“No ens hem de negar el plaer de l’autodeterminació”

Amb el candidat republicà quedem a la cocteleria Milano, a la Ronda Universitat, una de les barres que més èxit han obtingut a Barcelona aquests últims temps. Local espaiós, sofàs i butaques entapissats de vermell, ambientació que evoca el Hollywood dels anys quaranta i una ubicació curiosa (la cocteleria es troba en un soterrani i cal baixar unes escales per accedir-hi) que, lluny de resultar incòmoda, concedeix al Milano un cert encant de clandestinitat, com si Elliot Ness i els seus intocables haguessin de deixar-s’hi caure per prendre’s una copa en temps de la llei seca, d’amagat de l’ull públic.

Oriol Junqueras repassa l’extensa carta de còctels i, després de dubtar un moment, es decideix per un combinat de nom suggestiu: Between the Sheets, una barreja de rom, llimona i triple sec. En tot cas, Junqueras vol que la seva beguda tingui rom: “Pel meu interès en la història de les relacions entre Catalunya i Cuba”. Això em recorda alguna cosa que va dir sobre els avantpassats d’Aleix Vidal-Quadras i el comerç d’esclaus. “Es tractava de la constatació d’un fet científic”, somriu. “La història és ciència, i jo, la ciència, la respecto molt”.

Li formulo la mateixa pregunta que vaig fer a Ramon Tremosa: què fa un noi com tu en un lloc com aquest? La resposta de Junqueras és concisa: “Intento ser útil al meu país i a la meva gent. Em mou la voluntat de servei, com quan vaig anar a les llistes municipals d’ERC per Sant Vicenç dels Horts”. I com pensa fer-la efectiva, aquesta voluntat de servei? “Bé, estaré integrat al grup Verds-ALE, dins el qual hi ha tots els independentistes europeus, m’hi trobaré molt còmode. Hauré de saber administrar esforços i temps, i espero i ofereixo col·laboració”.

Onze milions d’espoliats
Junqueras, doncs, se’n va a Brussel·les a fer independentisme? “Hi vaig, com qualsevol eurodiputat, a defensar els interessos del meu país, entre els quals, en el nostre cas, hi ha el seu reconeixement com a tal. Espanya és un instrument massa petit per resoldre els interessos globals, i una eina sobredimensionada per resoldre els interessos catalans. No és eficaç. Ens cal superar Espanya, i ens cal fer-ho amb més Catalunya i més Europa. De fet, de totes les formacions que es presenten, ERC és la més europeista, perquè vol posar un Estat català lliure i sobirà al servei d’una Europa políticament més forta, que al mateix temps sigui la garant de la nostra dignitat com a país i del nostre estat del benestar”.

Mentre Junqueras elogia el Between the Sheets (“molt bo”, declara content), li demano quin li agradaria que fos el balanç de la seva tasca al Parlament Europeu, una vegada la finalitzi. Quan em respon, li dic que porta el discurs ben après: “Voldria haver pogut i sabut explicar Catalunya a Europa, així com la legitimitat, la justícia i la necessitat de les nostres reivindicacions nacionals. Que el català sigui llengua oficial de ple ús a les institucions europees, i també haver fixat un límit a l’espoli fiscal que l’Estat espanyol imposa a onze milions d’europeus”. Això d’“explicar Catalunya” em sona: a Brussel·les pot funcionar la pedagogia? “Sí, perquè, a diferència d’Espanya, a Europa no hi ha animadversió històrica contra Catalunya. Pensa que la gran majoria dels Estats membres de la UE han assolit la seva condició d’Estats al llarg dels últims cent anys, amb consens total en tots els casos. Això és el que és normal a Europa. Per tant, no ens hem de negar el plaer de l’autodeterminació”.

Ens veiem una estona abans que se celebri el debat entre candidats a TV3. “Espero que serveixi per explicar a la ciutadania tot el que ens juguem a Europa”, em diu Oriol Junqueras, sense poder saber, a jutjar per les audiències que es coneixeran l’endemà, que la ciutadania no sembla gaire interessada que li expliquin tal cosa. “Que sigui un debat didàctic, però també ideològic, entenent ideologia com a actitud ètica, i no com una construcció allunyada de la realitat”. Li demano que m’esmenti alguna característica positiva de cadascun dels seus companys de debat, i no vacil·la: Aleix Vidal-Quadras li mereix el qualificatiu d’intel·ligent; Maria Badia la veu dominada per “una indubtable bona fe”, i tant Raül Romeva com Ramon Tremosa li semblen “molt preparats a nivell acadèmic en relacions internacionals i economia, respectivament”.

Compartir pis
Oriol Junqueras fa una valoració molt positiva de l’experiència de ser un candidat en campanya: “Fas una vida intensa i entretinguda, i sobretot aprens molt sobre el país: sobre les esperances de la gent, sobre les seves frustracions, sobre les necessitats que hauré de lluitar per satisfer des del Parlament Europeu”.

Li comento que he llegit que, a Brussel·les, pensa compartir pis amb algun exalumne seu: no dóna prou per llogar un apartament, el sou d’europarlamentari? “Tinc exalumnes repartits a tot el món preparant tesis doctorals”, somriu Junqueras, cofoi, “i som amics. Serà un plaer i un privilegi compartir pis amb algun d’ells. A més, ja m’han fet saber que Brussel·les, quan la coneixes bé, no és tan avorrida com diuen”. Fem vots perquè així sia, candidat. n