El país des del sud

Pels car­rers del cen­tre antic de València, u es pot tro­bar amb un gra­fit que es pot dir que ja ha esde­vin­gut mític: “No és fàcil ser valencià.” Cer­ta­ment, no ho és gens. No queda clar ni tan sols que, ara com ara, u puga ser valencià, ni fàcil­ment ni difícil. I si no és gens fàcil ser-ho a València —ni enlloc—, menys encara ho és al sud. Perquè ací hi ha qui fins i tot posa en dubte el mateix gen­ti­lici de valencià. I no és fàcil par­lar-ne tam­poc, perquè el que sí que és molt fàcil és caure en l’estig­ma­tit­zació o l’eterna jere­mi­ada de només fer-ne referència per a lamen­tar-se’n. Al remat, el que cal enten­dre, tal com explica Josep Enric Escri­bano, pre­si­dent d’El Tem­pir, asso­ci­ació en defensa de la llen­gua arre­lada a Elx, és que, en tot cas, “som un país de suds”.

Enguany, per a rei­vin­di­car la valen­ci­a­ni­tat des del sud, des d’Ala­cant, Acció Cul­tu­ral del País Valencià hi ha con­vo­cat la tra­di­ci­o­nal mani­fes­tació sobi­ra­nista que com­me­mora la diada del 25 d’abril, data de la bata­lla d’Almansa del 1707, sota el lema “Ala­cant, on renaix el País Valencià”. L’exèrcit aus­tri­a­cista va per­dre davant de les tro­pes borbòniques i el regne de València va que­dar franc per a la con­questa. Ala­cant, tan­ma­teix, encara resis­ti­ria dos anys més, fins al 19 d’abril de 1709, quan és con­que­rida, després d’un llarg setge que des­tru­eix una gran part de la ciu­tat. Com que el 25 d’abril és dia fae­ner, la mani­fes­tació sol can­viar cada any de data. Enguany és el 12 d’abril. La loca­lit­zació varia menys, ja que quasi sem­pre té lloc a València. Ara bé, enguany també can­via d’esce­nari, com veiem. Per què, doncs, Ala­cant? Mari­nela Gar­cia, res­pon­sa­ble d’ACPV a Ala­cant i pro­fes­sora de filo­lo­gia cata­lana a la Uni­ver­si­tat d’Ala­cant, explica que la pri­mera raó de totes és “perquè volem”, com a home­natge a una de les cançons —i les divi­ses— més famo­ses d’Ovidi Mont­llor —Perquè vull—, quan es com­plei­xen tres dècades des que el genial alcoià va fer vacan­ces. Mont­llor rebrà, així mateix, un home­natge en aquesta diada.

Però també fa trenta anys d’una altra diada del 25 d’abril mítica a Ala­cant: la de 1995, amb el lema “Ala­cant és impor­tant. Sense Ala­cant no hi ha país.” Pre­ci­sa­ment, aquesta efemèride és la que arti­cula el lli­bret de la foguera de La Ceràmica. Eva Ortiz, xara­mi­tera de la colla El Cocó, que s’encar­rega de coor­di­nar el lli­bret, ens explica que es trac­tarà d’un con­junt de tex­tos que recor­re­ran la importància d’aque­lla mani­fes­tació, però que també apro­fi­ta­ran per a donar tes­ti­moni de la valen­ci­a­ni­tat ala­can­tina —amb refle­xi­ons sobre llen­gua, cul­tura, història, etc.—, així com per a denun­ciar les agres­si­ons i els atacs con­tra la iden­ti­tat d’Ala­cant. El lli­bret comp­tarà amb la par­ti­ci­pació d’alguns dels noms més des­ta­cats de les lle­tres cata­la­nes a Ala­cant, com la mateixa filòloga Mari­nela Gar­cia, de qui ja hem par­lat; els escrip­tors Marià Sánchez Soler, Lli­ris Picó o Gràcia Jiménez; el dra­ma­turg Tomàs Mes­tre, o el peri­o­dista Manuel Lillo, entre molts d’altres.

