Duran aposta per la gran coalició

El 19 de setembre del 2006, poc abans de les últimes eleccions catalanes, Josep Antoni Duran i Lleida va visitar la cancellera Angela Merkel, democratacristiana com ell, i li va transmetre que a Catalunya no era el moment d’una gran coalició com la que la CDU i els socialdemòcrates de l’SPD havien acordat per treure el país de l’estancament econòmic. Però a aquestes altures de la pel·lícula el reelegit líder d’Unió Democràtica veu prou elements en l’actualitat i en l’horitzó per justificar que el millor govern que pot tenir en la pròxima legislatura Catalunya, de cara endins i també en relació amb l’Estat, és –en temps de migrades majories– la gran coalició entre CiU i el PSC, amb ERC, si vol, acompanyant-los.

Aquesta és la gran aposta sortida d’un congrés en què el secretari d’organització, Antoni Castellà, va reivindicar el rearmament del partit de cara a “possiblement els quatre anys més transcendentals de la seva història moderna”. I el punt d’inflexió seran les eleccions al Parlament, en què, si no es compleix l’escenari desitjat per Duran, i Mas no és president a la tercera, es pot obrir un meló successori a CDC que deixi un guió per escriure: des que Unió iniciï una aventura en solitari fins que lideri una nova força que aglutini el centredreta –amb PP i part de CDC– o que el mateix Duran es tregui l’espina successòria. Ahir Duran (Alcampell, 1952) va criticar les prejubilacions per a treballadors de 50 anys.

De moment, Duran va continuar apostant “per la federació de CiU, sense fissures” i amb Mas “com el nostre candidat” a la Generalitat. Però això no treu que intenti imposar les seves tesis: “El govern que convé a Catalunya era i seria CiU-PSC. Fins avui no ha estat possible i seria enganyar-nos pensar que es pot fer en aquesta legislatura. Però per nosaltres no quedarà. Treballarem tant com puguem perquè CiU torni a guanyar i a Catalunya hi hagi un govern que representi la centralitat. En un govern amb el PSC i CiU com a mínim, les coses anirien millor”.
Per què anirien millor? Doncs perquè influiria en el govern d’Espanya –la CSU bavaresa governa amb Merkel i Steinmeier–, ajudaria a limitar el dèficit fiscal i donaria un impuls a les infraestructures. El líder d’Unió troba prou elements per justificar la gran coalició. D’entrada, hi ha crisi econòmica. I, encara més important, es palpa “desànim i frustració” per les relacions amb l’Estat –el PP amb l’Estatut, la premsa amb la llengua, i el menyspreu del PSOE en compromisos com Rodalies, l’aeroport i el finançament– i pel neguit per l’Estatut al TC, el dèficit fiscal i la posició econòmica de Catalunya dins Espanya. Però també, portes endins, per l’equivocat tacticisme de tot el procés estatutari, els “errors” del tripartit i “els debats estèrils” sobiranistes.

Important l’últim punt, perquè, per Duran, la reacció no ha de venir de futurs màgics, la queixa i el ressentiment, sinó de l’esforç de “sintetitzar la justa reivindicació amb la formulació d’un projecte en positiu”. I això vol dir que, enfront dels que creuen que el centre s’ha desplaçat cap al dret de decidir –Unió decidiria la confederació–, Duran reivindica la fórmula que va des de Cambó fins a Pujol: societat civil i institucions polítiques “creant” estructures d’Estat i pactant i influint alhora a Madrid.

Fins i tot les qüestions morals que podrien fer ancorar UDC s’han estovat i les bases gairebé tomben la moció més conservadora presentada per una part de l’executiva. I Duran ha passat de dir fa quatre anys que “els joves no són màquines de copular” a parlar d’educació sexual. Diu Duran que ha tingut un “somni català”: un país moralment fort, amb valors humanistes sòlids i que generi oportunitats per a tothom. ¿Sabeu qui va parlar de “somni català” en ser investit? El president José Montilla.