Cop baix al PSC

En condicions normals seria irrellevant si el socialisme català té un, dos o tres ministres al govern central. De fet, és més positiu influir i obtenir rendiments pel territori que hom representa que lluir cares en una fotografia de família governamental. Però ningú pot considerar que a un mes de les eleccions catalanes el moment polític sigui normal. I menys si les expectatives electorals no són satisfactòries. Aquest és el cas del PSC. Si les enquestes no l'erren, la formació de José Montilla va pel camí de perdre el govern de la Generalitat i li perilla l'Ajuntament de Barcelona. A més, l'executiu tripartit no és una bassa d'oli (només cal recordar la pugna, amb desautorització inclosa –en un altre país això seria una crisi amb dimissions–, entre Presidència i el conseller de Governació pel suport compromès per Ausàs a la consulta sobiranista de Barcelona); al govern d'Hereu les sospites d'irregularitats el corquen i dins del PSC la percepció de poca fermesa amb Madrid i un cert gir babelià han generat frustració i desencís entre els més catalanistes. En aquest context, els gestos són importants. José Luis Rodríguez Zapatero ha remodelat el seu govern i ha passat de la situació interna i externa dels seus germans, i dels 1.672.777 vots que el PSC li va aportar el 2008, i que es van traduir en 25 diputats disciplinats sense els quals avui no seria president. Des del 1986, el PSC no tenia un paper tan pobre al govern central, només un ministeri. Zapatero ni ha valorat que el 28-N Montilla s'hi juga la Generalitat, ni que les bases llegiran la remodelació com un menyspreu al seu partit. Perquè en el fons, el que ha fet Zapatero és dir que en el mercat polític socialista espanyol les accions del PSC ja no cotitzen a l'alça.