Un dels últims ver­sos de l’himne d’Ala­cant —en valencià, és clar, com també ho està l’himne de les Fogue­res— diu que “no és este ja el poble vell, que és altre Ala­cant”. La com­po­sició —de 1902— es refe­reix al crei­xe­ment que havia expe­ri­men­tat la ciu­tat durant les últi­mes dècades del segle XIX, que la va trans­for­mar radi­cal­ment. Ara bé, aquest “altre Ala­cant” ben bé es podria refe­rir al que repre­senta una foguera com La Ceràmica, si tenim en compte la imatge ofi­cial que les elits ala­can­ti­nes volen donar com a única. Una foguera molt com­ba­tiva en defensa de la per­so­na­li­tat valen­ci­ana d’Ala­cant —és a dir, en defensa de l’ala­can­ti­ni­tat—, que als anys 1970, per exem­ple, rebia la flama del Canigó, per a sim­bo­lit­zar que, a pesar de tot, la flama de la llen­gua encara cre­mava —i con­ti­nua cre­mant— ben forta a Ala­cant.

El pro­grama de les elits ala­can­ti­nes diri­gents és, clara­ment, esbor­rar la valen­ci­a­ni­tat, és a dir, l’ala­can­ti­ni­tat, per a trans­for­mar-la en un ali­can­ti­nismo retòric que, òbvi­a­ment, no hi té res a veure. La història dels últims segles és, en aquest sen­tit, la pugna entre dos capi­tals de província espa­nyola, Ala­cant i València, per veure qui reclama per a si el tron de la platja de Madrid. Durant la post­guerra, es va crear el pro­jecte del Sureste, amb el qual es volia sepa­rar la província d’Ala­cant i, més tard, quan s’albi­rava la tran­sició a la democràcia i l’auto­no­mia sem­blava ine­vi­ta­ble, arti­cu­lar, jun­ta­ment amb Múrcia, Alba­cete i Alme­ria, una regió amb aquests ter­ri­to­ris. La des­a­pa­re­guda Caixa d’Estal­vis del Medi­ter­rani (que va com­prar el Banc Saba­dell pel preu simbòlic d’1 euro, quan el sec­tor finan­cer valencià es va enfon­sar) va nàixer com a Caja de Ahor­ros del Sureste. Tot i que la deno­mi­nació de Sureste no ha des­a­pa­re­gut del tot —a Múrcia, que es pre­veia com a cen­tre de l’invent, encara té cert pre­di­ca­ment—, des d’Ala­cant, aquesta amenaça està com­ple­ta­ment desac­ti­vada i quasi obli­dada del tot. Sens dubte, gràcies al sor­gi­ment i la força del valen­ci­a­nisme fus­terià, que, si bé no va asso­lir l’hege­mo­nia política al país, sí que va ser prou fort per a evi­tar-ne l’esquar­te­ra­ment.

Amb l’apa­rició de Vox en 2019 i el pacte de govern amb el Par­tit Popu­lar a l’Ajun­ta­ment d’Ala­cant en 2023, s’ha tor­nat a prémer l’acce­le­ra­dor d’aquests atacs a la per­so­na­li­tat valen­ci­ana de la capi­tal del sud. Com a punta de llança, la ini­ci­a­tiva per a traure la ciu­tat de la zona valen­ci­a­no­par­lant pre­vista en la legis­lació autonòmica, fet que tin­dria unes con­seqüències nefas­tes, ja que seria un símbol de la cas­te­lla­nit­zació del país i, fins i tot, podria obrir la porta a altres muni­ci­pis que en seguis­sen l’exem­ple: qui n’esta­ria a recer, d’aquest atac, fet i fet? Una de les avin­gu­des prin­ci­pals d’Ala­cant és la que porta el nom del rei cas­tellà Alfons el Savi. Durant un parell de dècades després de la con­questa cris­ti­ana medi­e­val, el sud valencià, és a dir, la zona que queda al sud de la línia Biar-Busot, l’antiga gover­nació d’Ori­ola, va pertànyer a la Corona de Cas­te­lla. Aquesta carac­terística històrica ha dei­xat molt poques emprem­tes —el mesu­ra­ment en tafu­lles o els ter­mes muni­ci­pals tan exten­sos—, però l’espa­nyo­lisme l’ha usada com a eina de revi­si­o­nisme històric. En aquest sen­tit, Pablo Ruz, alcalde d’Elx, per part del PP i amb el suport de Vox, ha arri­bat a decla­rar que el cas­tellà va ser abans la llen­gua pròpia del poble —i ho con­ti­nu­a­ria sent, inin­ter­rom­pu­da­ment— que no el valencià. La rea­li­tat, tan­ma­teix, és que la repo­blació del sud valencià, com tota la resta del regne, es va fer amb un con­tin­gent humà majo­ritària­ment català i cata­la­no­par­lant, i que el cas­tellà era una llen­gua des­co­ne­guda per les capes popu­lars a Elx fins a l’arri­bada de la immi­gració mas­siva des d’altres parts de la Península entre 1950 i 1970. Ara bé, aquest ús ideològic de la història delata el pro­jecte de les elits espa­nyo­lis­tes de pre­sen­tar i inter­pre­tar el sud valencià no només com una zona cas­te­lla­nit­zada per com­plet, sinó ple­na­ment cas­te­llana, fins i tot des de la planta vella ori­gi­nal, com si fos Bur­gos o Valla­do­lid.

