar auto­ma­tit­za­des.

Sí, el fet que, al nos­tre poble, s’hagi tre­ba­llat des d’antic amb aquest mine­ral fa que seguim cre­ant noves empre­ses i que seguim vin­cu­lats a aquesta indústria.

Sí, els sin­di­cats van tenir molta influència en la gestió política del poble i es van pas­sar èpoques molt con­vul­ses. Hi ha unes gene­ra­ci­ons que tenen la tra­dició de política con­vulsa i que, a vega­des, inten­ten sac­se­jar-nos, encara en l’actu­a­li­tat. Es nota el tarannà d’anar esti­rant per aquí i pres­si­o­nant per allà, però ara estem en un moment d’esta­bi­li­tat i estem posant les bases per tenir un crei­xe­ment sòlid, no un gran crei­xe­ment, però sí sòlid, per tenir una base molt forta, sobre la qual pugui créixer la població, puguin créixer comerços i indústries, i puguem atraure empre­ne­dors que es vul­guin ins­tal·lar al nos­tre poble.

Hem d’aca­bar de tra­var les infra­es­truc­tu­res, però tenim ganes de poder ofe­rir aquest tipus d’ins­tal·laci­ons.

En dos àmbits que des de l’admi­nis­tració estem pro­jec­tant. Un és el turístic. Ens hem posat a dins de la Ruta del Ferro, un iti­ne­rari que vol cre­uar tot el Piri­neu i que ja ha estat homo­lo­gat pel Con­sell d’Europa. És una ruta trans­fron­te­rera, en la qual, al Ripollès, ens hem donat d’alta nosal­tres, jun­ta­ment amb Ripoll, Sant Joan de les Aba­des­ses i Ogassa, i que pretén cre­uar el Piri­neu amb l’objec­tiu d’anar pas­sant a banda i banda de la ser­ra­lada i arri­bar fins al cap de Creus. Es pot fer tan llarga o curta com un vul­gui, ani­rem ofe­rint paquets d’esta­des i d’acti­vi­tats.

Ens hi hem donat d’alta, pre­ci­sa­ment, perquè volem poten­ciar el petit museu que vam crear i la intenció és que pugui tenir més prestància i, a més, tenim espais recu­pe­rats i dig­ni­fi­cats en el marc de la nos­tra història de l’aigua i del ferro. Esta­rem així en algun mapa de cara a pro­moure el turisme, que, vul­guis o no, atrau comerç, con­sum, llocs de tre­ball.

És el ves­sant for­ma­tiu i això és un pro­jecte, una idea, una intenció, que hem dis­se­nyat i que hem pre­sen­tat a una con­vo­catòria de fons euro­peus i, de moment, no tenim el sí.

La idea és aga­far algun dels edi­fi­cis muni­ci­pals que tenim o un que Com­forsa té aban­do­nat per fer una escola de for­ja­dors, en el marc del pro­jecte Piri­neu del Ferro (Pir­fer) del Poc­tefa, que pro­mou els pro­jec­tes trans­fron­te­rers. Arles ja va plan­te­jar fer una escola simi­lar i, ara, en el nos­tre cas, ens hi afe­giríem, amb un Pir­fer2. Aquests pro­jec­tes són trans­fron­te­rers i tenen diver­sos socis a banda i banda del Piri­neu.

Sí, for­ja­dor entès com l’artesà que tre­ba­lla el ferro, escal­fant-lo i a cops de mar­tell . En l’actu­a­li­tat, tre­ba­llen molt per fer peces úniques. Arles vol fer aquesta escola, però nosal­tres tenim siderúrgia i sol­da­dura i altres tipus de tre­ball del metall. Per tant, la part interes­sant d’aquest pro­jecte serà par­lar amb la indústria pròpia per conèixer quin tipus de pro­fes­si­o­nals els man­quen, més enllà dels sol­da­dors, per als quals ja hi ha la Fun­dació Soler. L’objec­tiu és fer una for­mació moderna i actual del tre­ball del ferro. Fer una for­mació con­junta amb Arles, ells amb la part més arte­sana i nosal­tres, la més indus­trial i que tots els alum­nes puguin pas­sar pels dos cen­tres.

Sí, això és espe­ci­al­ment impor­tant, perquè no tenim ins­ti­tut i, els nos­tres joves se’n van a Ripoll o a Ribes. Amb una for­mació per a joves, tor­nes a omplir de vida el poble.

Tenim alguna infra­es­truc­tura en la qual hauríem d’inver­tir, però no tant com en la nau de Com­forsa. Estic par­lant d’una casa que vam haver d’expro­piar a final de 2023 i la tenim buida, s’ha d’arre­glar. Això farà que Camp­devànol segueixi vin­cu­lat a la història del ferro.

Sí, aquest pro­jecte de coo­pe­ració fron­te­rera inclou la defi­nició de dues coses més, a part de l’aspecte for­ma­tiu. Es tracta d’un cen­tre tec­nològic vin­cu­lat al metall, un espai de desen­vo­lu­pa­ment d’idees i d’inves­ti­gació vin­cu­lat als nous ali­at­ges més lleu­gers i més efi­ci­ents, que per­me­tria atraure fons euro­peus des­ti­nats a la inves­ti­gació. I, a més, d’un museu de la història i el futur de la siderúrgia indus­trial, que sigui interac­tiu.