Mig any omnipresent

D’aquí a tres setmanes una associació francesa de periodistes “celebrarà el Dia Sense Nicolas Sarkozy”, una iniciativa destinada a celebrar “una gran jornada de la democràcia i la llibertat de premsa” en què demanen que no es difongui “ni una imatge, ni un so, ni una sola línia sobre els fets i els gestos” del president francès. “Ni elogis, ni crítiques, ni comentaris! Res de res, sisplau!”, diu la circular enviada per buscar adhesions entre la professió. Fa uns mesos el setmanari conservador Le Point va arribar a anomenar-lo sarcàsticament “Déu”. La contraportada de Le Monde també ridiculitzava ahir la voluntat de protagonisme mediàtic del president francès, a qui comunicava que, tot i els seus mèrits editorials, no rebria el premi literari Goncourt.

Els mitjans francesos ironitzen obertament sobre l’omnipresència i la hiperactivitat de Nicolas Sarkozy, que avui fa sis mesos va guanyar les eleccions presidencials superant de llarg la candidata socialista, l’avui semioblidada Ségolène Royal. Diumenge l’alliberament dels periodistes i les hostesses retinguts al Txad ratificava el voluntarisme i la determinació d’aquest personatge omniscient, disposat a aplicar en pocs mesos una ruptura amb la tradició política francesa dels últims trenta anys. “Més ràpid i més lluny” que ningú, com afirmava abans de l’estiu.

Mig any després de la seva arribada al poder, la imatge del president s’associa al moviment, però no forçosament al canvi. Un sondeig aparegut diumenge determina que el 55% dels francesos votarien per Sarkozy si les eleccions es tornessin a celebrar avui, dos punts per sobre del resultat aconseguit al maig. La seva popularitat s’ha acabat degradant menys del que semblava a finals de l’estiu. No obstant, un 59% opinen que el nou president no ha contribuït a canviar les coses o millorar la situació dels ciutadans. El resultat pot atribuir-se a la falta de perspectiva, però és decebedor per a algú que ha engegat tantes reformes en tan poques setmanes.

Què ha fet Sarkozy en sis mesos? Alguns diuen que més que Chirac en dotze anys. Entre les reformes aprovades a velocitat vertiginosa durant l’estiu hi ha el descens dels impostos per als ciutadans amb més ingressos, la supressió de la setmana laboral de 35 hores, el fre al reagrupament familiar per beneficiar la immigració laboral i un pla contundent contra la reincidència i la delinqüència juvenil. Totes eren mesures anunciades amb insistència durant la campanya electoral i aprovades per reconfortar el seu electorat més fidel.

Els primers conflictes han arribat a la tardor amb l’explosiva reforma de les pensions. La intenció d’acabar amb els règims especials de jubilació, intocables en les últimes dècades, ha provocat les primeres grans vagues dels conductors de tren i metro (els principals afectats per la reforma), que es tornaran a produir la setmana que ve. Després podria haver-n’hi d’altres molt més massives quan Sarkozy precisi la seva reforma de la cobertura social, que pretén flexibilitzar el contracte laboral i posar fi a les prejubilacions, extremadament generalitzades a França. Els sindicats d’estudiants també han posat en guàrdia el president i han començat les primeres protestes.

Cursa d’obstacles
El projecte de reforma institucional que va encarregar a Édouard Balladur sembla que no complau cap partit, ni tan sols la governamental UMP. Els ministres comencen a estar molestos per l’eclipsi total provocat permanentment pel president. Sense anar més lluny, el premier François Fillon ha quedat relegat a un rol de simple figurant.
Amb l’estat de gràcia a punt d’acabar, Sarkozy afronta en els pròxims mesos una autèntica cursa d’obstacles. Les municipals del març serviran de primera revàlida per al president, que espera sortir-ne reforçat per poder emprendre la segona tanda de reformes. No sembla impossible. L’esquerra, debilitada per la cínica estratègia d’obertura del president, segueix en hores molt baixes.