Política

Antoni Castells: "El PSC ha de tenir veu pròpia a Madrid"

Entrevista al Conseller d'Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya

El conseller Antoni Castells no es cansa de repetir al llarg de tota l’entrevista que l’acord de finançament és magnífic. Però també admet que el procés ha estat difícil i ha posat a prova les relacions entre el PSC i el PSOE.

Ha sigut un procés de negociació dur...
No diré que no ha passat res. I tant que ha passat, i n’hem de prendre nota. I d’algunes coses n’hem de treure lliçons.

Qui ha posat el sostre de la negociació: ¿el PSC, el conseller Castells o Esquerra?
Qui ha negociat és el govern de la Generalitat, tota la resta són criaturades. El govern és un sol govern, format per tres partits. És mèrit de tots. Tots poden dir que són responsables de l’èxit al 100%. I ERC hi ha tingut tot el protagonisme que li correspon. Forma part del govern.

Però els vots dels 25 diputats del PSC als pressupostos generals de l’Estat probablement estaven més compromesos que els tres d’ERC o el d’ICV.
Esclar. Ja he dit que hem de treure lliçons. Una és que el PSC ha de tenir veu pròpia, que s’expressi amb claredat a Madrid, que faci valer el seu pes, que aquesta veu actuï sempre en defensa dels interessos de Catalunya, que només tingui aquest nord i que actuï amb plena coincidència amb el govern de la Generalitat. Aquesta negociació em reafirma en aquesta absoluta necessitat.

¿Vol dir que fins ara no ha funcionat així?
Vol dir el que acabo de dir.

Al PSOE la seva actitud ha provocat irritació. ¿Des del PSC ha tingut pressions per tancar aquest tema?
No, el PSC és el meu partit.

Ha aguantat bé, el PSC?
En cap moment el PSC ha defensat coses diferents que el president i jo. Al revés, ens ha fet costat. Que és el que havia de fer.

¿I els ministres catalans i els diputats del Congrés?
Els ministres estaven en una posició complexa. En aquesta negociació sempre he pensat que a un costat de la taula hi havia el govern de Catalunya i a l’altre el de l’Estat. Quan actues així només hi ha un interès, que és el del teu país. Però els ministres d’alguna manera són als dos costats. Perquè com a membres del govern de l’Estat són en una banda, però com a membres de la direcció del PSC eren dirigents del principal partit del govern de la Generalitat. Era una situació d’una certa complexitat.

I ha grinyolat, això?
Més que grinyolar, aquesta negociació ha evidenciat com mai la complexitat d’aquesta situació i les hipoteques que té a vegades la vinculació amb el PSOE.

¿El grup propi dels socialistes catalans seria la solució per superar aquestes hipoteques?
L’objectiu és la cosa, no el nom. Però si se’n vol dir grup propi, no seré jo qui s’hi oposi, com pot comprendre.

¿Ara hi ha més marge de maniobra per impulsar-ho?
És una decisió que depèn exclusivament de nosaltres, no ens enganyem. És evident que és complicat i que portaria tensió. Però el PSC només serà el partit central de Catalunya si es planteja aquesta qüestió amb tota coherència.

El mateix president Montilla assegurava durant la negociació que no permetria que trontollés la posició de Zapatero...
Sí, però el president de la Generalitat sap que abans que defensar Zapatero, serveix els interessos del país, i quan ha calgut ho ha demostrat.

I això és clar al PSC?
Jo ho tinc clar, i el PSC també.

Hi ha més lliçons?
A l’hora de negociar amb l’Estat, a Catalunya la unitat és indispensable. Quan no hi és ens afeblim, anem amb una mà lligada a l’esquena. Moltes vegades ens dediquem a disparar-nos entre nosaltres, en lloc d’unir les nostres forces en interès del país. Durant aquesta negociació, que ha estat dura i difícil, molts cops he tingut la sensació que CiU es dedicava a disparar contra el govern des de la rereguarda, en lloc de donar-nos suport. Això ens perjudica. CiU també pot tenir les seves raons, jo en sóc conscient. Quan s’imposa la lògica de la baralla partidista tothom té culpes. Ningú pot anar pel món donant lliçons. Però tot això afebleix el país.

A vostè se l’havia situat com una veu favorable a la sociovergència. ¿Això l’ha fet replantejar-s’ho?
Jo el que he intentat és el màxim d’unitat amb CiU i no me n’he sortit. Durant uns mesos, des d’abril fins a juliol de l’any passat, es va crear un clima d’unitat. Va arribar fins al 9 d’agost. En tornar de vacances això s’havia trencat. CiU va decidir que el seu objectiu era atacar el govern. A partir d’un determin at moment va prevaler el tacticisme per sobre de l’interès de país.

CiU demanava una xifra...
Hauria estat molt dolent anar a negociar amb una xifra. Ara no tindríem la xifra que hem tingut. CiU ha actuat amb tacticisme. I davant l’acord ha reaccionat de manera extemporània i maximalista.

