Política

Un camp de mines com a model

La pro­posta de Pedro Sol­bes és com endin­sar-se per un prat apa­rent­ment bucòlic..., però que amaga sota l’herba unes quan­tes mines traïdores que el govern català no ha pogut desac­ti­var.

Efec­ti­va­ment, es pre­veu l’aug­ment del cis­tell d’impos­tos pre­vist a l’Esta­tut i més capa­ci­tat nor­ma­tiva sobre els tri­buts per tal que la Gene­ra­li­tat recapti direc­ta­ment més diners. I, a par­tir d’aquí, limi­tar l’apor­tació cata­lana a la soli­da­ri­tat amb la resta de comu­ni­tats només als ser­veis públics fona­men­tals de l’Estat de benes­tar, amb la població com a indi­ca­dor bàsic per cal­cu­lar les neces­si­tats de cadas­cuna. Fins aquí la cami­nada és agra­da­ble. I també ho són els metres següents. Hi ha un com­promís per part de l’Estat de fer una apor­tació addi­ci­o­nal de recur­sos i es pre­veu un fons de com­pe­ti­ti­vi­tat per a les comu­ni­tats amb una capa­ci­tat fis­cal supe­rior a la mit­jana, com ara Cata­lu­nya, així com diners per a la nor­ma­lit­zació lingüística, cosa que la Gene­ra­li­tat ni tan sols dema­nava.

Però quan l’excur­si­o­nista comença a estar exta­siat pel pai­satge és quan troba el camp de mines: una pro­li­fe­ració de fons i vari­a­bles de neces­si­tats que per falta de coherència, per com­ple­xi­tat i fins i tot per con­tra­dic­ci­ons –el sí a tot de José Luis Rodríguez Zapa­tero a tots els pre­si­dents i el sudoku dels esta­tuts que Sol­bes havia de qua­drar– com­porta que la pro­posta espa­nyola acabi man­te­nint els resul­tats de l’actual model. I l’actual model té la per­versió que Cata­lu­nya perd llocs en el rànquing de ren­des de càpita un cop repar­tit el cafè dels impos­tos que paguen els ciu­ta­dans. Evi­tar això era el gran objec­tiu del canvi de model.

Però Sol­bes i el govern espa­nyol han vol­gut man­te­nir l’statu quo de capa­ci­tat de des­pesa de la resta de comu­ni­tats i això, si l’Estat no injecta al sis­tema prou recur­sos addi­ci­o­nals –Antoni Cas­tells en cal­cu­lava uns 12.000 i Sol­bes els escapça a uns 6.000–, és el que limita en el pri­mer any els resul­tats que pro­por­ci­ona el nou model. A més, si d’una banda es crea un fons de com­pe­ti­ti­vi­tat per a les auto­no­mies que fan un esforç fis­cal més gran, però a l’hora es crea un fons de coo­pe­ració per a les que fan menys esforç fis­cal, el resul­tat és suma zero. I un altre pro­blema: encara que Estat i Gene­ra­li­tat es posin d’acord en quin tant per cent dels impos­tos que recap­tin les comu­ni­tats es des­tina al pot comú dels ser­veis bàsics, si la resta dels diners no se’ls queda la Gene­ra­li­tat, som on érem. En aquest punt, Sol­bes hau­ria accep­tat que una part dels diners que no anes­sin a l’ani­ve­lla­ment de ser­veis de l’Estat de benes­tar se’ls quedés la Gene­ra­li­tat. I encara un altre pro­blema: els diners des­ti­nats als ser­veis bàsics es cal­cu­len en funció de la població, però amb uns ítems de pon­de­ració que no bene­fi­cien la Gene­ra­li­tat.

Cata­lu­nya reclama que es tin­gui en compte la immi­gració i el nivell de preus –el cost de la vida–, cosa que la pro­posta de Sol­bes omet. Fins i tot s’incom­plei­xen les apor­ta­ci­ons del grup de tre­ball de des­pesa sanitària del Con­sell de Política Fis­cal i Finan­cera, que pre­ve­uen la població pro­te­gida ajus­tada per trams d’edat com a indi­ca­dor de des­pesa en matèria de sani­tat.
Tot això per no par­lar de la falta de garan­ties per esta­blir el con­sorci sani­tari i la falta de garan­ties del prin­cipi de lle­ial­tat ins­ti­tu­ci­o­nal. Això últim mai s’ha fet efec­tiu. Vegeu, si no, la llei de dependència apro­vada pel govern espa­nyol –amb el suport del tri­par­tit–, sense prou diners perquè l’apli­quin les comu­ni­tats. I, a banda, queda pen­dent la com­pen­sació per la supressió de l’impost de patri­moni: uns 539 mili­ons.

La com­bi­nació de tot ple­gat donava un resul­tat de 1.200 mili­ons més per a la Gene­ra­li­tat el pri­mer any i 2.000 amb l’apli­cació total del model –que l’Esta­tut ja pre­veia gra­dual– el 2011, insu­fi­ci­ents per a les aspi­ra­ci­ons de la Gene­ra­li­tat d’eixu­gar dèficit fis­cal amb un nou model de finançament que ja va cos­tar tres anys, sang, suor, un govern tren­cat i una tarda a la Mon­cloa de parir. Tot i que ni el govern ni Cas­tells han vol­gut par­lar mai de xifres –més enllà de dei­xar clar que en funció de com s’apli­qui el model, el resul­tat de l’aug­ment del cis­tell d’impos­tos pot anar de zero a 5.131 mili­ons–, en cer­cles polítics es con­si­dera que la xifra de 3.800 mili­ons dema­nada per la Cam­bra de Comerç va ser induïda pel con­se­ller. En un moment donat, la Cam­bra va arri­bar a mati­sar la xifra dient que el pri­mer any podien ser menys diners, i va aca­bar tor­nant a rec­ti­fi­car. Per part d’ERC, Joan Puig­cercós ha insi­nuat més d’una vegada que la seva xifra mínima per al pri­mer any serien 2.500 mili­ons i CiU va pas­sar de cal­cu­lar 5.200 mili­ons el pri­mer any –ren­di­ment ínte­gre del cis­tell d’impos­tos man­te­nint el fons de suficiència– a accep­tar una pro­gressió –vegeu el gràfic– que donava 2.329 mili­ons el pri­mer any i un total de 10.700 en tres anys –sem­pre amb el 2006 com a any base d’ingres­sos, actu­a­lit­zat ahir per CiU a 2009–. El model Sol­bes en tres anys en dóna menys de la mei­tat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.