“Com ha d’acabar la guerra ho han de decidir els ucraïnesos”

Per a mi ho va sig­ni­fi­car tot tre­ba­llar-hi. Durant l’últim any, abans que el tan­ques­sin, va ser l’únic diari naci­o­nal inde­pen­dent de Rússia. Hi tre­ba­lla­ven unes 100 per­so­nes i teníem una relació estreta, com de família, pro­ba­ble­ment perquè, de tant en tant, alguns dels meus col·legues van ser assas­si­nats i vam viure junts aques­tes pèrdues.

Sis peri­o­dis­tes, i d’altres van ser empre­so­nats. Nóvaia Gazeta va exis­tir, què més puc dir? Era difícil per a nosal­tres sobre­viure en la Rússia de Putin, però ho vam poder fer perquè érem els pro­pi­e­ta­ris del nos­tre diari. Posseíem la majo­ria de les acci­ons i podíem ele­gir el nos­tre direc­tor, el con­sell de redacció i el con­sell edi­to­rial. En resum, triàvem els nos­tres caps. El nos­tre direc­tor, Dmi­tri Mura­tov, va rebre el premi Nobel de la Pau just mig any abans de la invasió russa a Ucraïna, i en el seu dis­curs va par­lar de la guerra que arri­ba­ria. I lamento que ningú l’escoltés. Després que comencés la guerra, vam poder tre­ba­llar 32 dies i després vam rebre una segona carta de Roskom­nad­zor [l’orga­nisme esta­tal que super­visa i cen­sura els mit­jans]. Ens van fer tan­car i ens van treure la llicència.

És una de les per­so­nes més impor­tants de la meva vida, perquè em va donar, sense saber-ho, una pro­fessió; em va ense­nyar com viure, què fer i per què. Tenia 14 anys la pri­mera vegada que vaig lle­gir un arti­cle seu, i jo, que em con­si­de­rava una per­sona infor­mada, em vaig ado­nar que no sabia res sobre el meu país i sobre el peri­o­disme en gene­ral. Al prin­cipi, em vaig enfa­dar molt amb ella i amb Nóvaia Gazeta perquè em van apar­tar de la veri­tat estesa i jo no en tenia cap de pròpia i aquest pot ser un sen­ti­ment molt incòmode. Però lla­vors em vaig ado­nar que això era una cosa que m’agra­da­ria fer: por­tar la gent a la rea­li­tat, per molt dura que fos. Així que vaig deci­dir unir-me a Nóvaia Gazeta i ho vaig fer. L’Anna Politkóvskaia va ser la pri­mera per­sona que vaig veure quan vaig entrar al diari. Vaig pen­sar que pri­mer em con­ver­ti­ria en una peri­o­dista decent i després m’apro­pa­ria a ella i li diria “gràcies per tot”. No hi vaig ser a temps. Em van adme­tre com a redac­tora a prin­ci­pis d’abril del 2006 i el 7 d’octu­bre d’aquell mateix any va ser assas­si­nada.

Però molts peri­o­dis­tes rus­sos par­la­ven d’ella com si fos una boja. Per què con­ti­nua escri­vint sobre la guerra de Txetxènia –deien– si ja no interessa a ningú?

Crec que va fer el que havia de fer. Quan hi ha una guerra al teu país, això ha de ser el prin­ci­pal focus d’atenció. Per des­a­gra­da­ble que pugui ser per als teus lec­tors lle­gir sobre assas­si­nats, tor­tu­res i vio­la­ci­ons de civils per part de l’exèrcit rus; sobre sol­dats rus­sos morts sense sen­tit en aquesta guerra demen­cial... ho has de fer perquè ets peri­o­dista. Una altra cosa d’ella que real­ment em sorprèn, i crec que és una bona lliçó per a tots nosal­tres, és que mai va traçar una línia entre el peri­o­disme i el que en podríem dir l’acti­visme. Per exem­ple, una vegada es va assa­ben­tar que a Grozni, capi­tal de Txetxènia, que lla­vors estava sota forts bom­bar­de­jos rus­sos, hi havia una residència d’avis aban­do­nada sota les bom­bes. I no va parar fins que en va orga­nit­zar l’eva­cu­ació. Va sal­var 95 per­so­nes.

Ara mateix, la pro­pa­ganda parla molt de les per­so­nes que tra­ei­xen el país, la nació, amb referència a peri­o­dis­tes, acti­vis­tes, defen­sors dels drets humans..., però crec que Putin és el traïdor més gran. Va tenir totes les opor­tu­ni­tats per fer de Rússia un país modern i pròsper. Ens van dir que els preus del petroli eren tan ele­vats que els diners plou­rien sobre Rússia. En comp­tes d’això, va fer tots els pos­si­bles per con­cen­trar un enorme poder a les seves mans. Res el va atu­rar. I ara, quan té tot el poder que ambi­ci­o­nava i tots els diners que et puguis ima­gi­nar, vol ser immor­tal. I creu que la millor manera d’acon­se­guir-ho és començar la guerra i gua­nyar-la. I això m’entris­teix per Rússia, el meu país. Però no puc pen­sar en Putin com un alienígena que, per desgràcia nos­tra, ha cai­gut mira­cu­lo­sa­ment a Rússia. Ell també és rus, va créixer al nos­tre país i forma part de la nos­tra cul­tura i dels nos­tres pro­ble­mes. I en aquest sen­tit m’encan­ta­ria pen­sar que ell és l’arrel del pro­blema. Però no ho és, crec que és un símptoma. I per fer les coses bé hem de pen­sar en mol­tes coses, hem d’enten­dre qui som, on anem, què volem en aquest món. I això és difícil de fer tant per la cen­sura com per la repressió. No es pot cons­truir un diàleg obert a Rússia.

