Prestigi i demografia
L'ús social del català (18). Consideracions finals
El primer que vull valorar per concloure aquesta sèrie de reportatges sobre l’ús social del català és que m’ha sorprès el seu èxit. Hi ha hagut repercussió. Però, ¿què té de particular que un periodista vagi en tren a Mataró i compti quanta gent parla en català?, ¿o que constati que, als bars de Barcelona, tallat és una paraula exòtica?, ¿o que expliqui que Vilanova és plena de rètols (i no només el de Fincas Nevot) que no estan en català? ¿No són coses que les sap tothom? ¿No són evidents?
Potser la clau és aquesta: són coses que les sap tothom, però, paradoxalment, no apareixen mai als mitjans de comunicació. L’èxit d’aquesta sèrie posa de manifest una greu disfunció de la societat catalana: la distància entre el que es publica als mitjans i el que es percep. O, si es vol, la distància entre la realitat virtual que ens venen els polítics i la realitat real que veiem cada dia. Entre el discurs oficial sobre la llengua (optimista i autocomplaent) i la percepció que en tenen els ciutadans hi ha un abisme. Fa molts anys que la Generalitat diu el mateix: que la llengua catalana va raonablement bé. ¿Diagnòstic oficial? El català està una mica feble, però només té un refredat i amb aspirines pot anar tirant.
En canvi, la percepció del carrer és diferent. A l’àrea de Barcelona, la minorització del català és rapidíssima, i es veu agreujada per la nova immigració. Plou sobre mullat. Tothom sap quina llengua domina al metro i als trens. Tothom sap quina és la llengua franca. Per això, al diagnòstic oficial li manca credibilitat. I és per això que reapareix cíclicament la polèmica sobre l’extinció de la llengua. ¿Diagnòstic? ¿El català té un refredat, o bé una pulmonia? I, si té una pulmonia, ¿no l’acabarem de matar donant-li només aspirines?
Hi ha lectors que m’han acusat de derrotisme. S’equivoquen: no faig derrotisme, sinó realisme. Un realisme que no poden dissimular les enquestes de Política Lingüística, sempre aparents i ben cuinades. Un dia, una persona que ha treballat en aquest tema em va confessar: “La situació del català és pitjor que la que reconeixem a la Generalitat. Però preferim no dir res i donar una visió optimista. Si contéssim la veritat, potser la gent es tornaria pessimista i renunciaria a seguir mantenint la nostra llengua”. El raonament és correcte, des de cert punt de vista. Però també és correcta la conclusió contrària: si ens ensarronen dient que tot rutlla, es desmobilitzen els catalanoparlants que, d’una altra manera, serien més reivindicatius.
Divendres, un lector de l’AVUI deia en una carta que els reportatges estaven bé com a diagnòstic, però havien d’anar seguits d’una proposta de tractament. Té raó i ho provaré, breument.
El mateix lector afirmava, però, que la causa del problema és “una legislació espanyola que imposa el castellà i perjudica el català”. No hi estic d’acord. Si el castellà té avui a Catalunya la preponderància indiscutible que té, no és pas per cap llei espanyola. És per això que intentar compensar-ho amb lleis catalanes de sentit invers no és cap solució. Fet i fet, l’error de base de la política lingüística catalana dels darrers 20 anys ha estat aquest: imaginar que, a cop de llei, a cop de quota, s’invertiria la situació. No ha estat així. Només hem de mirar-nos en el mirall andorrà: a Andorra, tota la legislació (tota) és a favor del català, i això no ha impedit que ja estigui (en paraules de Carme Junyent) en perill d’extinció.
¿Què ha passat a Andorra? Que el català ha tingut a favor les lleis, però en contra dos factors molt més decisius: el prestigi i la demografia. ¿Què està passant a Catalunya? El mateix que a Andorra: la Generalitat ha promulgat moltes lleis, però el prestigi i la demografia segueixen jugant a favor del castellà.
Una bona política lingüística hauria de deixar-se de lleis i de quotes i s’hauria d’orientar bàsicament en dues direccions: augmentar el prestigi del català i aconseguir la incorporació de nous parlants. Si no ho fem, l’extinció que no va induir el Decret de Nova Planta es produirà per pura inanitat demogràfica. ¿Com podem evitar-ho? Caldrà posar-hi imaginació i creativitat. I no serà fàcil.
I, malauradament, no sembla que sigui aquesta l’estratègia. Ens tempta la via fàcil: fer lleis i donar la culpa de tot a Madrid. Un exemple: la polèmica sobre la tercera hora de castellà, tan utilitzada per uns i altres per treure vots. Si anem a la realitat, però, la tercera hora de castellà tindrà una influència zero en el futur de la llengua catalana. Ni un sol fill d’equatorians, o marroquins (o murcians!) esdevindrà o no catalanoparlant per la tercera hora. ¿Tothom hi està d’acord, oi? Bé, doncs parlem de coses serioses, sisplau: parlem de demografia i de prestigi.
