Unió per a cristians... o no

Els boy­fri­end jeans no són res més que aga­far els texans de la pare­lla, fer-hi un parell de sar­gits i posar-se'ls per can­viar d'estètica. Cosa de les tendències, que tant posen de moda el pan­taló piti­llo com el de pota d'ele­fant, la cin­tura baixa per ense­nyar la veta de les cal­ces o la nova tendència a por­tar-los més amunt del melic. Josep Antoni Duran i Lleida és un home atent a l'evo­lució de les pas­sa­rel·les, però, si la política fos com la moda, es pot dir que segueix fidel, posem per cas, als pan­ta­lons de cam­pana.
Que no neces­sita cap cool hun­ter, vaja. I ara torna a estar de moda a compte dels valors. Jordi Pujol, José Mon­ti­lla, Artur Mas i Joan Puig­cercós ja s'han expres­sat en el sen­tit de recu­pe­rar uns valors que, en el con­clave que es cele­bra avui i demà a Sit­ges, Unió porta al fron­tis­pici, i els quals els soci­al­cris­ti­ans pre­su­mi­ran de no haver aban­do­nat mai des del mani­fest fun­da­ci­o­nal del 7 de novem­bre del 1931. Això sí, hi ha una adap­tació als nous temps, que ahir por­tava Duran a obrir Unió a "cre­ients o no, cris­ti­ans o no, que no s'aver­go­nyei­xen de la tra­dició del pen­sa­ment cristià". Duran busca el cen­tre i la nova immi­gració ha gene­rat una també nova rea­li­tat que el des­plaça.

Sigui com sigui, Unió defensa que va ser sobre la base d'uns valors àmpli­a­ment com­par­tits que al final dels setanta es va ges­tar el marc con­vi­ven­cial que ha fun­ci­o­nat els dar­rers trenta anys, i el par­tit ha vist amb esgar­ri­fança com la cai­guda del Mur de Berlín, la glo­ba­lit­zació i els can­vis soci­als acce­le­rats han donat lloc a un rela­ti­visme i un indi­vi­du­a­lisme de l'auto­re­a­lit­zació per­so­nal (Char­les Tay­lor) defi­nit com a soci­e­tat líquida, en què tro­ben a fal­tar els "valors sòlids" de l'huma­nisme social.
Per això la ponència d'Unió sobre els valors -coor­di­nada per Marta Llo­rens- rei­vin­dica que la política ha de tor­nar a la comu­ni­tat i con­nec­tar-hi, per aspi­rar al bé comú a par­tir de la soli­da­ri­tat i la fra­ter­ni­tat, la res­pon­sa­bi­li­tat i el com­promís, la con­vivència i el civisme -"cos­mo­visió jude­o­cris­ti­ana, pas­sada pel Renai­xe­ment i la Il·lus­tració"-, amb els valors com a ele­ment cab­dal del rear­ma­ment naci­o­nal. I per això el congrés apro­varà un decàleg de valors. A saber: edu­cació en els valors -auto­ri­tat, esforç, res­pecte, res­pon­sa­bi­li­tat, tre­ball, superació, cre­a­ti­vi­tat, excel·lència, com­promís-, res­pon­sa­bi­li­tat comu­nitària, sub­si­di­a­ri­e­tat, civisme, huma­nisme reno­va­dor, con­sens, eco­lo­gisme huma­nista, cata­la­nisme social i lide­ratge comu­ni­tari. I en falta un: l'acon­fes­si­o­na­li­tat. Nove­tat que en una moció impul­sada per Ramon Espa­da­ler es con­ver­teix també en laïcitat -viure la creença, o no, sense impo­si­ci­ons- en con­tra­po­sició al laïcisme -bel·ligerància cap a la religió.

Duran també rei­vin­di­carà el pac­tisme com a valor del cata­la­nisme, fugint del que ano­mena la "urgència" en la cons­trucció d'un país "cons­tant­ment esca­ti­mat i reta­llat". Pac­tisme que li ser­virà al líder soci­al­cristià per tor­nar a posar sobre la taula la seva volun­tat que CiU esde­vin­gui, per neces­si­tat, la fron­tissa entre dues Espa­nyes eter­na­ment bara­lla­des, sigui entrant al govern de l'Estat, sigui via aritmètica par­la­mentària, amb la divisa que el pri­mer és Cata­lu­nya, però que cal influir allà on es pre­nen deci­si­ons que afec­ten els cata­lans, i que Espa­nya s'ha d'accep­tar ella mateixa com a plu­ral. En això, tam­poc Duran ha can­viat de camisa ni tira la tova­llola. Yes, we can, con­ti­nua pen­sant aquest Obama d'Alcam­pell amb espe­rit de Miquel Roca que es nega a pen­sar en l'ele­fant de la Casa Gran del Cata­la­nisme de Mas. En això, Duran tam­poc ha can­viat.