Jordi Pujol: “El país està desconcertat però ve una onada positiva”

Jordi Pujol analitza en aquesta entrevista la situació política. Es mostra molt crític amb el pla B del govern tripartit davant la sentència del TC, confirma la seva possible presència a la manifestació d’Òmnium Cultural i considera que el trajo de la Transició s’ha esguerrat.

La sentència de l’Estatut pinta bastos...
Bé, de fet tot el tema de l’Estatut no ha anat bé. Ara, el primer que hem de tenir és seriositat i serenitat. I amb seriositat, serenitat i energia mantenir la nostra posició.

¿La posició s’ha de mantenir per exemple amb la manifestació contra la sentència que prepara Òmnium Cultural?
Ja vaig dir que em semblava bé que Òmnium preparés una possible manifestació per si calia, que probablement caldrà. Però la decisió s’haurà de prendre després de la sentència. I no pel resultat, que ja compto que combinarà la retallada amb l’engany, sinó perquè la manifestació ha d’anar acompanyada d’altres mesures que han de prendre des del govern al Parlament; des dels partits als sindicats i les entitats econòmiques; des dels grups parlamentaris a Madrid fins al món cultural i associatiu català.

¿Però és lògic que el Parlament es pronunciï sobre la sentència, no li sembla?
Miri, el govern i especialment el president alguna cosa hi hauran de dir. Si les coses són com és de preveure, no hi pot haver una campanya de confusió i autocomplaença. Però sí, a més hi ha el Parlament. Sobretot hi ha el Parlament. L’Estatut va ser discutit pels partits i pel govern, però de fet va ser elaborat i aprovat pel Parlament. I és l’òrgan més representatiu del país.

Després els catalans van aprovar l’Estatut en referèndum. ¿És partidari de sotmetre a una nova consulta l’Estatut retallat pel TC?
No, jo no sóc partidari de fer un nou referèndum, com alguns reclamen. Però el Parlament sí que s’ha de pronunciar sobre com ha quedat l’Estatut que va aprovar.

I s’ha d’acatar la sentència?
Miri, això d’acatar o no és ridícul. Esclar que acatarem. Catalunya sempre ha acatat. De grat i convençuda a vegades. Fins i tot algun cop exercint lideratge. Altres cops ha sigut per força. No li ha quedat més remei. Amb el temps de vegades les coses han canviat, però d’antuvi ha acatat. Ja sigui en el segle XIX perquè els militars bombardejaven Barcelona, ja sigui per pressió política, ja sigui per asfíxia econòmica. O per les dictadures del segle XX. Si un pres és condemnat injustament, de moment ha d’acatar. Però acatar no vol dir donar per bo, no vol dir acceptar. Anirà a la presó, però farà un recurs, o els seus amics muntaran campanyes, que segons quin pres sigui i com hagi anat el judici pot provocar un seriós malestar polític i social. I pot ser que se’n surti.

La metàfora del pres la podríem aplicar a Catalunya amb la sentència...
Catalunya més d’un cop ha estat capaç de capgirar una situació injusta i hostil. Ara també ho pot fer si no s’arrauleix. Però amb seriositat i serenitat. I amb dignitat, fent-se respectar.

El govern tripartit ha anunciat que si tomben l’Estatut demanarà un nou pacte amb Espanya, que passaria per reformar lleis orgàniques i aplicar l’article 150.2 de la Constitució. ¿Hi està d’acord?
Això és sorprenent, perquè el nou pacte amb Espanya havia de ser l’Estatut, per això es va fer! El procés i el resultat no han anat bé, però finalment es va aprovar l’Estatut. No és el que volíem, però era un pas endavant. I sobretot era un nou pacte entre Catalunya i Espanya. Ho va dir el mateix president de la Generalitat.

També l’expresident Pasqual Maragall...
Doncs ara resulta que no, que el nou pacte l’haurem d’elaborar després de la sentència, segons diuen. Negociant competència per competència, i de vegades recorrent a l’article 150.2 de la Constitució. Però si això ja ho fèiem als anys 90, amb el PSOE i amb el PP! Tot plegat és molt penós.

Vostè ha estat l’únic que ha aconseguit que s’apliqués el 150.2, amb el traspàs de les competències de Trànsit, que eren de l’Estat. Li va costar?
No, no em va costar. Teníem una posició negociadora forta. Però a l’Aznar no li va agradar. I em va dir: “S’hauria de treure aquest article de la Constitució”. I no m’estranya que ara PP i PSOE diguin no a negociar-ho tot a través del 150.2.

Quina mena de sentència creu que sortirà del TC?
M’inclino a creure que el Constitucional procedirà a fer allò que la Victoria Prego ja fa temps que va vaticinar: la castració química de l’Estatut. Una castració química sense sang, indolora. Pot ser que l’afectat no se n’adoni. O que algú el convenci que no ha passat res, perquè aparentment tot segueix igual. Però sí que ha passat. I greu. Inutilitza.

En teoria l’advocat de l’Estat està defensant l’Estatut perquè no el toquin. Per això va presentar al·legacions al recurs...
Sí, però llegeixi-les. Les al·legacions de l’advocat de l’Estat són fetes a mida perquè es faci una sentència interpretativa a la baixa. És a dir, la castració química. És el que crec que intenta el PSOE. I muntarà una campanya dient que s’ha salvat l’Estatut, però serà mentida.