Quina importància va tin­dre la demar­cació Biar-Busot històrica­ment? No hi ha res en la història que pre­fi­gure la situ­ació actual. Sem­bla, per con­tra, una pro­fe­cia auto­com­plida, una visió a poste­ri­ori. Ara bé, una cosa molt dife­rent —i inne­ga­ble— és la diver­si­tat interna del País Valencià. No es viu la valen­ci­a­ni­tat de la mateixa manera a tot arreu del país. És molt dife­rent ser valencià al cap i casal, a More­lla, a Alcoi, Gan­dia o, és clar, al sud. Josep Enric Escri­bano apunta, en aquest sen­tit, que, a diferència del que passa en la demar­cació de València, on el nom de la província coin­ci­deix amb el del país, al sud la valen­ci­a­ni­tat implica necessària­ment el fac­tor lingüístic. “Un valen­ci­a­no­par­lant d’Elx s’iden­ti­fica clara­ment com a valencià, però, això sí, com a valencià d’Elx, perquè entén que no acaba d’entrar per­fec­ta­ment en el motle de com s’ha arti­cu­lat la valen­ci­a­ni­tat ofi­cial”. Con­tras­ten, en aquest sen­tit, els tòpics ofi­ci­als de la valen­ci­a­ni­tat hegemònica, entesa a través de les Falles, els taron­gers o les bar­ra­ques de l’Albu­fera, amb un pai­satge de pal­me­res, amb Fogue­res —que, si bé són la mateixa festa, sem­pre hi ha latent la tendència a dife­ren­ciar-se’n, d’una banda i de l’altra— o Moros i Cris­ti­ans. De la Renai­xença ençà, el tòpic de la valen­ci­a­ni­tat hegemònica ha estat molt iden­ti­fi­cat amb el cap i casal i la seua àrea d’influència més imme­di­ata, i, en aquest sen­tit, des del sud no s’acaba d’encai­xar ple­na­ment.

