“És més honest dir ara que no repetirem el tripartit”

Són dades d'un tre­ball de camp fet tres set­ma­nes abans. Les nos­tres situen una millora de les expec­ta­ti­ves elec­to­rals del PSC i un retrocés, petit, de CiU. Ens enfron­tem a unes elec­ci­ons difícils, però tenim con­fiança que podrem mobi­lit­zar l'elec­to­rat que ho està menys, que és el nos­tre. Con­fiem a millo­rar les pre­vi­si­ons de les enques­tes d'aquí al 28-N.

Sens dubte. El per­fil del PSC durant aquests qua­tre anys de govern s'ha hagut de supe­di­tar a la neces­si­tat de la coa­lició. Els par­tits que han com­par­tit res­pon­sa­bi­li­tat amb nosal­tres, en canvi, han man­tin­gut en certa mesura el seu per­fil, tant ICV com ERC. El PSC no podia, havia d'anar molt en compte perquè qual­se­vol dis­tan­ci­a­ment podia com­por­tar una crisi de govern. És el preu que s'ha de pagar per for­mar un govern i per tenir una cul­tura de coa­lició.

És posi­tiu. Hi ha hagut una gestió molt bona que ha que­dat total­ment tapada per l'efecte de la crisi. Però quan veiem les dades, del que s'ha avançat en tots els ter­renys res­pecte dels anys ante­ri­ors, és molt con­si­de­ra­ble. El que ens porta a dir que no repe­ti­rem el tri­par­tit és que ERC situa ara en el fron­tis­pici imme­diat de l'acció política el referèndum per la inde­pendència. No com­par­tim l'estratègia i és més honest dir abans de les elec­ci­ons que no repe­ti­rem el tri­par­tit, que no espe­rar l'endemà per dir-ho.

La difi­cul­tat no la tenim nosal­tres només, un avenç del PSC és un retrocés de CiU. Nosal­tres ja diem avui que no pac­ta­rem amb ERC. La pre­gunta és: amb qui pac­tarà CiU? Podem cons­ta­tar la difi­cul­tat de la gover­nació a par­tir del dia 29 en funció dels resul­tats i de quan­tes for­ces polítiques entrin al Par­la­ment. Tots tre­ba­llem per tenir un resul­tat que ens per­meti gover­nar sols. Però el PSC ja diu amb clare­dat els dos pac­tes que no farà: amb un par­tit que tin­gui en l'horitzó més imme­diat o llunyà el tema de la inde­pendència i amb el PP. A par­tir d'aquí, els ciu­ta­dans diran.

Depèn de qui ho miri. Hi ha una part de Madrid que està en un pen­sa­ment estan­cat i no veu més enllà del que és una rea­li­tat de l'estat clàssic. Una altra cosa és una rea­li­tat més àmplia, que és la ciu­ta­dana. Des de fora, es veu un govern que durant qua­tre anys ha fet molt bona gestió, tapada, com deia, per dues cir­cumstàncies: una molt iden­titària, que té molt a veure amb el debat i el temps d'espera amb la sentència de l'Esta­tut, i la segona, la crisi. De vega­des, diria que Cata­lu­nya també s'ha de des­pren­dre d'una certa endogàmia. Ja no podem viure en un món aïllat. La nos­tra força de pre­sent i futur depèn de com siguem capaços d'obrir-nos i par­ti­ci­par en aquest món cada dia més obert, com­pli­cat i com­pe­ti­tiu. De vega­des, tinc una mica la sen­sació que a Cata­lu­nya hi ha una política exces­si­va­ment tan­cada en si mateixa. Això no és bo.

Sí, però el procés es va viure com una cosa molt iden­titària. No ho dic com una cosa nega­tiva. Una cosa és l'Esta­tut que Pas­qual Mara­gall pen­sava i l'altra és el que va sor­tir. Però és cert que tenia dues parts: una de reco­nei­xe­ment de la per­so­na­li­tat pròpia de Cata­lu­nya i refer­ma­ment, i una altra fona­men­tal, d'enfor­ti­ment de l'auto­go­vern. En el debat ha anat tot bar­re­jat. Des que es va apro­var l'Esta­tut en referèndum fins a la sentència, pràcti­ca­ment han estat qua­tre anys que s'ha par­lat de l'Esta­tut dia rere dia. Ha estat massa temps.