No li concedeix cap resultat positiu?
Home, pot ser que al capdavall obtinguem alguna millora. Però haurà estat un desgast molt gran. Amb pèrdua de prestigi i imatge, i de respecte. I en tot cas amb pèrdua de pes polític. Ens hauran portat cap a la provincialització administrativa, que amb Estatut o sense hem d’evitar. Però no serem província si el nostre món polític, la nostra societat i la nostra cultura no volen.

De totes maneres, segur que si aquest és el resultat no vendran la llufa sense embolicar-la en paper xarol...
Esclar, suposo que la sentència estarà molt ben vestida, de manera que ens puguin fer creure que ha estat una bona sentència. Això, acompanyat altre cop d’una campanya com la que van fer del finançament, que dura el que dura. Perquè ara és evident la realitat decebedora de l’acord.

¿A vostè el sorprèn que exconsellers seus com Agustí Bassols i Joan Vallvé s’hagin apuntat a una plataforma independentista com és Sobirania i Justícia?
El president Montilla va definir molt bé el que passa. Va dir que tot plegat està fent créixer la desafecció de Catalunya cap a Espanya. Per tant, té tota la lògica que existeixin decisions com la que vostè diu.

Ja que parlem d’això, ¿la desafecció de la qual parla Montilla creu que pot augmentar?
De moment fan tot el possible perquè així sigui. Miri, un exemple d’aquests dies. Després de tot el que s’ha parlat del corredor de tren del Mediterrani i la seva projecció cap a Europa, a la comissió d’infraestructures del Parlament Europeu els diputats del PP i el PSOE voten contra aquest projecte i a favor d’un de més costós, molt llunyà en el temps, molt problemàtic i que comunica menys amb la part més dinàmica d’Europa. És el del Pirineu central, una decisió que arracona Catalunya i li vol fer perdre un avantatge que per geografia sempre ha tingut. Que és ser la nostra porta d’Europa. Les coses són com són. S’ha de ser realista i treballar sobre aquesta base: que a Espanya no hi ha voluntat d’ajudar-nos.

Però bé es deu haver de seguir negociant a Madrid, amb el govern del PSOE, i al Congrés. CiU sempre ho ha fet...
Sí, però de moment crec que serà una negociació d’intensitat baixa, de coses menors. Més de lobby modest que de força política potent. D’intensitat baixa vol dir de temes molt particulars i concrets, d’utilitat particular, però no de pes polític significatiu. I això no és el que ni Catalunya ni el catalanisme necessiten.

Tot plegat apunta a un mal moment per al país, pel que diu, no?
El nostre pes polític a Madrid, i de fet a Espanya, hauria de poder servir per a Catalunya com a conjunt. Com a país i cultura, com a economia i estructura social, com a projecte col·lectiu. Ho hem fet durant una pila d’anys i ho hem fet compatible amb una incidència positiva en la política, la societat i l’economia espanyoles. El catalanisme ha tingut sempre una visió d’Espanya que en alguns moments dels últims 30 anys ha semblat que, almenys parcialment, podia ser assumida pel conjunt de l’Estat. Si no totalment, que no ha estat mai el cas, sí que era prou perquè Catalunya no se sentís fora de joc i alhora se sentís respectada.

Però és obvi que ara Catalunya com a país no té aquesta influència i que ja no existeix aquell pacte...
No, ara les coses no van per aquí. El trajo de la Transició s’ha esguerrat.

És més pessimista que temps enrere?
Diguem que en aquest sentit no sóc optimista. En canvi, en un altre aspecte sí que ho sóc. D’inquietuds, de propostes, d’iniciatives, de projectes, a Catalunya n’hi ha molts. El país no està adormit. Col·lectivament està desconcertat, però en molts àmbits més reduïts hi ha molta vitalitat. Jo la trobo i la palpo a cada cantonada. Sovint en gent jove. Dintre de Catalunya ve una onada positiva.

Passant al seu partit, què creu que li falta a CiU per arribar al govern?
CiU ha desmentit els pronòstics dels que deien que si perdia el poder entraria en crisi i es desfaria. No obstant això, del 2003 ençà ha guanyat les dues eleccions al Parlament de Catalunya. L’últim cop 48 diputats contra 37 dels socialistes. Però per l’aliança del tripartit ha perdut no només el govern de la Generalitat sinó un bon nombre d’altres institucions on també havia quedat primera. Malgrat això, té una vitalitat molt forta i segons les enquestes puja. Pel meu contacte personal bastant extens jo tinc la mateixa impressió. I sobretot, en el partit hi veig il·lusió. I té projecte, és a dir, una idea de país. I justament projecte i il·lusió és el que Catalunya necessita.

Es cert, com diuen els socialistes, que hi ha contactes secrets entre CiU i PP?
Segur que no. En Duran i en Puig ja ho han explicat. Miri, sap què passa? En Pla va dir una veritat com un temple: respecte a Catalunya, no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. I aquí al país mateix, en un tema bàsic des del punt de vista nacional com és el Consell de Garanties Estatutàries, el PSC i el PP han pactat. I no pas d’amagat, ho han fet a la llum del dia.

Si el tripartit no suma a les pròximes eleccions, ¿creu que el PP es podria abstenir per permetre igualment la reelecció de Montilla?
En teoria això seria possible i he vist alguns comentaris en aquest sentit. Però no sé si passarà. En tot cas, em reforça la idea que només un molt bon resultat de CiU pot evitar la continuïtat de l’actual situació política, que no és bona.