Un cop tancada la negociació, el conseller d’Interior, Joan Saura, ja dóna per fet que es repetirà el tripartit.
No hem de barrejar les dues coses. Aquest acord no l’hem fet perquè sigui una base política electoral del tripartit. L’hem fet perquè era la nostra obligació: obtenir un bon model de finançament i complir el que diu l’Estatut. Voldria pensar que molta gent que vota CiU i que probablement no votarà els partits que formen el govern creu que és un magnífic acord. M’agradaria que hi hagués un amplíssim consens entorn d’això i no seré jo qui ara tracti d’instrumentalitzar amb finalitats partidistes aquest acord.

A banda d’aquestes consideracions, seria bo repetir el tripartit?
Jo, fins ara, estic satisfet de l’acció d’aquest govern. Si no, no la compartiria.

Fa un any, en una entrevista a l’AVUI, emplaçava el govern a preguntar-se fins a quin punt les discrepàncies internes feien difícil dur a terme l’obra de govern.
Ho vaig dir i no em desdic de res. Vull pensar que en aquest any tots n’hem après, i probablement el govern ha actuat amb una cohesió més gran. Però que quedi clar que el que he dit i segueixo pensant és que el govern per sobre de tot és un govern i no només la suma de tres partits.

Hi ha qui defensa que el PSC s’hauria de presentar a les eleccions apostant obertament per reeditar el tripartit.
L’objectiu del PSC ha de ser guanyar les eleccions. Ser el primer partit al Parlament. Qualsevol altra cosa em sembla un error.

¿O anar a les eleccions amb tot el ventall de possibles acords obert?
Aquestes qüestions no es poden plantejar abans de les eleccions. El PSC hi ha d’anar amb la voluntat d’arribar el primer i fent tot el possible per arribar el primer ell sol.

El govern ha demanat un dictamen al Consultiu sobre el Fons de Reestructuració Ordenada de la Banca, FROB. ¿Pot afectar competències de la Generalitat?
Hi ha seriosos dubtes que pugui suposar una invasió de les nostres competències en un dels casos que preveu i la primera obligació del govern és vetllar perquè es respectin les seves competències. Dit això, he de dir que el FROB és un molt bon instrument i absolutament necessari, que permet processos d’integració voluntaris d’entitats financeres. Només en el cas, extrem i altament improbable, que el Banc d’Espanya decidís que una entitat fos fusionada, absorbida per una altra entitat o objecte de liquidació, no caldria autorització del govern de la Generalitat. En els altres casos, d’integració voluntària, sí que està previst.

¿Per tant està justificat que el PSC hi votés a favor al Congrés?
A mi m’hauria agradat que s’haguessin pogut introduir les esmenes necessàries per evitar això. La Generalitat ha de vetllar al màxim per les seves competències.

Preveu més fusions de caixes?
Preveig que el procés de reestructuració i possibles integracions continuï. No em faci concretar. No som espectadors passius, però hem d’actuar com a govern: crear les condicions, però que la parella de ball l’escullin els protagonistes. Hem de ser molt respectuosos amb l’autonomia de les entitats financeres.

Quina perspectiva econòmica tindrem a la tornada de l’agost?
En aquests moments és molt difícil fer pronòstics, excepte que probablement estem al final de la caiguda. És molt possible que toquem fons aquest tercer trimestre. La gran qüestió és quant de temps hi estarem. A Catalunya tenim uns bons fonaments, els millors que mai hem tingut. Però cal agafar el toro per les banyes, a Espanya sobretot. Dependrà del fet que a Espanya es facin les coses que s’han de fer. Cal abordar els problemes de fons i fer ajustaments i reformes.

Qui creu que té més responsabilitat en el trencament del diàleg social a Espanya?
Són responsabilitats compartides. No es tracta d’esquivar la situació. Com he dit, la recepta ha de ser ajustaments i reformes. Ajustament vol dir reconèixer que som més pobres i veure com es produeix aquesta reducció de rendes que ha d’afectar a tothom. I a continuació reformes per recuperar el nostre nivell de competitivitat.

Han d’afectar el mercat laboral?
Em sembla evident. Com no s’ha de parlar de mercat laboral quan tenim un 18% o un 19% d’atur? Aquí s’està simplificant massa el debat. Quan hi ha dificultats el que cal fer és posar al capdavant els problemes i les seves solucions i ser pragmàtics. S’han d’evitar les guerres de religió, basades en fonamentalismes, en dogma contra dogma.

¿El govern espanyol hauria de tenir una actitud més decidida?
Fa falta un lideratge decidit del govern. Lideratge vol dir posar-se al capdavant dels problemes, sabent que possiblement quan ho fas sempre hi ha certa incomprensió, certa impopularitat. Lideratge no vol dir buscar la mitjana aritmètica de les opinions. Això és quedar-te on ets. Lideratge vol dir exercir una acció de moviment endavant, aconseguint la unitat al darrere.

Tornem a Catalunya. ¿Veuria convenient un canvi de govern a la Generalitat?
És una decisió que correspon al president Montilla. Els altres podem pensar el que vulguem sobre el tema, però no seré jo qui públicament es posi a dir si s’han de fer canvis de govern o no. És prerrogativa del president, en el passat i ara.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.