Imputats

Hi ha un debat sobre la con­tinuïtat dels càrrecs públics quan estan impu­tats per delic­tes rela­ci­o­nats amb les seues fun­ci­ons. És el cas, per exem­ple, del quart tinent d'alcalde de Bar­ce­lona, Ramon García-Bra­gado, impu­tat pel cas de l'hotel del Palau de la Música. Aquesta con­dició simultània de càrrec públic i impu­tat per cor­rupció no és única. La com­par­tei­xen, per exem­ple, el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat valen­ci­ana, Fran­cisco Camps, i els de les dipu­ta­ci­ons de Cas­telló i Ala­cant, Car­los Fabra i José Joaquín Ripoll.

La qüestió no deixa de tenir la seua com­ple­xi­tat, ja que la con­dició d'impu­tat no equi­val a la de con­dem­nat i, per tant, hi és ple­na­ment apli­ca­ble el prin­cipi de la pre­sumpció d'innocència. Per tant, diuen, no hauríem de cas­ti­gar els impu­tats abans que el sis­tema judi­cial no hagués emès sentència con­dem­natòria. Tan­ma­teix, hi ha força raons per defen­sar la posició contrària. D'entrada, com diu la dita, els polítics no només han de ser hones­tos, sinó que ho han de sem­blar. No és el cas dels per­so­nat­ges esmen­tats. És impor­tant, en temps d'una pro­funda crisi de cre­di­bi­li­tat de la política, esmerçar-se a recu­pe­rar una certa sen­sació d'hones­te­dat i trans­parència en la gestió dels recur­sos públics. I man­te­nir càrrecs impu­tats no hi ajuda. Això pot col·lidir amb la pre­sumpció d'innocència, sí, però és una qüestió de jerar­quia de prin­ci­pis. A més, tot i que els interes­sats ho puguen viure de manera dramàtica, la pèrdua d'un càrrec públic no és un càstig irre­ver­si­ble ni com­pa­ra­ble, en tot cas, als cos­tos que com­por­ten altres mesu­res com la presó pre­ven­tiva.