L'home de les fotos, retratat

Quatre mesos enrere, Arcadi Calzada no pensava pas que cauria de l'escambell. En una entrevista a El Punt, just abans del grandiloqüent Fòrum Impulsa, no tenia, ni de bon tros, cap sospita de res: “Les circumstàncies m'han anat a favor (...) Sóc un home afortunat, és veritat; suposo que era a l'estació quan passava el tren i, com que sóc una persona que tinc il·lusió i m'agrada comprometre'm, he anat fent. Sobretot crec que he sabut dir prou...”

Entre el juny i l'octubre del 2010, s'han començat a saber coses que han esgarrifat l'opinió pública i la ciutadania. Fins ara, Arcadi Calzada i Salavedra, nascut al mas Picanyol de Sant Esteve d'en Bas, el 16 de novembre del 1946, casat i amb dues filles, tenia un currículum brillant. Ara el té devaluat, tacat de vermell i amb una remarca que el desactiva, per molt de respecte a la presumpció d'innocència que haguem de tenir. Ben mirat, ¿hi ha algú que dubti a fer estelles de l'arbre caigut, cosa fàcil i menys compromesa que defensar algú en la situació delicada de Calzada? Per què, doncs, si no, la casa reial ha acceptat aquesta carta de renúncia tan ben redactada, precisa sense cap lloc a dubtes?

Dels Salavedres de la Vall d'en Bas, uns tractants de bestiar, des del seu avi del mas Picanyol,i fill d'un guàrdia civil destinat a la caserna de Sant Esteve, Calzada es va espavilar molt de pressa. Primer, a l'Escola Pia d'Olot. En acabat, al Seminari de Girona, la “millor universitat del món”, segons Josep Pla. Llavors va acabar filosofia i als vint anys ja va tenir la primera feina, “una cosa entre corresponsal de premsa, editor i l'art”.

En quin moment va organitzar la inefable galeria d'art ho desconec. Però la galeria i l'art han estat un tema recurrent en totes les crítiques contra qui va ser alcalde d'Olot entre 1983 i 1984, president de la Diputació de Girona entre el 1980 i el 1983, vicepresident del Parlament de Catalunya entre el 1984 i el 1995, vicepresident del Barça entre el 1997 i el 2000, i president de Caixa Girona des del 1996 fins al 2009. En acabar, el van fer president d'honor de Caixa Girona, però en cap reunió recent del consell d'administració de la caixa en vies d'extinció, ningú no ha demanat que li retirin aital honor.

El juny del 2009 el van nomenar director de la Fundació Príncep de Girona. I el primer d'octubre del 2010 el van fer deixar el càrrec de bones maneres. Per aquest càrrec tinc entès que s'embutxacava una picossada gens menyspreable: dotze mil, 12.000, euros al mes. També va ser vicepresident de la Fundació del Palau de la Música, dada que pot contribuir, encara més, a empastifar la imatge d'Arcadi Calzada.

De totes les irregularitats destapades en l'informe que ha desgranat El Punt, moltes s'havien sentit a dir en converses de safareig. Amb la mateixa intensitat i ràbia que en qualsevol estona del dia, en un bar o en un despatx, es calumnien homes i dones honorables i respectables. Sortirà un exèrcit de hoveuscomt'hodeia?, de jojahodeia i de jojahohaviadit. Per què no es va saber abans? Per què no ho deien on ho havien de dir? Per què no es va investigar abans? No és una mena de prevaricació social, això? I els que van rebre quadres i regals? I els que han estat als consells d'administració en tota l'etapa d'Arcadi Calzada, no hi tenen res a dir?

El recordo com l'home que sortia a totes les fotos, quan es va dedicar a la política. El juny, Arcadi Calzada va dir que això passava al començament de la democràcia perquè s'hi dedicaven nit i dia: “Generaves tanta notícia que eres més protagonista del que series en una situació de normalitat. Fa anys que no, és un tema superat.” I ves per on, l'home que li agradava sortir a les fotos ha quedat ben retratat.