Amb els paper canviats

Diuen que la història es repeteix i hi ha fets que s'encarreguen de demostrar-ho tossudament. Aquesta dita popular i sàvia es pot constatar un cop més ara amb les reaccions polítiques que desperta l'acord per al nou finançament de la Generalitat, segellat dimecres passat pel govern tripartit d'esquerres amb el govern central del PSOE, respecte a les que provocava l'estiu del 2001 l'acord subscrit per uns governs que llavors estaven en mans de CiU i el PP, respectivament. Sembla ben bé la representació de la mateixa obra, amb els mateixos fils argumentals, però amb els papers del tot intercanviats entre els seus protagonistes.

I és que repassant a l'hemeroteca les planes que publicava aquest diari l'estiu del 2001, just les setmanes abans i després que el 27 de juliol es firmés l'acord al si del Consell de Política Fiscal i Financera, es troben titulars amb elogis i retrets similars als que s'han esgrimit aquesta setmana, en què només caldria canviar-hi el subjecte (ja sigui partit o dirigent polític) que els sosté. És l'efecte de quan es gira la truita i governa qui llavors era a l'oposició i viceversa.

Així, dos dies abans de la firma de l'acord del 2001, es podia llegir un títol com ara "CiU acusa Maragall d'haver treballat perquè la negociació acabi en un "fracàs", que recorda els retrets que el PSC ha fet ara a Mas d'haver "volgut posar bastons a les rodes" a la negociació amb el govern central.

Fa vuit anys, el conseller en cap, Artur Mas, no s'estava de qualificar el sistema de finançament pactat pels governs de CiU i el PP com "el millor que s'ha negociat en els darrers vint anys", una argumentació que s'assembla prou als elogis fets al nou sistema pels consellers d'Economia, Antoni Castells (PSC); Innovació, Josep Huguet (ERC); i Interior, Joan Saura (ICV-EUiA), quan presentaven l'acord com a membres de la part catalana de la comissió mixta . "Després de 25 anys de toma el dinero y corre, hem trencat el model de negociació", deia Huguet, que va qualificar el pacte de "millor acord possible".

Dos dies abans que es firmés l'acord del 2001, el portaveu del PSC, Miquel Iceta, demanava al president Pujol i a Mas que "se n'anessin de vacances i no tornessin" pel "nefast" finançament a punt de pactar, unes declaracions de to crispat equiparables a les que el diumenge de l'acord feia el secretari general de CDC, Felip Puig, quan, acompanyat de la portaveu d'UDC, Joana Ortega, titllava de "vergonyant i insuficient" l'acord i acusava el tripartit de "fer la feina bruta al Tribunal Constitucional".

El conseller Castells ha afirmat ara que CiU "no ha estat a l'alçada" en la seva oposició al model, perquè "va decidir que era millor atacar el govern que defensar Catalunya", mentre que el 2001 el líder d'UDC, Duran i Lleida, afirmava que l'oposició del PSC no era "creïble" perquè "es contradiu amb el que aprova el PSOE".

El ball de xifres sobre les estimacions d' imports de guanys també era patent llavors com ho és ara. El conseller en cap i el conseller d'Economia, Francesc Homs, calculaven que la Generalitat ingressaria 771.992 milions de pessetes en els cinc anys que anaven del 2002 al 2006. Aquelles xifres eren qüestionades pel llavors secretari general d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, que afirmava que el govern central havia "tornat a prendre el pèl a CiU", mentre que les xifres actuals les ha posat en entredit Mas, que ha reclamant "la fórmula de càlcul" del govern per fer les estimacions d'ingressos, que variaven en funció de si les feia ICV, el PSC o ERC. El mateix Carod va menystenir l'acord del 2001 en un article a l'AVUI amb el significatiu títol Del no-res a la misèria, mentre que el llavors portaveu parlamentari d'ERC n'escrivia un altre amb el títol irònic De mica en mica es forada la pica.

Fins i tot hi ha hagut certa coincidència argumental en l'autocrítica sobre el model acordat entre els protagonistes que l'han validat. Si l'endemà de la firma de l'acord del 2001 el president Pujol matisava que el finançament havia millorat però no era per "tirar coets", el conseller Castells ha rebaixat l'eufòria aquests dies afirmant que caldria "reflexionar" sobre "per què ha costat tant arribar a l'acord".