Sense rival

El 9 d'Octu­bre, dia naci­o­nal del País Valencià, ha pas­sat dis­cret, sota la pesada llosa de la majo­ria abso­luta del PP i els mals augu­ris demoscòpics, que fan pre­veure una nova pas­se­jada tri­om­fal de la dreta en les elec­ci­ons del mes de maig. Mal­grat els casos de cor­rupció, que afec­ten el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat i els de les dipu­ta­ci­ons d'Ala­cant i Cas­telló, els popu­lars man­te­nen gai­rebé intac­tes les seues bases de suport. El seu model de crei­xe­ment, basat en el turisme, els grans esde­ve­ni­ments, l'espe­cu­lació immo­biliària i la cons­trucció, s'ha des­fet com un cas­tell de sorra i la taxa d'atur s'enfila ja gai­rebé al 24%. És cert: el PP compta amb una orga­nit­zació sor­pre­nent­ment dis­ci­pli­nada i acti­vista i un con­trol ferri i impla­ca­ble dels mit­jans de comu­ni­cació, públics i pri­vats. Però segu­ra­ment la clau no està aquí, sinó en la incom­pa­rei­xença de l'adver­sari. Fent un símil fut­bolístic, podríem dir que el PP és un equip malmès que té els seus prin­ci­pals juga­dors titu­lars lesi­o­nats, però quan arriba l'hora del par­tit el rival ni tan sols apa­reix a l'estadi. No és difícil gua­nyar per gole­jada a qui fa quinze anys que es des­sagna inter­na­ment, amb esce­nes de veri­ta­ble cani­ba­lisme entre medi­o­cres que es bara­llen per unes poques escor­ri­a­lles de poder. El Par­tit Soci­a­lista ha demos­trat sobra­da­ment la seua inca­pa­ci­tat d'eixir del pou i els qui hi con­fi­a­ven per aca­bar amb la llarga hege­mo­nia con­ser­va­dora al País Valencià hau­ran de revi­sar els seus plan­te­ja­ments. Ara és l'hora d'una fórmula nova, que aglu­tine el des­con­ten­ta­ment i cana­litze tota l'ener­gia posi­tiva que queda a la soci­e­tat valen­ci­ana.