Ajuntaments democràtics

Expli­quen que el regi­dor con­ver­gent Dal­mau es va plan­tar davant Jordi Pujol quan aquest li va dir que s'havia d'opo­sar a tot allò que fes el nou govern muni­ci­pal, encara que li semblés encer­tat i bo per a la ciu­tat. Dal­mau va ple­gar. Era el pri­mer ajun­ta­ment democràtic de Girona i calia apren­dre les for­mes, encara que anes­sin con­tra el més ele­men­tal sen­tit comú. L'opo­sició havia de des­gas­tar el govern des del pri­mer dia fins a tom­bar-lo. De tot això, si és que és veri­tat, ja fa 30 anys. Els dife­rents regi­dors con­ver­gents han con­ti­nuat la seva tasca de des­gast espe­rant el dia que la ciu­ta­da­nia els donés l'encàrrec de gover­nar la ciu­tat. De moment, la ciu­tat els ha donat l'esquena, tot i que alguna cosa han anat gua­nyant amb el mètode del des­gast. Si ens ho mirem bé, els con­ver­gents giro­nins, alguns dels quals són bons amics, no han tin­gut sort. Girona ha vis­cut durant aquests trenta anys d'ajun­ta­ment democràtic el canvi més espec­ta­cu­lar de la seva història recent. Hem pas­sat de la mise­ra­ble, trista, bruta i obli­dada ciu­tat grisa i negra a ser una petita metròpoli ama­ble i reco­ne­guda, amb el tre­ball dis­cret però tenaç dels seus gover­nants i la il·lusió i l'empenta dels ciu­ta­dans.

Val a dir que ben pro­ba­ble­ment, si les per­so­nes hagues­sin sigut unes altres, les coses podien haver anat tan bé com han anat. Els par­tits es nodrei­xen de la vita­li­tat de la soci­e­tat civil i la soci­e­tat giro­nina era des­perta i ambi­ci­osa. Ha tocat el lide­ratge a un Joa­quim Nadal i a una Anna Pagans i a ells i als seus equips cal donar-los els mèrits de la fabu­losa trans­for­mació. Molts pobles i ciu­tats, amb governs ben dife­rents, han vis­cut uns can­vis sem­blants apro­fi­tant l'empenta democràtica. Era una gran opor­tu­ni­tat, però calia apro­fi­tar-la, ser capaços de cana­lit­zar ener­gies i espe­ran­ces.

Fa un temps vaig visi­tar Tor­tosa. Tor­tosa deu ser una ciu­tat poc més petita que Girona. Però un pas­seig pels seus car­rers em va fer ado­nar que allà no havien fet els deu­res. Em sem­blava cami­nar per la vella Girona dels anys qua­ranta, bruta i desen­dreçada, pobre i aban­do­nada. És clar que des­co­nec les cir­cumstàncies que han pro­vo­cat un con­trast tan evi­dent. Però estic ben segur que al cul del sac hi tro­baríem uns equips muni­ci­pals que no han sabut pren­dre les ini­ci­a­ti­ves necessàries ni deci­dir les pri­o­ri­tats més ele­men­tals.

Trenta anys de democràcia han estat un bàlsam extra­or­di­nari. Teníem raó quan reclamàvem el nos­tre dret a deci­dir, a orga­nit­zar-nos, a esco­llir els nos­tres alcal­des i regi­dors. Sabíem que el nos­tre dit popu­lar era més intel·ligent que el dit del gover­na­dor civil que envi­ava Madrid per diri­gir la nos­tra vida col·lec­tiva. Trenta anys ben apro­fi­tats donen per molt.