La contra
Aclarir el panorama
La precampanya per a les eleccions del 28-N ha arrencat i sembla que ara per ara els partits només juguin, d'un i altre bàndol, a veure qui la té més grossa
Potser encara és aviat i encara no coneixem els missatges concrets que els partits utilitzaran per convèncer-nos que els votem el 28 de novembre, però alguns gestos permeten intuir per on poden anar les coses.
D'entrada, si ens fixem en les formacions d'obediència nacionalista, ara per ara sembla que juguin a veure qui la té més grossa, i perdonin l'expressió. Vull dir que es llancin els plats pel cap els uns als altres per veure qui és més independentista, deixant clar que el rival, com que és menys independentista que jo, gairebé és un traïdor a la pàtria: que si el referèndum que ens portarà la felicitat nacional s'ha de celebrar ara mateix, que si a la pròxima legislatura, que si més endavant, que si al final d'un camí que no ens acaben d'explicar com ha de ser... La manifestació del 10 de juliol permet moltes lectures i interpretacions, però si una cosa ha quedat clara és que la unitat és un impossible i que la gent percep que el que val és la lluita pel poder.
És clar que l'independentisme sociològic ha crescut gràcies al Tribunal Constitucional i que els partits es disputen aquest sentiment. CiU tensa la corda sobiranista, ERC es presenta com a guardiana de les essències, Reagrupament diu que no, que les essències són seves, i Solidaritat diu que ni els uns ni els altres, i que el que calen són cares noves. Molts pretendents, doncs, per a un pastís que no se sap ben bé què pot donar de si.
A l'altre extrem passa el mateix: Ciutadans i el partit de Rosa Díaz es juguen també alguna cosa i, és clar, també han de jugar a veure qui la té més grossa.
I d'altra banda, trobem el partit català més coherent, que és el PP. Tenen clar el que defensen i no se n'amaguen, i aspiren a, com a mínim, influir en el futur govern. I el PSC viu internament el sotrac d'aquest canvi que suposa en el mapa polític català aquest creixement de l'independentisme sociològic. Les dues ànimes del socialisme català han pres posició: l'una, l'hereva del PSC-Congrés, prefereix una mena de retirada discreta i esperar que arribin millors temps. L'altra, l'hereva de la federació catalana del PSOE, intenta reforçar-se i diu als seus votants que sí, que han governat amb els independentistes, “però mireu que el Corbacho torna i és clar qui som, no?”. Així busquen una reacció del seu electorat adormit, aquell que vota Zapatero a les generals però que es queda a casa quan toquen eleccions catalanes, les quals pensen que no fan per a ells. Si aquests voten, els socialistes arrasen.
De moment, doncs, estem en els debats essencialistes. Un altre cop. No parlarem d'educació, ni de sanitat, ni d'indústria, ni de res d'això i assistirem com a espectadors a aquesta mena de joc infantil de mirar a veure qui la té més grossa. I serà una llàstima que no es posi a debat (o s'hi posi poc) la intensa acció de govern que s'ha dut a terme. Potser aquest ha estat el principal error del tripartit: malgrat la intensitat de l'acció de govern, han estat incapaços de contrarestar la imatge que tot plegat ha estat un desastre.
Ens vénen, doncs, unes setmanes interessants, en què s'aniran definint les estratègies de cadascú en unes eleccions que tenen un punt més de transcendència que les anteriors, en el sentit que serviran per aclarir el panorama enmig de tanta confusió. Preparem-nos, per tant, per viure la història en directe.