Aquesta és, de fet, una diferència clau a l’hora d’enten­dre la soci­o­lo­gia del país i les seues dife­rents velo­ci­tats o les difi­cul­tats perquè qua­lle una iden­ti­tat més arre­lada en la història pròpia. De les tres províncies espa­nyo­les en què va que­dar divi­dit el país, una por­tava el nom del con­junt. Aquesta metonímia dei­xava fora els altres valen­ci­ans, que ara que­da­ven en una espècie de llimbs. Això ha permès que, com hem vist, en la demar­cació cen­tral s’haja con­so­li­dat una mena de regi­o­na­lisme banal que és molt més difícil a mesura que u s’allu­nya del cap i casal. La senyera ofi­cial de l’auto­no­mia, les qua­tre bar­res coro­na­des amb franja blava, en aques­tes qua­tre dècades d’auto­go­vern, no ha qua­llat popu­lar­ment, més enllà de les zones en què ja era un símbol vist com a propi, és a dir, al cap i casal i la seua àrea d’influència; lògica­ment, si tenim en compte que, històrica­ment, era la ban­dera de la ciu­tat. Ara bé, regne i ciu­tat es con­fo­nien, i, més encara, de vega­des hi havia la volun­tat que es con­fon­gues­sen. Tan­ma­teix, la senyera que els valen­ci­ans que ja no que­ien en aquesta zona d’influència directa feien one­jar en les fes­tes i les dates asse­nya­la­des com el símbol propi que els iden­ti­fi­cava sem­pre havia sigut la senyera de les qua­tre bar­res nues. Encara és així. No obs­tant això, la reacció anti­ca­ta­la­nista que es va pro­duir durant la Tran­sició —el bla­ve­risme—, aque­lla política d’estat, va pro­ble­ma­tit­zar aquesta exhi­bició de la senyera nua, estran­ge­rit­zada com a cata­lana. Això ha com­por­tat que allà on la senyera coro­nada no s’ha ver­na­cu­la­rit­zat, la ban­dera espa­nyola haja avançat posi­ci­ons fins a fer-se quasi única. A Cas­telló, es va haver de subs­ti­tuir la franja blava per una de verda, men­tre que, a Ala­cant, fins i tot les qua­tre bar­res s’han lami­nat, subs­tituïdes per la ban­dera blanca i blava de la província marítima; més des­per­so­na­lit­za­dora, impos­si­ble. No és gens fàcil ser valencià, quan, com veiem, fins i tot les qua­tre bar­res indi­quen con­tra­he­ge­mo­nia.

Una coin­cidència plena entre tots els actors soci­als i polítics del sud és que el valen­ci­a­nisme neces­sita un relat de país arre­lat al sud i que par­tisca des del sud. Escri­bano refle­xi­ona, en aquest sen­tit, que “el sud no impugna el país: el pro­blema que hi ha és que no hi ha hagut un relat que expli­que el país des del sud.” Des d’El Tem­pir es vol apro­fi­tar aquesta opor­tu­ni­tat per a posar el sud al cen­tre i començar la cons­trucció del país inver­tint els punts car­di­nals. És per això que la pan­carta amb què es mani­fes­ta­ran a Ala­cant tindrà com a lema “El sud: la clau que obri tots els panys”. En la mateixa línia, Natxo Bellido, que va ser el can­di­dat de Com­promís a l’alcal­dia d’Ala­cant en 2015 i 2019, també des­taca la neces­si­tat de “ser capaços d’ima­gi­nar una idea de la valen­ci­a­ni­tat arre­lada a les iden­ti­tats del sud”, cosa que passa, pri­mer de tot, per “des­dra­ma­tit­zar la plu­ra­li­tat interna del país” i des­cen­tra­lit­zar-lo, és a dir, que “l’agenda política i mediàtica siga més equi­li­brada i que no només gire al vol­tant del cap i casal i el seu hin­ter­land”.

El sud es rei­vin­dica. I és que hi ha un fet evi­dent: sense Ala­cant, no hi haurà País Valencià. Àlex Agulló, res­pon­sa­ble del Casal Jaume I d’Elx, un dels més dinàmics del país, expressa que aquesta con­dició de fron­tera fa que l’acti­visme des del sud siga més resi­li­ent. Si ací és més difícil (encara) ser valencià, qui n’ha assu­mit ple­na­ment aquesta con­dició, lògica­ment, ho fa amb la pell endu­rida en milers de bata­lles quo­ti­di­a­nes. La diferència, pel que fa a la vita­li­tat lingüística i naci­o­nal dins del País Valencià i dels Països Cata­lans, ve mar­cada per l’èxit asso­lit per l’acul­tu­ració i l’assi­mi­lació espa­nyola a la iden­ti­tat cas­te­llana. En aquest sen­tit, si els valen­ci­ans, res­pecte a cata­lans i illencs, podem dir que venim del futur, al sud, per tant, hi ha el futur del futur. Així doncs, pot­ser cal­dria començar a mirar més els nos­tres països des del sud, si l’objec­tiu és renàixer.