Política

“Desitjo un líder que sàpiga portar la independència”

“Em faria il·lusió que quallés la Conferència Nacional del Sobiranisme per fer una candidatura independentista transversal per a les eleccions”. “Sóc dels que no volen saber res del Tribunal Constitucional”. “No hi ha esperança d’entesa amb Espanya”

Joan Solà, un dels grans lingüistes del país, des de la con­cessió el 2009 del Premi d’Honor de les Lle­tres i l’accés a la vice­pre­sidència de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans ha assu­mit vol­gu­da­ment un pro­ta­go­nisme públic. Ahir la Coor­di­na­dora d’Asso­ci­a­ci­ons per la Llen­gua (CAL) li va retre home­natge en l’entrega dels pre­mis Joan Coro­mi­nes.

Què és el que li faria més il·lusió ara mateix per al país?
Que quallés això que està nai­xent ara, la Con­ferència Naci­o­nal del Sobi­ra­nisme, que pro­posa una can­di­da­tura trans­ver­sal clara­ment inde­pen­den­tista. Va de cara a les elec­ci­ons de la tar­dor i es tracta de reco­llir i con­cre­tar la revi­fa­lla que s’ha produït. Però cal un nou líder.

Quin líder?
A l’escrit fun­da­ci­o­nal, que es pre­sen­tarà aviat, no es parla de cap líder. Però és evi­dent que per pre­sen­tar-se a unes elec­ci­ons en cal un. El meu desig és que surti algú capaç de crear equip, de reu­nir els millors, i alhora que sàpiga plan­tar cara.

Tenim els líders que tenim.
Se suposa que hau­ria de ser un líder dife­rent. Els de par­tit ja els conei­xem. Hau­ria de ser un líder nou, com l’alcalde d’Arenys de Munt, Car­les Móra, un home prou lúcid, prou enèrgic, prou ple de força, molt clar, i que no ve d’una pura il·lusió intel·lec­tual.

Què el molesta de la situ­ació actual?
Que en 30 anys no hàgim sigut capaços de començar a veure’ns les ore­lles, de veure que la con­vivència amb Espa­nya no és pos­si­ble. Això ha tin­gut con­seqüències en tots els àmbits: l’econòmic, la llen­gua i la lite­ra­tura, l’auto­es­tima... Hi ha una mena de decaïment de la gent de Cata­lu­nya.

Vista la seva il·lusió i la seva pre­o­cu­pació, qui­nes pri­o­ri­tats hau­ria de tenir l’agenda política cata­lana?
Un objec­tiu genèric i una mica abs­tracte, però no pas irreal: crear o man­te­nir la consciència de país que ens doni il·lusió, espe­rança i opti­misme. Si no, la per­drem en qua­tre dies: un dia perquè et tre­uen la matrícula dels cot­xes, l’altre perquè t’esta­fen en l’eco­no­mia, després perquè t’ado­nes que tenen aban­do­nats els mit­jans de comu­ni­cació, perquè no et volen cedir l’aero­port, perquè t’impug­nen l’Esta­tut... Només la consciència de ser et per­met evi­tar això, és l’única manera d’infon­dre opti­misme i il·lusió, sense els quals no es va enlloc. Un equip de fut­bol, per molts diners que inver­teixi en fit­xat­ges, si els juga­dors sur­ten amb des­gana també pot per­dre. Aquí passa això: es nota el decaïment.

Un dels punts on l’espe­rit de país es mani­festa més clara­ment és la llen­gua. Com la tenim?
Hi ha dos pols apa­rent­ment con­tra­dic­to­ris. El pri­mer pol és una gran vita­li­tat: estem pas­sant uns anys de gran cre­ació literària i d’un magnífic esforç tècnic a favor de la llen­gua; a més, hi ha una gene­rosa con­tri­bució popu­lar, com es pot veure amb tan­tes ini­ci­a­ti­ves a inter­net o amb mig milió de fir­mes per por­tar TV3 al País Valencià. En l’altre pol, hi ha tota una part de soci­e­tat, que no deixa de ser menys veri­tat que l’altra, que pot pas­sar olímpi­ca­ment del català. Que no en fa cap ús, ni ganes, i que si bur­xes una mica encara et farà boti­farra.

Què els diria als mem­bres del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal?
Jo per­ta­nyo al grup dels que no en volen saber res, del Cons­ti­tu­ci­o­nal: els mem­bres d’aquest tri­bu­nal no poden modi­fi­car una cosa que ha pas­sat per tots els tràmits par­la­men­ta­ris i de vot popu­lar com l’Esta­tut. No l’accepto, aquest tri­bu­nal. És una gran estafa política d’aquest Estat, un engany a tots els cata­lans que mese­lla­ment encara sem­bla que l’accep­tem i juguem al seu joc.

Pot­ser ja és sobrera la pre­gunta que li faré ara: hi ha cap espe­rança de concòrdia amb Espa­nya?
No, no és sobrera. És una pre­gunta cru­cial, cen­tral. I la res­posta, feta des d’una reacció que no és primària, sinó des d’un sen­ti­ment il·lus­trat, almenys il·lus­trat tal com he sabut durant 70 anys, és: “No, no tinc cap espe­rança que ens puguem enten­dre”. Josep Pla ja va dir que el més sem­blant a un espa­nyol d’esquer­res és un espa­nyol de dre­tes. Jo ho dic així: una cosa en què tots els espa­nyols esta­ran sem­pre units és la ban­dera i la llen­gua, i ara ja hi podríem afe­gir els calés.

Quin balanç fa del segle XX català?
Mal­grat que ja era el ter­cer segle d’opressió, ha estat bri­llant. Política­ment, hem tin­gut dos o tres moments molt bons. Cre­a­ti­va­ment, en totes les arts, hem tin­gut excel·lència a dojo: en lite­ra­tura, pin­tura, arqui­tec­tura... La nos­tra espe­rança com a poble s’ha de sen­tir molt forta si hem estat capaços de superar la guerra civil més cruel que s’ha vist mai i si som capaços de superar aquests 30 anys de democràcia que ens han por­tat a un asset­ja­ment polític i moral com mai.

Com s’ima­gina una Cata­lu­nya del 2020?
Me la ima­gino inde­pen­dent. Si no, no sabria què dir-ne. La vol­dria inde­pen­dent, que aquest movi­ment actual quallés i vencés. Però això no vol dir que aquest país seria una bassa d’oli. No, aquest és un país d’al·luvió. Un milió i mig de per­so­nes arri­ba­des en els dar­rers anys no es paei­xen en qua­tre dies. Però si la digestió la féssim des de la inde­pendència, segu­ra­ment ens ani­ria més bé.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.