Ramon Tremosa defensa una visió desacomplexada de cara a les eleccions europees

L’euro és un gran èxit europeu. El 1989 un mur partia Europa en dos blocs irreconciliables. Avui l’euro comprèn països de l’Imperi Britànic com Irlanda, Xipre i Malta; països excomunistes com Eslovàquia i Eslovènia; països neutrals com Àustria i Finlàndia i països de seculars dictadures militars com Espanya, Portugal i Grècia. El 2010 s’estendrà a les Repúbliques bàltiques i aviat Polònia i Suècia hi trucaran a la porta. I a Dinamarca i la Gran Bretanya creixen els partidaris d’entrar-hi.

En els dos darrers anys de crisi l’euro ha estat una “illa d’estabilitat en el mar inestable i agitat de la crisi financera global”, segons el financer britànic David Marsh. Altres divises sòlides han caigut amb força: el dòlar, la lliura i la corona danesa.

L’any 2007 Londres va tocar el cel: movent capitals va superar Nova York com a capital financera global. La City financera de Londres és una aposta dels darrers governs britànics, en assumir que ja no poden competir industrialment amb Alemanya. Fins ara, la lliura ha servit per assolir aquest objectiu. El tipus d’interès de la lliura sempre ha estat dos punts per sobre dels tipus d’interès dels EUA i de la UE, perquè això reforçava la captació de capitals globals. Amb la doble crisi britànica (bancària i immobiliària), però, ha calgut retallar els tipus d’interès dràsticament. Havent desaparegut el diferencial favorable de tipus d’interès, la lliura s’ha estimbat. ¿I ara potser caldrà sacrificar-la per l’euro per assegurar la City financera?

Mentre el dòlar cau, l’euro guanya prestigi arreu del món i comença a ser vist com una millor reserva o dipòsit de valor. El 2008 per primera vegada hi va haver més demanda d’euros que de dòlars a tot el món. Ara, però, ve la gran prova de foc: els vuit primers anys de l’euro han estat de bonança econòmica i quan l’onada puja tothom sap fer surf; ara que l’onada baixa només els bons surfistes no cauran.

L’euro, però, no ha accelerat la convergència europea. El core business d’Alemanya el formen Bèlgica, Holanda, Àustria i el nord de França. La primera fase de l’euro hauria d’haver estat aquesta àrea natural, ja molt integrada comercialment (una àrea monetària òptima). La perifèria de l’euro la formen Irlanda, el sud de França, Portugal, Espanya, Itàlia i Grècia (els anomenats PIGS). El 1999 moltes de les seves regions no estaven madures per integrar-s’hi.

Alemanya ha duplicat les exportacions entre 2004 i 2008 i segueix sent el líder exportador mundial. I això que Alemanya té moltes multinacionals produint fora del país des de fa anys, la producció de les quals no computen en les exportacions (formen part del PNB, no del PIB). Alemanya ha exportat el 2008 més que Gran Bretanya, Itàlia i França juntes. Tot i l’euro fort, que va superar 1,6 dòlars al juliol passat, les seves exportacions han seguit creixent.
La gran coalició a Alemanya ha permès fer reformes estructurals que han fet créixer un 30% la seva productivitat entre el 2004 i el 2008. Un terç d’aquest augment exportador va la Xina i a l’Índia i els dos terços restants van a l’Europa mediterrània. Gerhard Schröder ho diu així: “Els alemanys som més competitius i per això tenim menys inflació; i ara amb l’euro els PIGS ja no poden devaluar”.

Amb el Fons de Cohesió Alemanya ha hipnotitzat els països europeus, imposant molt hàbilment les condicions de l’euro: tota la política del Banc Central Europeu és la mateixa que feia el Bundesbank alemany. La seu del BCE i del mercat interbancari és a Frankfurt, on ningú no qüestiona el lideratge alemany.

El BCE ha guanyat prestigi amb la gestió de la crisi. Avui hi ha tres capitals al món pel que fa als bancs centrals: Washington, Pequín i Frankfurt. Mentre Londres pateix pel futur de la lliura, Alemanya, que està consolidant la seva potència industrial, fa entrar Frankfurt molt hàbilment per la porta del darrere. Desplaçant Londres com un dels tres grans bancs centrals del món, Alemanya juga i guanya.