Paraules per a Otegi

Kaixo, Arnaldo. Fa temps que no par­lem, però con­fio que t'hagin arri­bat els mis­sat­ges que t'he anat envi­ant, durant la teva llarga i absurda reclusió en presó pre­ven­tiva. Les coses han can­viat al meu país, però també al teu, pel qual saps que tinc un afecte espe­cial. Més que mai, és l'hora de la política, l'hora dels valents. I tu ets un polític i una per­sona valenta, amb les idees clares.

Ha arri­bat l'hora de la veri­tat, la més deci­siva, la d'expres­sar sense ambigüitats el que sé que pen­ses: que els con­flic­tes polítics només poden resol­dre's política­ment, per pro­ce­di­ments pacífics, per la via democràtica de les urnes, accep­tant-ne els resul­tats. I, si aquests no ens agra­den, tre­ba­llar en el con­ven­ci­ment de la ciu­ta­da­nia, per fer pos­si­ble la més gran de les victòries: la de les consciències, no per la impo­sició, sinó per la lli­ber­tat d'elecció i adhesió.

Ja ha pas­sat mig segle d'ençà que qua­tre joves bas­cos van crear una orga­nit­zació que, per la lluita armada, fes pos­si­ble la cre­ació d'un estat basc sobirà. Després de 50 anys, l'objec­tiu no s'ha acom­plert i s'ha per­dut la bata­lla mili­tar. En dic­ta­dura i en democràcia, l'estat ha com­ba­tut aquesta orga­nit­zació, l'ha afe­blida fins a una posició deva­lu­ada, però no l'ha feta des­a­parèixer. Estem davant d'un empat des­pro­por­ci­o­nat, però igual­ment inútil. Tot­hom ha fra­cas­sat, i com més aviat es reco­ne­gui, millor.

Han estat dècades de sofri­ment, dolor i pena­li­tats, amb vícti­mes a banda i banda que neces­si­ten repa­ració: morts, ferits, muti­lats, guerra bruta, famílies des­tros­sa­des, pro­jec­tes de vida dina­mi­tats, pre­sons lluny de la família, exili, super­vivència intran­quil·la i ama­gada, tan­ca­ment de dia­ris, pro­hi­bició de par­tits, ús i abús polític de l'empre­so­na­ment pre­ven­tiu...

Sem­pre he sen­tit un rebuig ètic per la violència, sigui uni­for­mada, sigui clan­des­tina. Massa gent ha que­dat pel camí, en nom de la uni­tat d'Espa­nya o de la inde­pendència d'Euskal Her­ria. I no té cap sen­tit que es perdi una sola vida humana més. La via armada només duu al fracàs i a la frus­tració i, avui, és un obs­ta­cle, una bar­rera, un mur insal­va­ble que impe­deix que el procés d'eman­ci­pació naci­o­nal avanci i sigui hegemònic en la soci­e­tat. No fa adep­tes a la causa inde­pen­den­tista, sinó con­tra­ris. No crea com­pli­ci­tats, sinó rebuig. No acce­lera el procés alli­be­ra­dor, sinó que el retarda. No acon­se­gueix la més mínima com­prensió inter­na­ci­o­nal, sinó la con­demna gene­ra­lit­zada. No pro­voca pas­sos enda­vant, sinó enrere. No genera l'adhesió d'una majo­ria crei­xent, sinó el suport d'una mino­ria min­vant. No sus­cita sim­pa­ties, sinó anti­pa­ties. No il·lusi­ona, espanta. No esti­mula, frena. No pres­ti­gia, desa­cre­dita. No sedu­eix, dis­su­a­deix. No cohe­si­ona, divi­deix. No suma, resta. Lla­vors, de què ser­veix? Quina uti­li­tat té per al país i el seu desig de lli­ber­tat? Què en jus­ti­fica l'existència? Em consta que ja fa temps que tu mateix has pro­mo­gut aques­tes refle­xi­ons entre les bases abert­za­les. Per això, hau­ries de poder defen­sar-les ober­ta­ment, des del car­rer, i no des de la presó, per faci­li­tar el canvi de cicle impres­cin­di­ble.

Espa­nya ja no té al davant un dic­ta­dor gro­tesc, un mili­tar sàdic i immo­ral amb botes altes i idees bai­xes. Als ulls del món, Espa­nya és una democràcia con­ven­ci­o­nal, reco­ne­guda a tot arreu, un estat de la Unió Euro­pea i l'OTAN i l'OCDE i... El País Basc no és el Viet­nam, ni Algèria, ni el Moçambic de fa dècades, i ningú no fa de Viet­cong, ni d'FLN, ni de Fre­limo. Usar mètodes del pas­sat con­ver­teix allò que s'asse­gura que es defensa en un objec­tiu també del pas­sat, en una rei­vin­di­cació anacrònica, en una causa fora de l'espai, el temps i el con­text. Con­demna, doncs, la legítima rei­vin­di­cació democràtica d'un Euskal Her­ria inde­pen­dent en un horitzó impos­si­ble. Ajuda la causa naci­o­nal basca, que el teu país sigui l'únic del Pri­mer Món, el segle XXI, on encara hi ha acti­vi­tat armada? Aquest fet mar­gina Euskal Her­ria i el fa més a prop de dinàmiques fra­cas­sa­des del Ter­cer Món que d'un país avançat i pròsper que no neces­sita avant­guar­des revo­lu­cionàries que n'inter­pre­tin els interes­sos.

És l'hora, doncs, que callin les armes, i per sem­pre. És l'hora que l'orga­nit­zació armada faci el gest més valent i audaç per la inde­pendència basca: donar tot el pro­ta­go­nisme a la gent.

El soroll de les pis­to­les ha de ser subs­tituït per la força de la paraula i el vere­dicte de les urnes. No hi ha espai per a cap altre camí, per ètica i per política. I això implica empren­dre deci­si­ons irre­ver­si­bles, agra­din o no a tot­hom de les dues ban­des. La política exi­geix, en moments cru­ci­als en la vida dels pobles, molta gene­ro­si­tat, molta res­pon­sa­bi­li­tat, molt de patri­o­tisme, una mirada llarga sobre el futur i enfo­car els temes amb un espe­rit nou, res­pectuós amb una soci­e­tat plu­ral com la basca. Cal dei­xar enrere les diferències del pas­sat i sumar ener­gies i espe­ran­ces en les coin­cidències per al futur. Bata­suna, Ara­lar, Eusko Alkar­ta­suna, Alter­na­tiba i altres col·lec­tius menors poden con­ti­nuar més temps sense cons­truir una pla­ta­forma poli­ti­co­e­lec­to­ral única, plu­ral en el seu inte­rior, però única? En aques­tes con­di­ci­ons, amb l'efecte mul­ti­pli­ca­dor de la uni­tat i l'aposta exclu­siva per la via política, l'esquerra inde­pen­den­tista uni­fi­cada podria ser la segona força política basca, lluny de la frag­men­tació tra­di­ci­o­nal. Ja conei­xes la meva sim­pa­tia per­so­nal per un inde­pen­den­tisme democràtic sòlid, modern i elec­to­ral­ment atrac­tiu, incom­pa­ti­ble amb la violència de qual­se­vol inten­si­tat i forma.

Espero veure't, aviat, al teu país, al vol­tant d'una taula, per par­lar de la vida i de la lli­ber­tat. Com sem­pre, tu encar­rega't del for­matge, la tonyina i les anxo­ves. Com sem­pre, jo hi por­taré el cava. Zutik! Aur­rera!