Barak reneix i obté rèdit electoral
L’ofensiva militar israeliana contra el moviment islamista palestí Hamàs a la franja de Gaza ha millorat, en línies generals, la imatge pública del cap del Partit Laborista i ministre de Defensa, Ehud Barak. Així mateix i de cara a les eleccions legislatives previstes per al 10 de febrer, es registra una pujada en la intenció de vot del principal partit de l’oposició, el conservador Likud, de l’exprimer ministre Benjamin Netanyahu, que manté un lleu avantatge respecte als centristes del Kadima, la principal formació del govern sortint, liderada ara per la ministra d’Exteriors, Tzipi Livni, aspirant a dirigir el pròxim executiu d’Israel.
La diferència és notòria especialment en el cas de Barak, perquè la seva imatge estava tan deteriorada i la posició del partit en les enquestes era tan dolenta que pujar ara d’11 a 16 escons, segons una última enquesta publicada pel diari Haaretz, constitueix un gran avanç.
Aquest fet, però, no treu que Netanyahu encara ocupi una situació molt més avantatjosa que la del laborisme. La revalorització del Likud, segons un sondeig realitzat dies enrere per l’Institut d’Investigació Smith per al rotatiu The Jerusalem Post, és de 27 a 29 escons, dels 120 que conformen la Knesset o Parlament d’Israel. La diferència amb el laborisme continua sent, doncs, important i res fa pensar ara que Barak aconsegueixi reduir-la a un mínim irrellevant quan s’hagi d’anar a les urnes d’aquí a un mes.
El que sí que és significatiu en termes d’eventuals resultats finals dels comicis, quan s’hagi de formar una coalició de govern que compti amb la confiança de la majoria del Parlament israelià, és que ara els dos grans blocs polítics –dreta i esquerra– estan pràcticament empatats. Aquest escenari es dibuixa tenint en compte que alguns partits polítics menors –com, per exemple, el dels Jubilats– se suposa que perdran molt pes específic, tot i que, en principi, qualsevol dels dos grans bàndols els hauran de tenir en compte com a possibles socis potencials.
La guerra a Gaza, plantejada pel govern en funcions d’Ehud Olmert com l’operació que ha de posar fi a la situació d’inseguretat al sud d’Israel pel continu llançament de coets per part dels milicians radicals palestins, té un rotund suport de l’opinió pública d’Israel i ja porta en marxa dues setmanes, però sembla que no incideix gaire en les expectatives del principal partit governamental, el Kadima. Encara que algunes enquestes fins i tot atorguen a la formació de Livni menys vots que abans de l’operatiu i d’altres li pronostiquen una pujada de només un o dos escons, la major part dels sondejos parlen d’una situació estable, d’empat tècnic amb Netanyahu.
“Barak torna als seus millors dies”, és un dels comentaris que més se sent. El cap laborista i titular de Defensa, excomandant en cap de l’exèrcit, oficial d’una unitat d’elit i durant anys acompanyat d’una aurèola d’heroisme, va perdre gran part del seu encant quan va entrar en política. Els anys que va ser primer ministre, tot i aconseguir el gran èxit de retirar l’exèrcit israelià del sud del Líban el maig del 2000, Barak va deixar un regust amarg per a molts israelians: el van acusar de treure les tropes del sud libanès d’una manera que va perjudicar la política de dissuasió d’Israel i li van retreure haver donat una imatge de feblesa (la sortida es va fer de nit, de pressa i gairebé d’amagat). A tot això s’hi va afegir l’estrepitós cop personal a nivell intern de partit, malgrat que va tornar a ser elegit líder del laborisme l’any passat.
Però la manera com ara dirigeix la guerra i la seva determinació han revaloritzat la imatge de Barak i l’han associat novament a la d’aquell prestigi de què va gaudir en el passat. Si bé rep crítiques molt dures del sector minoritari de la població contrari a la guerra, la seva tasca com a cap del sistema de seguretat té una dimensió important de lideratge polític.
El que sí que era evident és que Barak no va mostrar cap pressa per iniciar aquesta guerra. Durant mesos va rebutjar les crítiques dels que l’exhortaven a colpejar immediatament Hamàs cada cop que un míssil impactava en territori israelià. “No em penedeixo de cap dia de treva i calma viscuts”, deia.
En el cas de Netanyahu, la seva imatge s’ha vist enfortida en la situació actual a causa del to d’home d’Estat que ha adoptat. Així, el líder opositor remarca l’absoluta necessitat de donar suport a una ofensiva militar “de legítima defensa”, sense entrar en cap discussió amb el govern. “Ara és el moment. La lluita és de tots”, ha afirmat.
Quan només falta un mes per a la cita amb les urnes, el resultat electoral dependrà molt de la continuació de l’operatiu de l’exèrcit, de la percepció que en tingui la població, de les circumstàncies en què s’aturi l’atac (amb objectius assolits o no) i de l’eventual preu que hagi de pagar Israel en nombre de baixes pròpies. L’opinió pública només podrà digerir la pèrdua de soldats si el resultat de l’ofensiva és categòric pel que fa al final de l’amenaça dels míssils palestins llançats contra Israel.