Hi ha una pro­pa­ganda enorme, molt ben fona­men­tada i extre­ma­ment sofis­ti­cada, que afecta mol­tes, mol­tes per­so­nes, inclosa la meva mare. Quan jo era a Ucraïna, em tele­fo­nava inten­tant expli­car-me el que pas­sava a Ucraïna, perquè sen­tia que era el seu deure i pen­sava que, asse­guda a Iaros­lavl veient la tele­visió, ho sabia més bé que jo, que hi era. Em vaig enfa­dar molt en aquell moment, però després vam poder esta­blir un diàleg i ara ella ja no dona suport a la guerra. Però mol­tes altres per­so­nes l’estan tole­rant perquè se sen­ten impo­tents. I aquest és el prin­ci­pal èxit de la pro­pa­ganda ofi­cial.

Sí, i pro­ba­ble­ment el més gran que tenim és el femi­nista. Dones d’arreu de Rússia i algu­nes a l’estran­ger fent coses molt dife­rents. No puc par­lar de tot públi­ca­ment, però fan acci­ons polítiques, creen cer­cles de suports i cade­nes de con­fiança. Hi ha mes­tres que es resis­tei­xen a la pro­pa­ganda a les esco­les i hi ha gent que fa volar trens que por­ten armes cap a Ucraïna. Hi ha gent que va sacri­fi­car la seva vida per par­lar sobre la veri­tat d’aquesta guerra, com Navalni. Tenim més de 1.200 pre­sos polítics ara mateix a Rússia i sabem que més de 20.000 per­so­nes van ser detin­gu­des en pro­tes­tes con­tra la guerra. Sé que aquest nom­bre pot sem­blar petit en un país de l’extensió de Rússia, però cal enten­dre que és molt difícil resis­tir la pro­pa­ganda i la repressió. Si t’esca­pes d’una, t’enganxa l’altra.

És d’un cinisme enorme. És el retorn del rea­lisme polític. Fem el millor per als nos­tres interes­sos i no pen­sem en ètica ni moral. Ara mateix, men­tre fem aquesta entre­vista, Putin està par­lant amb Trump. Desitjo veure el resum d’aquesta con­versa però Trump ja ha anti­ci­pat que par­la­ran de nego­cis, de com repar­tir-se els recur­sos. És una situ­ació simi­lar a la de l’Ale­ma­nya nazi i la Unió Soviètica res­pecte a Polònia el 1939. Lla­vors, dos països grans van deci­dir el destí del petit. Espero que aquesta guerra s’acabi i que siguin els ucraïnesos els que deci­dei­xin els ter­mes de la pau. Van ser ells els ata­cats. Hi van per­dre la vida mol­tes per­so­nes que mai van voler anar a la guerra, ni llui­tar ni morir. A Miko­laiv, vaig veure els cos­sos de dues ger­ma­nes que jeien l’una sobre l’altra i que van ser assas­si­na­des per míssils rus­sos. Ni elles ni els seus pares no van triar morir d’aquesta manera. Són els ucraïnesos els que han de deci­dir com aca­bar aquesta guerra i Trump no ho res­pecta, això. Putin, òbvi­a­ment, tam­poc. No puc dir que cregués gaire en la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal abans de la guerra. Però ara veig que l’opinió que en tenia Putin, de la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal, era més exacta que la meva. És trist adme­tre-ho...

Amb la meva mare, que em va criar i és una dona molt soviètica, com­par­tim aquest anhel per un propòsit major. És el que ella més troba a fal­tar de la Unió Soviètica. No la vida esta­ble i pre­vi­si­ble de lla­vors, però sí la sen­sació que, facis el que facis, el teu tre­ball i la teva vida for­men part d’una cosa més gran que porta la feli­ci­tat a totes les per­so­nes de la Terra. Per des­comp­tat, això no era veri­tat, però la gent hi creia, ja que, per desgràcia, l’URSS es va enfon­sar de manera bas­tant abrupta i després va venir la dècada dels noranta, extre­ma­ment dura per a Rússia, amb molta cri­mi­na­li­tat, molta pobresa, la guerra a Txetxènia... La gent recorda tot això com una catàstrofe i la nos­tra pro­pa­ganda ho uti­litza: els diu: “Veieu? Rússia era gran abans.” I uti­litza el res­sen­ti­ment de la gent. El nos­tre fei­xisme no és gens ori­gi­nal.

No, no crec que tin­guem cap propòsit supe­rior. Per a mi el peri­o­disme és una manera de viure, de viat­jar, conèixer llocs dife­rents i gent que viu nor­mal­ment en con­di­ci­ons difícils. Bàsica­ment, ser­vim infor­mació quan se’ns demana, igual que un altre ser­virà men­jar. Però si hagués de creure en un propòsit més ele­vat, diria que el veri­ta­ble objec­tiu del peri­o­disme és cons­truir con­ne­xi­ons invi­si­bles entre les per­so­nes. Fer que la gent se senti menys estra­nya entre si. Sem­bla una cosa petita però, en rea­li­tat, és el que manté el món unit.