Zapatero ignora lEstatut i reivindica lacord a 15
Malgrat que fa prop de cinc anys que governa, José Luis Rodríguez Zapatero massa sovint es recorda del seu antecessor, José María Aznar, encara que sigui per destacar allò de “Jo això no ho faria...”. La negociació del nou model de finançament no és una excepció i ahir, mentre feia balanç dels primers vuit mesos de la segona legislatura, el president espanyol reivindicava la necessitat d’obtenir un acord “global”, i si pot ser “unànime” millor, entre el seu executiu i els quinze territoris als quals s’aplica el sistema.
A Zapatero, doncs, no li va costar gens tornar a posar el retrovisor per comparar dues maneres de pactar: “El 2001 ningú no recorda Aznar reunint-se amb tots els presidents, i jo sí que ho faré”, subratllava tot suggerint que el model en vigor va ser acordat només entre el govern del PP i el de Jordi Pujol.
Qualsevol exercici de memòria històrica és vàlid si dilueix el paper que pugui tenir el govern català en el procés de negociació. De fet, es tracta de no fer res que pugui deixar entreveure que el model s’ha negociat de forma bilateral entre l’Estat i Catalunya, tal com estableix l’Estatut. Així, si bé Zapatero admetia ahir la “iniciativa i lideratge” de Catalunya per a l’impuls d’un nou model, reiterava que el sistema s’està “construint” entre tots. Fins i tot no descarta reunir-se aviat amb el líder del PP, Mariano Rajoy.
Després de mesos de discretes negociacions dirigides per Pedro Solbes, Zapatero ha decidit implicar-se per accelerar l’acord. El president José Montilla va ser el primer a passar per la Moncloa, però ha estat dels pocs que s’han quedat sense la imatge de l’encaixada a peu d’escala.
La misteriosa trobada entre Zapatero i Montilla va servir per desencallar algun aspecte cabdal, però en cap cas la Moncloa vol que sigui dit que s’hi va pactar el model. Tot el contrari, de forma subtil Zapatero ha aconseguit que els presidents que han passat pel seu despatx en surtin dient que el sistema l’estan construint entre tots.
I l’objectiu final d’aquesta estratègia de Zapatero és també que l’acord es basteixi “de forma global”. La setmana vinent el ministeri d’Economia és “probable” –ara ja no sembla que hagi de ser segur– que doni a conèixer la segona proposta de finançament. Es tractarà d’un document en el qual es pretén encaixar-hi les reivindicacions que estipula l’Estatut, però també les exigències d’altres territoris, que no sempre són coincidents amb els interessos de Catalunya, sinó més aviat al contrari.
El resultat de tot plegat segueix sent una incògnita, com també ho és d’on sortiran els diners per garantir, com ahir insistia Zapatero, que tots els territoris disposaran de més recursos per fer front als serveis bàsics i podran començar a eixugar el dèficit. Fins i tot confirmava que hi haurà diners addicionals per als territoris amb llengua pròpia.
Consens de mínims
En tot cas, a la vigília d’obtenir el “consens de mínims” que espera arreplegar amb la seva proposta de model, Zapatero reiterava ahir que l’Estat no renunciarà a la gestió del 50 per cent de la despesa pública. Si és així, la injecció de capital estatal al sistema pot quedar molt lluny dels càlculs de millora de les finances de la Generalitat que han avançat partits i entitats catalanes.
