"Si el TC tomba l'Estatut tindrem crisi d'Estat"

Catedràtic de dret constitucional, Javier Pérez Royo (Sevilla, 1944) acaba de rebre el premi Blanquerna per la seva lectura oberta de la Constitució.

L’entrega del premi Blanquerna ha coincidit amb un avís del president Montilla a Espanya: Catalunya s’allunya i potser de manera irreversible.
El president va fer una reflexió que no només se la fa ell sinó molta gent, entre ells jo: cal trobar un encaix i una integració per a tots els territoris d’Espanya. Si se segueixen fent esforços separadors i s’envien missatges de desafecció, la lògica reacció serà la desafecció.

¿Ha pogut sorprendre a l’Estat que l’avís no el faci un nacionalista sinó algú que fa un any seia al consell de ministres al costat de Zapatero?
Això és el que li dóna més valor. Ara mateix no és un problema de nacionalisme, sinó de convivència. Per conviure cal respectar, tenir bona fe, i no dir mentides, no agredir ni insultar. I en aquesta última legislatura s’ha agredit i s’ha insultat moltíssim els ciutadans de Catalunya en general, i no diguem ja a les seves elits polítiques. S’ha dit de tot, que si l’aprovació de l’Estatut era l’hora més trista de la història d’Espanya... Moltes barbaritats!

L’últim baròmetre de la Generalitat ja parla d’un 19% d’independentistes. ¿L’Espanya actual és una màquina de fabricar independentistes?
No crec que l’independentisme passi a ser majoritari. El problema és que s’ha fet un esforç continu per crispar des que el 2000 les tesis del tàndem Aznar - Mayor Oreja es van convertir en dominants al PP.

¿I el PSOE no en pot escapar?
És que al PSOE hi ha gent també molt espanyolista, hi conviuen moltes sensibilitats. Tot i que no té res a veure amb el que és el PP, el PSOE no només ha de mirar al conjunt de l’Estat sinó a l’interior seu, i això l’obliga a fer molts equilibris.

A Catalunya hi ha la incògnita de si el català cabrejat s’allistarà a l’independentisme o a l’abstencionisme.
Espero que a cap dels dos. No encaixa amb el que és Catalunya, que té una trajectòria democràtica més profunda que la resta de l’Estat. Sempre ha tingut un sistema de partits diferent del d’Espanya i el seguirà tenint. A més, al nacionalisme català hi ha ara un desconcert molt considerable. El cabreig general ha coincidit amb un procés de modernització d’infraestructures que ara passen la pitjor factura. És que ha estat un any molt dolent! Endarreriments, l’apagada de l’estiu... És lògic que els catalans estiguin molt cabrejats, i això que reaccionen amb una qualitat cívica extraordinària. Si es corregeix Rodalies, el TGV i l’ampliació del Prat fins a fer-lo intercontinental, Catalunya estarà millor i molt del desencant es pot anar absorbint. Però s’ha de fer bé.

¿I si el Tribunal Constitucional tomba un Estatut aprovat en referèdum?
Sobre això he escrit un article a El País d’Andalusia, a les pàgines que només es llegeixen a Andalusia, titulat Catalans som tots. I la meva tesi és que si el recurs del PP prospera i la sentència del TC afecta substancialment l’Estatut tindrem una crisi d’Estat. No una crisi a Catalunya, perquè una sentència així ens afectaria a tots i ens hauríem de preparar per a una cosa molt diferent del que hem viscut des de l’entrada en vigor de la Constitució. S’obriria la capsa de Pandora amb conseqüències imprevisibles.

Arran de l’Estatut, la societat catalana va trobar a faltar opinadors i firmes influents a la resta de l’Estat que ajudessin a fer pedagogia.
Com que jo sí que ho he estat fent i he donat la cara, puc dir que això ha faltat en totes dues direccions. És cert que des de la resta d’Espanya les agressions han estat brutals i Catalunya no ha agredit, però es podien haver teixit complicitats i haver anticipat les reaccions que després hem vist. Perquè és cert que a Espanya s’han produït agressions molt fortes i un silenci de la majoria de la gent que semblava que les donava per bones i eren unànimes. En política és més difícil perquè tot se simplifica. Missatges com el de Rodríguez Ibarra són previsibles, calen fàcil i després és molt difícil corregir-los perquè els has de rebatre amb xifres i argumentacions. I en política qui ha de donar explicacions sempre perd.