Un home tranquil

Santi Vila, cap de llista de CiU, m'espera acompanyat d'una part del seu equip de campanya. Susanna Quintana, responsable de premsa, ens delimita el temps. Anem a una cafeteria per fer el toc i fer una conversar ràpida. Va tant a toc de xiulet, que dubto que en tinguem prou amb una tacada. Entrem al Boira i saludem les dues primeres persones que veiem. A la primera taula hi ha dos cosins: l'advocat Narcís Pérez i Carles Cruz, vocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Amb prou feines tenim temps per a compliments. Hola, hola i adéu. Quan marxem ells encara són entaulats. Anem amb presses.

Constato que CiU va començar la campanya molt aviat i que no heu parat: “Només he fet deu dies de vacances. Tres dies a Montpeller i els altres, aquí. També em vaig escapar a Nonasp, al costat de Batea, però a la Franja, d'on és la meva mare, per qüestions familiars”. Déu n'hi do, encara, penso. “I un espectacle fantàstic a Peralada: un ballet dedicat a Freddie Mercury, amb música de Queen i Mozart. Le presbytère, del Béjart Ballet Laussane”.

Li observo que em fa l'efecte que el fet d'agradar-li Queen és per militància. “No, en pots estar segur. He seguit molts grups. Ara mateix, De la Fe y las Flores Azules. De la meva època, Mecano, primer, o Estopa, després. En l'etapa kumbaià, era llaquista; en Lluís Llach ens va ensenyar a molts a expressar-nos. També sóc molt seguidor de música clàssica...”. M'ho diu tothom, com si toqués dir-ho per quedar bé. “No és esnobisme. Mozart m'encanta”, assegura amb rotunditat l'alcalde de Figueres, diputat al Parlament des de la legislatura passada i cap de llista de CiU per Girona.

L'anada a Peralada va ser casual o és perquè us agraden les arts escèniques? “Procuro anar sovint a teatre. M'ho empasso tot, comercial i elitista. Et diré més: anar al teatre o a l'auditori és per a mi allò que deia Maria Àngels Anglada: «Quina refrescant absència de polítics!». Que n'és, d'immensa, Anglada. Ella ho va escriure un diumenge postelectoral a l'Auditori de Barcelona. A Barcelona passes sempre per un perfecte desconegut”.

Sobta que us agradi la discreció, passar desapercebut. “És paradoxal, un polític a qui agrada passar desapercebut, ho sé. M'agrada el nacionalisme de base personalista d'Emmanuel Mounier. Això m'ha portat a ser un radical individualista, fins al punt que m'alegren els èxits individuals: qui acaba un llibre, l'obra de l'artista, l'empresari que s'ho ha fet. És la meva manera de veure el món, perquè el que és gregari m'espanta. Per això em sento tan còmode definint-me com a liberal i no com a socialista”. “Per això sempre procuro trobar espais alliberats de soroll. I, si vaig a Beget, procuro que ningú no ho sàpiga”.

Imagino que també sou espectador de cinema. “Hi vaig un o dos cops per setmana”. Quina sort! “El dilluns, a Figueres, que és el dia de l'espectador. Disfruto tant amb el cinema comercial com amb l'elitista. També procuro seguir la tradició d'anar al cinema el diumenge al vespre ”. He de preguntar què heu vist darrerament. “A Girona, una pel·lícula peruana, A contracorriente, que et semblarà militant. També, Wall Street: money never sleeps, d'Oliver Stone. I sóc fan de Ventura Pons.” Ja no goso... “També sóc fan de Woody Allen. Tu creus que ser fan de Ventura Pons és ser militant?”. Té raó: Fassbinder i Passolini són grans.

Santi Vila va demanar un tallat; jo, un te. Tinc la impressió que tot el dia beu cafè: “Bec un parell de tallats al dia i un cafè havent dinat. Si begués una Coca-Cola a mitja tarda, ja no dormiria: entre la cafeïna i la mala consciència...”. L'alcalde de la capital altempordanesa deu beure vi!? “He de dir vi de l'Empordà. És la primera maldat a consciència que et dic”. Aprofito per parlar de les veritats, de les mentides, de les mitges veritats, de les mitges mentides i de les indefinicions en la política. “Les maldats són saber gestionar els silencis, perquè un polític difícilment porta la contrària. A vegades castiguem amb un silenci algú per no portar-li la contrària”.

Hem parlat de Maria Àngels Anglada i no m'ha quedat clar si sou un lector àvid o eventual, si us agrada la narrativa, la poesia... “Ara llegeixo per feina; ara, assaig polític. D'aquest 2010, en destacaria un de Richard Florida: Les ciutats creatives, de Pòrtic. Ens ha fet pensar a molts: la tesi de fons és que la clau del desenvolupament es troba en la capacitat de concentrar població, fet que implica més talent, cosa que implica més oportunitats, ja que s'atrau més població”. No em puc estar de dir-vos que això mateix ho pensen moltes de les persones que viuen als suburbis de moltes ciutats de l'Amèrica Llatina, i els barris marginals continuen creixent. No cal que us pregunti si preferiu la ciutat o la vila, el poble discret. “Sóc urbanista per definició. Vull matisar que les ciutats tenen sentit si dialoguen amb el territori. Figueres no s'explica sense l'Empordà, l'Albera o la platja. Ni Barcelona, sense la megaregió del seu voltant”.

Mentre passejàvem per Girona, uns ciutadans de Figueres el van cridar: “Alcalde!”. Es van saludar molt efusivament i amb l'emoció del que es troba a la fi del món. Van quedar que ja la farien petar a Figueres. És el moment de parlar de la política i del contacte dels polítics amb la societat, del polític de carrer. Santi Vila te un compte a Facebook i un al Twitter. Teniu temps de gestionar-ho tot? “Jo em mantinc el Facebook, però el Twitter no me'l faig. en canvi, el bloc personal me'l faig tot jo”. Fa notar que canvien les formes de relació: “El 2.0 ha mort el contacte real; abans anaves al bar i a fer excursions, per socialitzar-te”. Procura tenir temps per anar quatre o cinc cops al Camp Nou a veure el Barça, i algun diumenge de primavera, quan ja no fa fred, a l'estadi de Vilatenim a veure la Unió. Esport? “En circumstàncies normals procuro anar dos o tres cops per setmana al gimnàs. He despatxat mentre faig escalfament a la cinta. Porto un bloc per anotar les converses amb els ciutadans. Saps?, sóc a la política perquè m'agrada la gent”.