Catastròfica no perquè seria el resul­tat del que han vol­gut els ciu­ta­dans. Però molt més com­plexa, sí. Si el ven­tall és molt ampli, les pos­si­bi­li­tats de la geo­me­tria vari­a­ble també s'amplien per al que governa, però, en canvi, la força de l'exe­cu­tiu en un moment com l'actual, en què estem sor­tint de la crisi, que reque­reix polítiques for­tes, es podria debi­li­tar.

El que no s'ha de con­fon­dre és el desig amb la rea­li­tat. Nosal­tres també volem un govern fort pre­si­dit per José Mon­ti­lla. La rea­li­tat és que si no hi ha una altíssima par­ti­ci­pació hi haurà una alta entrada de grups en el Par­la­ment. Dar­rere de l'afir­mació de Mas hi ha una por, ja que tot el ven­tall d'entrada de noves for­ma­ci­ons res­ten a CiU i a ERC. El que fa el senyor Mas és indi­rec­ta­ment fer una crida per atraure un vot útil.

Jo vull que el senyor Mas expli­qui com el pensa por­tar a terme. Tenim un sis­tema de finançament pac­tat, amb unes bases fede­rals i que ha de donar un resul­tat en funció de l'esforç fis­cal que fan els ciu­ta­dans. El con­cert no és a l'Esta­tut i no cap a la Cons­ti­tució. Que s'expli­qui. Ara ja no parla de con­cert, sinó de pacte fis­cal. Ens hauríem de dema­nar què hi ha de rea­li­tat i què de tac­ti­cisme en l'inde­pen­den­tisme de CiU per mirar de tenir una part d'un elec­to­rat que segu­ra­ment no li per­tany. Nosal­tres diem a Artur Mas que parli clar. Si con­si­dera que l'Esta­tut no és la referència, que digui quina és.

És una hipòtesi cada cop més com­pli­cada. A Cata­lu­nya hi ha un pro­jecte que és alter­na­tiu d'un altre. Ara com ara, amb els plan­te­ja­ments de CiU, de cap de les mane­res.

Això no va ser una pri­mera res­posta meva. Sem­pre he estat una per­sona que ha pro­fes­sat un gran res­pecte a la figura de Jordi Pujol. Però la CiU que jo recordo de la meva etapa i la que veig ara són molt dife­rents. Aque­lla era una CiU més clara, aquesta és més difusa, més opaca. No hi veig punts de tro­bada.

En abso­lut. No em quedo amb el que diuen els meus adver­sa­ris, sinó amb el que diu la gent del car­rer. Si algú arriba a la con­clusió que la crisi mun­dial i de les enti­tats finan­ce­res és culpa d'un minis­tre de Tre­ball... Crec que el fet d'haver estat minis­tre fa que la gent em vegi amb una certa con­fiança i garan­tia. I quan era minis­tre veia una certa com­prensió de la gent.

El model econòmic. A Espa­nya es cons­truïen 800.000 habi­tat­ges l'any. A Itàlia, Ale­ma­nya i França jun­tes se'n cons­truïen 750.000, amb la diferència de població. Aquí hi ha hagut un model durant vint anys que ha anat molt bé a tot­hom. Ja es veia a venir que aca­ba­ria. El que ningú pre­veia és que aquesta grip es tro­ba­ria amb una pandèmia, que va ser la crisi.

Espa­nya neces­si­tava fer un ajus­ta­ment. La reforma labo­ral per si mateixa no l'hau­ria evi­tat. Estic d'acord que vam estar dos anys dis­cu­tint. Sem­pre és desit­ja­ble que si s'ha d'arri­bar a acords no es faci amb tant de temps, sobre­tot per al final no arri­bar-hi. Si haguéssim apro­vat abans la reforma, hau­ria actuat d'una manera més bene­fi­ci­osa? Segu­ra­ment sí.

O per la cons­ta­tació dels sin­di­cats que arri­ben a la con­clusió que aque­lles polítiques que està fent el govern no són com­par­ti­des. I l'expressió de rebuig no passa només per una mani­fes­tació, sinó per una vaga gene­ral. Van exer­cir el seu dret.