La República deprimida

Les evo­ca­ci­ons de la República ens han que­dat vin­cu­la­des a la tragèdia. Quan la reme­mo­rem, reme­mo­rem el seu desen­llaç, pen­sem en un món en fla­mes, en el drama i les cru­el­tats de la guerra, en la repressió i les misèries de la post­guerra o en les tris­te­ses de l'exili. I no obs­tant això, el 14 d'abril va ser una jor­nada d'entu­si­asme des­bor­dant. A Lla­gos­tera, el meu poble, ahir varen pre­sen­tar Notícies i relats d'una dècada con­vulsa (1931-1939). Un lli­bre de l'his­to­ri­a­dor i antropòleg Josep Maymí a l'entorn de la República i la Guerra Civil que ha edi­tat l'Arxiu Muni­ci­pal lla­gos­te­renc, en el qual, a par­tir de les vivències de diver­sos tes­ti­mo­nis, es des­criu des d'una pers­pec­tiva local aquest període històric que en Maymí coneix tan bé.

A Lla­gos­tera, com a Girona, o com a Bar­ce­lona, i com pràcti­ca­ment arreu, la pro­cla­mació de la República es va viure amb eufòria. Mol­tes esco­les i fàbri­ques varen tan­car, la gent va sor­tir als car­rers i es va con­cen­trar a les pla­ces, men­tre els líders repu­bli­cans bus­ca­ven bal­cons per anun­ciar la bona nova. La República havia d'ini­ciar una nova era; havia d'alli­be­rar-nos defi­ni­ti­va­ment del llast anacrònic de la monar­quia, havia de posar fi a l'hege­mo­nia dels cacics, al des­pro­por­ci­o­nat pes de l'exèrcit, a aque­lla Església de tendències omnímodes i també a les desi­gual­tats polítiques i soci­als. I pro­por­ci­o­nar una edu­cació laica, oberta, igua­litària i eman­ci­pa­dora, i per­me­tre, final­ment, la fra­ter­ni­tat entre els diver­sos pobles de la península.

Ja ho veuen, la República sem­blava con­te­nir totes les res­pos­tes i per aquesta raó el 14 d'abril va ser un esclat d'ale­gria, d'enar­di­ment, d'una espe­rança pura i embri­a­ga­dora. El tri­omf d'una ambició llar­ga­ment cobe­jada, d'un anhel vivíssim que des de feia molts anys es covava en amplis sec­tors d'aque­lla soci­e­tat, com se'ns recor­dava, per cert, en l'expo­sició El somni repu­blicà, que aquests dies s'ha pogut visi­tar a la Casa de Cul­tura de Girona, i en l'elo­giadíssim lli­bre que l'acom­pa­nya.

Ja sabem que el desen­llaç i la inten­si­tat i pro­fun­di­tat de la der­rota va ser pro­por­ci­o­nal a les il·lusi­ons que havia des­per­tat, i aquesta deu ser una de les lliçons històriques que expli­quen l'arre­lat escep­ti­cisme ins­tal·lat a la nos­tra ànima col·lec­tiva. No és difícil enten­dre el to depri­mit de les evo­ca­ci­ons històriques del període repu­blicà si con­si­de­rem que, mal­grat els anys que han trans­cor­re­gut, ens queda encara molt per recu­pe­rar de la memòria i de la dig­ni­tat dels der­ro­tats i les seves tragèdies, però a des­grat d'això, també hauríem de saber invo­car l'exci­tació opti­mista del 14 d'abril i d'aque­lles aspi­ra­ci­ons de lli­ber­tat, igual­tat, soli­da­ri­tat i laïcitat. Dels anhels de justícia social i de trans­for­mació de la rea­li­tat quan la rea­li­tat és insa­tis­factòria.

La nos­tra soci­e­tat, els temps i els homes han can­viat pro­fun­da­ment després del que hem vist i vis­cut, i les espe­cu­la­ci­ons actu­als sobre les cons­truc­ci­ons a la terra d'un futur para­disíac ja no poden ser les matei­xes, però hi ha un aire, una música d'aquell dia d'abril, de les ambi­ci­ons i con­vic­ci­ons pro­fun­des que l'impul­sa­ven, que es troba a fal­tar. I que no única­ment escas­seja entre les for­ma­ci­ons polítiques, sinó entre aquest intri­cadíssim magma de for­ja­dors d'opinió que amb ridícules esco­pe­tes de balins o a còpia de cano­na­des devas­ta­do­res, dis­para contínua­ment des dels mit­jans de comu­ni­cació i que ens té a tots ple­gats sem­pre amb l'ai al cor.