La lluita per liderar el canvi

Línies can­vi­ants

L'estratègia i els lemes dels soci­a­lis­tes han anat can­vi­ant els últims mesos. A prin­cipi d'any, van pre­sen­tar Temps difícil, gent seri­osa, que més tard van can­viar pel Segueixo cre­ient, fins a arri­bar a El canvi real, que con­tra­pro­gra­mava el Comença el canvi, que acom­pa­nya Artur Mas des de l'abril i que serà la base del seu dis­curs –abans la fede­ració havia fet ser­vir el Començar il·lusi­ona–. En aquest con­text encaixa el nou vídeo del PSC, La vida de Monti, que, ins­pi­rant-se en la La vida de Bryan, repassa en clau d'humor l'obra de govern.

El PSC, però, també ha optat per un camí més agres­siu amb el joc de parau­les que ha estre­nat fa poc: Artur Mas de lo mismo. Curi­o­sa­ment es tracta d'un enca­de­nat que abans que els soci­a­lis­tes el pre­sen­tes­sin en soci­e­tat ja cor­ria pel Twit­ter. La majo­ria d'experts en comu­ni­cació con­sul­tats per aquest diari con­si­de­ren que l'estratègia de l'equip soci­a­lista de Jaume Coll­boni no és del tot encer­tada, perquè és més pròpia d'un par­tit d'opo­sició o que està “des­es­pe­rat”, una tendència que es visu­a­litza en aquest atac fron­tal a Artur Mas. “També és molt difícil trans­me­tre una idea de canvi real, perquè aquesta feina no ha estat per­ce­buda, segons indi­quen les enques­tes”, afirma el pro­fes­sor de comu­ni­cació política de la UOC i la UPF, Toni Aira. Segons Aira, el PSC no es vol des­pren­dre d'aque­lla visió de reno­vació que va pro­pa­gar el 1999 amb l'asso­ci­ació civi­co­política Ciu­ta­dans pel Canvi.

Per la seva banda, el direc­tor cre­a­tiu de l'empresa de publi­ci­tat BUM i pro­fes­sor de la Facul­tat de Comu­ni­cació de la Blan­querna, David Mora­les, sí que troba “encer­tada” i “lògica” la cam­pa­nya del canvi real del PSC, tot i que hi afe­geix: “Fer con­ces­si­ons a la moder­ni­tat els ha por­tat a plan­te­jar-ho amb un dis­seny mini­ma­lista que no és el més ade­quat per trans­me­tre la con­tundència que neces­sita el mis­satge. Sem­bla que ho diguin amb timi­desa”. CiU, segons Mora­les, acon­se­gueix un millor efecte, amb els seus car­tells en què con­tra­posa la ria­lla de Mas amb la tris­tor de Mon­ti­lla. “Fa ser­vir un codi simi­lar de dis­seny molt mini­ma­lista, però al ser­vei d'un con­cepte més con­cep­tual. El mis­satge i el dis­seny lli­guen més. És un bon camí per inten­tar trans­me­tre una certa il·lusió sense uti­lit­zar la imatge d'un líder”, hi afe­geix.

El con­sul­tor en estratègia elec­to­ral i política, Pau Cana­leta, també té clar que hi ha una “onada” de canvi i els grans par­tits volen capi­ta­lit­zar-ho: “CiU té el con­text més favo­ra­ble i té clar que el ter­reny de joc l'afa­vo­reix. És per això que no fa uns mis­sat­ges gaire durs i busca una estratègia més posi­tiva per tal de no exci­tar els con­tra­ris”.

Super­he­rois

Una de les ini­ci­a­ti­ves que més ressò han tin­gut és la de Super­mon­ti­lla que han ideat les Joven­tuts Soci­a­lis­tes, i que pre­senta el pre­si­dent com l'increïble home nor­mal capaç d'afron­tar tota mena de rep­tes. El publi­ci­tari David Mora­les situa el car­tell a mig camí entre l'estètica del cine B i la pro­pa­ganda cons­truc­ti­vista soviètica, “font d'ins­pi­ració de la cam­pa­nya d'Obama”. El catedràtic emèrit de teo­ria de la comu­ni­cació de la UPF, Jordi Peri­cot, és molt més crític amb aquesta publi­ci­tat, que con­si­dera més pròpia del Polònia. “Intenta posar un grau d'iro­nia i poten­ciar els valors tra­di­ci­o­nals, però més aviat ridi­cu­litza el per­so­natge”, remarca.

Aquest Super­man copia el model de Gor­don Brown quan el 2007 els seus estra­tegs el van carac­te­rit­zar com un home cor­rent i fent un joc de parau­les amb el super­he­roi Flash Gor­don. L'eslògan era ras i curt: Not flash, just Gor­don.

Els valents d'ERC

El car­te­llisme d'ERC que ara es pot veure en esta­ci­ons de metro es basa en l'ano­me­nada Gent valenta, una sèrie de per­so­nes anònimes en què es des­taca la seva valen­tia o capa­ci­tat de lide­ratge i es vin­cula a la d'ERC. Una pro­pa­ganda en què no apa­reix el líder d'Esquerra, Joan Puig­cercós. “S'intenta no can­sar la gent en excés amb la imatge del can­di­dat, i més en un moment en què hi ha dis­tan­ci­a­ment entre la ciu­ta­da­nia i la política”, exposa Pau Cana­leta, men­tre que David Mora­les és de l'opinió que es tracta d'una estratègia massa vista i això li resta “noto­ri­e­tat”. Toni Aira apunta que els repu­bli­cans són cons­ci­ents que Puig­cercós trans­met un per­fil “dur”, però també “enèrgic”, i és aquesta marca la que volen poten­ciar.

ICV ha fet públic aquests dies un dels seus car­tells –La crisi només es gua­nya des de l'esquerra– en què fa ban­dera de la seva capa­ci­tat per sor­tir del pou econòmic. “Farà unes acci­ons no gaire tren­ca­do­res per tal mobi­lit­zar l'elec­to­rat, tot i que la presència d'un nou can­di­dat els donarà un aire més fresc”, des­taca Pau Cana­leta. Men­tres­tant, l'últim lema del PP és prou simp­tomàtic sobre les seves tendències. Una fusió de la ban­dera cata­lana i espa­nyola sota les parau­les Es mucho lo que nos une. Segons David Mora­les, intenta apro­piar-se de la “feli­ci­tat de l'espa­nyo­lisme del mun­dial de fut­bol” i també vol poten­ciar la imatge Ali­cia 10 bus­cant uns resul­tats de pro­xi­mi­tat sem­blants als que va obte­nir ZP. Ciu­ta­dans torna a apos­tar per la nuesa, tal com va fer el 2006, però aquest cop són gent anònima i no el can­di­dat, Albert Rivera, els qui es tre­uen la roba, men­tre que Rea­gru­pa­ment i Soli­da­ri­tat des­ta­quen la figura dels seus líders i la idea de la inde­pendència.

En defi­ni­tiva, el sociòleg David Muri­llo manté que la immensa majo­ria d'aquests mis­sat­ges són “dece­be­dors”, perquè es posa l'accent en màximes amb poc con­tin­gut que només bus­quen l'atenció mediàtica i es deixa de banda el pro­grama polític. “És el tri­omf dels asses­sors d'imatge davant dels ideòlegs de par­tits”, con­clou Muri­llo.