Buscant el líder perdut
Món
“S’ha d’acabar amb aquesta mena de ball d’escorpins en què s’ha convertit l’oposició”. La frase pertany a Henry Ramos Allup, dirigent d’Acció Democràtica (AD), partit de tendència socialdemòcrata que va ocupar nou vegades la presidència des de la seva fundació, el 1941, i reduït avui a una agrupació petita que amb prou feines supera el 5% dels vots.
Allup va ser el primer líder opositor amb una mica de pes que es va animar a fer autocrítica després del triomf d’Hugo Chávez en el referèndum de diumenge passat, en què es va aprovar la seva reelecció indefinida. La primera acció de l’oposició va ser veure l’ampolla mig plena, perquè per fi havia trencat la frontera dels cinc milions de vots. Però, segons Allup: “No hem de badar. L’oposició no pot continuar dient que es va perdre el referèndum pels abusos del govern, hem de tocar de peus a terra”.
El veterà dirigent sembla posar el dit a la llaga. Després de tretze derrotes electorals consecutives, amb una única excepció, alguns polítics coincideixen per primera vegada amb els analistes a dir que la paràlisi de l’oposició s’ha de buscar menys en els abusos oficials i més en la crisi estructural interna.
Des que Chávez va assumir el poder el 1999, l’eix de l’oposició veneçolana ja no passa pels tres partits tradicionals que van dominar l’escena política nacional en la segona meitat del segle passat. Una dotzena de petites agrupacions –la majoria sorgides com a escissió d’aquell nucli dur format per la mateixa AD, Copei i la Unió Republicana Democràtica– conformen el bloc que intentarà guanyar espai en les eleccions legislatives del 2010, el pas previ a les presidencials del 2012.
Aprovada l’esmena constitucional que habilita Chávez per a un tercer mandat, els nous líders antichavistes s’enfronten a un escenari d’atomització creixent, a més de patir una falta evident de projectes que calin entre les classes populars, ara com ara fidels al govern.
Els joves fan la feina bruta
Com va passar en el referèndum constitucional del desembre del 2007, guanyat per l’antichavisme, la campanya de l’última consulta la van liderar els estudiants universitaris. Els opositors amb càrrec, governadors i alcaldes es van limitar a observar com els més joves feien la feina bruta.
“Ja és hora d’exigir a l’oposició una unitat sincera i una renúncia als projectes personals. Els partits tenen les portes tancades perquè pensen que tindran nous lideratges capaços de reemplaçar-los”, diu Rafael Poleo, director de l’influent diari Tal Cual. Els analistes electorals van calcular, a partir del vot regional i la filiació dels electors, el suport real a les formacions polítiques si s’haguessin mesurat els vots en termes partidaris. El panorama és desolador, fins i tot per a unes eleccions legislatives: el partit més votat hauria estat l’AD, amb el 5,45% dels sufragis; seguit del Copei (4,26%), el centrista Projecte Veneçuela (3,23%) i el també socialdemòcrata Un Nou Temps (2,71%), de l’excandidat presidencial Manuel Rosales.
Amb aquest panorama, l’elecció presidencial no serà una aposta senzilla per a l’oposició. Chávez va guanyar l’última reelecció el 2006 amb el 63% dels vots. Des del 2002 ha resistit un fallit cop d’Estat, una aturada petroliera que va durar 64 dies i un referèndum revocatori que va superar amb el 59% dels vots. “Falta algú que es pugui enfrontar a Chávez”, diu l’analista Carlos Romero.
Malgrat el pes que els estudiants han tingut en la campanya del referèndum, és poc probable que aquest líder opositor surti de les files estudiantils, “perquè els falta maduresa”. “L’única sortida és deixar de banda els plets interns”, va dir Eduardo Fernández, director de l’Ifedec, un centre de formació per a la democràcia. En tot cas, Allup preveu una feina complexa quan només falta un any per a la nova cita electoral: “Abans hem d’acceptar que Chávez ha crescut més que nosaltres. I això mereix una profunda reflexió”.
