"L'esquerra vol privilegis, la dreta és revolucionària"

Els que l'hem vist en tertúlies a la tele ja sabem que Juan Carlos Girauta no té pèls a la llengua. Sap posar el dit a la llaga. En aquesta entrevista ho demostra.

Per què no a l'esquerra?
Perquè després de la caiguda del Mur de Berlín, el 1989, està perduda: el seu discurs ja no és polític, sinó una mera apel·lació a sentiments.

"Només hi ha una cosa més penosa que no ser comunista als 20 anys: continuar sent-ho als 40". Comenti'm la frase.
És una frase difícil de refutar. Perquè jo he estat comunista de jove. I el que ens diu és que tot és qüestió d'experiència: quan et fas gran, veus que el comunisme no funciona.

Quan va deixar de ser d'esquerres?
Amb 15 anys, em vaig fer maoista, per raons estètiques: era un compromís que no implicava cap acció concreta. A la universitat, amb Jordi Solé Tura, vaig entrar al PSC. Després ho vaig deixar, per la corrupció. Em vaig replantejar moltes coses, vaig llegir autors com Czeslaw Milosz, Soljenitsin i Milan Kundera i els liberals Popper i Hayek. A partir d'aquí vaig deixar de ser d'esquerres, ja no per raons estètiques, sinó morals.

Què vol dir, avui, ser d'esquerres?
És una cosa purament declarativa. Una persona és d'esquerres dient-ho, i punt. I ho declara molta gent que no té la més remota idea del que vol dir quant a pensament. El que està dient és que s'identifica emocionalment amb certes coses, o que en rebutja unes altres.

Quines coses?
Per exemple, és molt gratificant per als progres pensar que ells són moralment superiors. Creure que es preocupen dels pobres, o de les desigualtats del món, etcètera. Les manis de la guerra de l'Iraq eren perfectes: era una postura estètica, de superioritat moral i d'antiamericanisme, però sense cap responsabilitat ni cap preu. I després hi ha les petites causes: l'antitabaquisme, els drets dels homosexuals, els drets dels transsexuals, l'ecologisme, el canvi climàtic...

¿Acaba sent un mostrari de la cultura del no?
Sí. De nos estètics. I cal afegir-hi el no més perillós de l'esquerra, que és el no a la globalització. Això té una conseqüència terrible: la continuació de la pobresa al Tercer Món. Les subvencions a l'agricultura de la UE i els Estats Units, que són uns mil milions de dòlars diaris, és el que impedeix que es desenvolupin les economies del Tercer Món.

Què hi ha darrere d'aquesta oposició?
L'esquerra diu: "Perquè un en tingui més, l'altre n'ha de tenir menys". Això és una barbaritat, en termes econòmics. És concebre la riquesa com una cosa donada, com un pastís que cal repartir. I la història demostra que la riquesa creix. Per combatre la pobresa, el que cal fer és crear més riquesa: permetre que els pobres entrin dins del circuit econòmic mundial. Tot allò que vagi en la línia de tancar mercats va en contra dels pobres.

¿També hi ha desconfiança respecte a la lliure empresa?
L'esquerra pateix una contradicció. No li agrada l'emprenedor (el que assumeix riscos, crea llocs de treball...), però el necessita per mantenir l'aparell administratiu, via impostos. És increïble la manera en què els progres estan condemnant constantment, des del punt de vista ètic, els que la generen.

Per què, sovint, la gent més d'esquerra són els funcionaris?
És un tema interessant. Però és una relació sincera. Jo no l'atacaria. És sincera, perquè aquell que té vocació de funcionari, el que no es pot dir és que tingui vocació d'emprenedor, que li agradi el risc.

¿Però els funcionaris poden ser èmuls del Che Guevara?
No. Però avui ja no diem revolucionari com a sinònim de l'esquerra i conservador com a sinònim de la dreta. L'esquerra catalana es distingeix per la seva submissió davant del poder. Adora el poder. I, per tant, la seva manera perfecta d'existir és existir dins del poder. Avui, la persona de dreta és la que creu en ella mateixa i creu en les possibilitats de córrer riscos. La gent d'esquerra és la conservadora, i la de dreta és la més revolucionària. L'esquerra vol conservar privilegis.

Hi ha un altre cas: el dels mestres.
Les vagues de mestres són les de l'immobilisme, perquè volen que a l'escola no canviï res. Pensar que les coses estan garantides i fixades per sempre és una deformació de la condició humana que produeix la cultura d'esquerra. És el que va provocar que els joves francesos sortissin al carrer a exigir violentament contractes indefinits des del primer lloc de treball. Això és ridícul.

Fa poc Jaume Roures, de MediaPro, es definia com a trotskista.
(Riu) És un exemple perfecte del que vull dir. Un pot ser multimilionari i declarar-se comunista. En el fons, tot acaba sent absolutament estètic. No hi ha la mínima relació entre com es declara la gent d'esquerres i la realitat.