La doble condemna de Comorera

El 16 de juny del 1954, La Van­guar­dia Española va publi­car una nota faci­li­tada per la pre­fec­tura de poli­cia de Bar­ce­lona en què es podia lle­gir: “Ins­pec­to­res de la VI Bri­gada Regi­o­nal de la División de Inves­ti­gación Social [...] han lle­vado a cabo estos días un impor­tante ser­vi­cio, dete­ni­endo al des­ta­cadísimo diri­gente comu­nista catalán Juan Como­rera Soler.” La nota no espe­ci­fi­cava la data exacta de la detenció, que s’havia produït en un pis del car­rer Con­sell de Cent; però resu­mia la tra­jectòria de Como­rera, de qui expli­cava que “durante el domi­nio rojo fue minis­tro de Agri­cul­tura y Eco­no­mia del titu­lado Gobi­erno de la Gene­ra­li­dad”. També recor­dava el peri­ple que havia seguit “a raíz de la libe­ración de Bar­ce­lona por las tro­pas naci­o­na­les”; i ficava culle­rada en els enfron­ta­ments que havia man­tin­gut amb altres diri­gents comu­nis­tes durant els dar­rers anys: “A fina­les del año 1949 entró en disi­den­cia con ‘La Pasi­o­na­ria’ y otros ‘jeri­fal­des’ bolc­he­vi­ques, que le acu­sa­ron de des­vi­ación política, y a par­tir de enton­ces, ame­na­zado de muerte y vili­pen­di­ado por éstos –incluso su pro­pia hija, gran acti­vista de las Juven­tu­des Comu­nis­tas, renegó públi­ca­mente de su pater­ni­dad–, tuvo que ocul­tarse en Fran­cia por temor a ser secu­es­trado y ase­si­nado”.

La vida, el pen­sa­ment i la tràgica fi de Joan Como­rera, un dels polítics més des­ta­cats de la Cata­lu­nya dels anys trenta, havien estat res­se­guits per l’his­to­ri­a­dor Miquel Cami­nal, que li va dedi­car la seva tesi doc­to­ral, i també per altres tre­balls que s’han cen­trat en les dis­sidències i misèries del comu­nisme durant la post­guerra. Però, com indica Joa­quim Nadal, encara avui con­ti­nua sent “un forat negre en l’ima­gi­nari col·lec­tiu de Cata­lu­nya”. El peri­o­dista Antoni Batista intenta posar-hi llum en un lli­bre publi­cat recent­ment i que duu un títol ben reve­la­dor: La veri­tat del cas Como­rera. Batista, que en tota la seva bibli­o­gra­fia “ha temp­tat la lite­ra­tura per la via del peri­o­disme”, tal com con­fessa al començament del lli­bre, ha acce­dit a un munt de docu­men­tació inèdita, entre la qual des­ta­quen els manus­crits del comis­sari que va dete­nir el diri­gent comu­nista, Anto­nio Juan Creix. Creix era l’agent més con­de­co­rat de la poli­cia espa­nyola i el poli­cia més temut pels ene­mics del règim. A més a més, va aple­gar una bibli­o­teca impres­si­o­nant sobre comu­nisme i mar­xisme i va con­ser­var un munt de docu­ments sobre la detenció, des d’ano­ta­ci­ons per­so­nals fins a les trans­crip­ci­ons dels inter­ro­ga­to­ris. De fet, tenia la intenció d’escriure un lli­bre que “res­saltés el canvi de mètodes poli­ci­als que va començar a prac­ti­car i desen­vo­lu­par a par­tir” del cas de Joan Como­rera, el con­se­ller més impor­tant del govern de Lluís Com­panys. Ha estat tot aquest mate­rial el que ha permès a Batista con­fe­gir un lli­bre en què apa­rei­xen espies, iden­ti­tats fal­ses, intriga política i, per damunt de tot, un tor­ce­braç sense treva entre dos anta­go­nis­tes, Anto­nio Juan Creix i Joan Como­rera, el poli­cia fran­quista i el diri­gent comu­nista, el botxí i la víctima.

Joan Como­rera havia estat el secre­tari gene­ral del PSUC fins que el van expul­sar. De fet, el van per­se­guir al mateix temps els comu­nis­tes i els fran­quis­tes; i, final­ment, aquests dar­rers van acon­se­guir empre­so­nar-lo. Abans, però, els comu­nis­tes l’havien mort en vida. Després de cen­su­rar-li un edi­to­rial que havia escrit per com­me­mo­rar el tretzè ani­ver­sari del par­tit a Lluita, el por­ta­veu a l’exili, Como­rera va ser expul­sat del PSUC el 2 de febrer del 1949. A par­tir d’ales­ho­res, l’exdi­ri­gent va viure una per­se­cució impla­ca­ble. Un dels docu­ments més col­pi­dors d’aquesta cacera de brui­xes és la carta que va adreçar-li la seva filla el 21 de març del 1950. Núria Como­rera li deia al seu pare que “qui en la vida pri­vada i fami­liar té con­cep­ci­ons bur­ge­ses en la vida política també les té”; i li dei­xava molt clar que si havia de triar entre ell i el par­tit, optava pel par­tit. Men­tre era a la presó Model de Bar­ce­lona, a milers de quilòmetres d’allí, en el V Congrés del Par­tit Comu­nista d’Espa­nya que es va cele­brar a Praga entre el 12 i el 21 de setem­bre del 1954, Como­rera es va con­ver­tir en l’ase de tots els cops. El seu suc­ces­sor a la secre­ta­ria gene­ral del PSUC, Rafael Vidi­e­lla, es van­tava que “los mili­tan­tes [...] con la ayuda del Comité Cen­tral del PCE, que nos alertó con­tra las acti­vi­da­des pro­vo­ca­do­ras de estos cri­mi­na­les, pudi­mos gol­pear sus pla­nes, bar­rer a sus agen­tes y poner al Par­tido en con­di­ci­o­nes de rea­li­zar el tra­bajo de ligarse a las masas cata­la­nas”. I un altre diri­gent, Josep Moix, blas­mava “con­tra la podre­dum­bre de trai­do­res rene­ga­dos y agen­tes de la bur­guesía como Como­rera”. El diri­gent comu­nista va morir el 7 de maig del 1958 al penal del Bur­gos, una de les pre­sons més dures del fran­quisme. Al final, tal com explica Antoni Batista en el seu lli­bre, qui havia estat el fun­da­dor del PSUC va tenir “dos judi­cis de signe con­trari i en cap dels dos se li va fer justícia: el del Par­tit Comu­nista d’Espa­nya i el PSUC, i el del tri­bu­nal mili­tar fran­quista”. En tots dos estava con­dem­nat a per­dre.