Dins i fora de l'aigua

Vaig a tro­bar l'Albert Rivera amb la intenció de pre­gun­tar-li per quin motiu les ame­ri­ca­nes li vénen sem­pre estre­tes i quan el tinc al davant, com que em rep amb mànigues de camisa, m'adono que és un home mus­cu­lat, d'espat­lles amples, atlètiques. Als atle­tes les ame­ri­ca­nes sem­pre sem­bla que els vin­guin peti­tes. Si se les fan a mida, els van amples. No encer­ten mai la talla justa. Li faig de totes mane­res la pre­gunta i em diu: “Més estre­tes em venien quan vaig entrar al Par­la­ment. Com que vaig dei­xar de fer exer­cici em vaig engrei­xar uns quants qui­los. Ara n'he per­dut tres”.

El líder de Ciu­ta­dans m'ha citat en un xirin­guito marítim, davant del club Atlètic de la Bar­ce­lo­neta, on prac­tica la natació i altres esports. És el seu barri. “Jo vaig néixer a la Bar­ce­lo­neta, on els pares tenien una botiga de pro­duc­tes electrònics. El pare un dia va deci­dir tras­lla­dar el negoci a Gra­no­llers, on veia més opor­tu­ni­tats. Després d'uns anys de tenir el radi d'acció entre Gra­no­llers, la Gar­riga i Car­de­deu, he tor­nat a viure aquí, amb la meva pare­lla. Observi aquest mar”. L'observo. En un cantó la ciu­tat de Bar­ce­lona, i aquí la platja. Som a prin­ci­pis d'octu­bre, fa un bon sol i hi ha gent pre­nent-lo amb ves­tit de bany. “Això no es troba enlloc més del món”.

Par­lant del seu pare. Tinc entès que fa uns dies va tenir un pro­blema greu de salut. “Està millor, gràcies. Una reacció al·lèrgica el va dei­xar sense res­pi­ració i el cor se li va atu­rar. El vam tras­lla­dar a l'hos­pi­tal i el metge ens va dir que un semàfor ver­mell més i no ho explica”. Vostè és molt jove. Trenta anys. Hi pensa, de totes mane­res, en la mort? “Només temo la pròpia mort pel fet que em pri­varà de seguir gau­dint de la vida. Tinc mol­tes ganes de viure, molts pro­jec­tes. L'inci­dent del pare m'ha fet rumiar. Jo sóc molt inde­pen­dent però em fa por dei­xar de tenir la seva com­pa­nyia o la de la mare. Sóc fill únic... El que passa és que estic segur que ho supera­ria. Sóc molt resis­tent. L'esport m'ha mode­lat molt el caràcter. Pensi que durant molts anys jo era un jove water­po­lista que s'entre­nava matí i tarda i que els caps de set­mana com­pe­tia. L'esport ajuda a la superació de les difi­cul­tats. I això val per a la política, per a la feina i per a la família. Tenia un entre­na­dor que ens deia: ‘A dins de l'aigua tots sou iguals; no hi ha rics ni pobres'. És una gran veri­tat”.

Per­doni que hi insis­teixi. I després de la mort? “Res”. No té un sen­ti­ment religiós? “Cap. No estic bate­jat. Als set anys hi va haver el moment de fer la pri­mera comunió i els pares em van donar plena lli­ber­tat d'elecció. No la vaig fer, tot i que a escola m'havien pre­pa­rat. El pare no és cre­ient. La mare sí, encara que no prac­tica. De vega­des, per exem­ple en un fune­ral, envejo els que cre­uen. Penso que deu ser agra­da­ble fer-ho”.

Té fills? “No, però en volem tenir”. Amics? “Amics, sí, però em sap greu tenir-los aban­do­nats. La política absor­beix. M'he hagut de per­dre alguns nai­xe­ments, alguns bateigs. Així que puc, però, miro de reu­nir-m'hi. Sopem junts, obrim una ampo­lla de vi. Amb alguns, fem expe­di­ci­ons amb moto. Jo sóc molt de les motos. Hi estic engan­xat. És una afició que em ve del pare. Amb ell o amb els amics, tant podem anar a córrer a alguns cir­cuits d'Espa­nya com fer una excursió pel Mont­seny o per la collada de Toses. Un cop a lloc esmor­zem”.

Va al cine? Al tea­tre? “Al tea­tre, poc. Al cine, més. Trio. M'agrada el cine que fa pen­sar, aquell que t'incita a comen­tar la pel·lícula un cop aca­bada. Tinc a casa totes les pel·lícules de Woody Allen. Me les va rega­lar la Mari­ona, la meva com­pa­nya, i de tant en tant, al ves­pre, ens en posem una”. La música? “Tota: l'espa­nyola, la fla­menca, el rock, l'electrònica, les fusi­ons...”.

Com es veu, vostè? “Sóc un ide­a­lista i un tos­sut. Quan una cosa se'm posa entre cella i cella no paro fins a acon­se­guir-la”. Les celles d'Albert Rivera són impor­tants. Ten­deix a man­te­nir-les arru­fa­des. En aquest clo­tet que li queda entre l'una i l'altra deuen tenir lloc els actes de tos­su­de­ria que esmenta. “També sóc ambiciós. No en el sen­tit pejo­ra­tiu que se li dóna en aquest país d'enve­jo­sos que és Espa­nya. Per mi una per­sona ambi­ci­osa és aque­lla que es marca objec­tius difícils d'asso­lir. Sem­pre en duc una de cap. La Mari­ona em diu que sóc un cul inquiet, que no paro. Neces­sito sem­pre una pas­ta­naga al davant”.

Vostè va estu­diar dret i es dedica ara a la política. Quins són els objec­tius ambi­ci­o­sos que s'ha mar­cat? “La política no serà per sem­pre. Vull mun­tar una empresa. Tant pot ser que tin­gui a veure amb el dret com no. Ha de ser un pro­jecte propi. Fer un equip i mun­tar alguna cosa. Ara bé, la meva ambició última, amb l'acti­vi­tat que sigui, és ser feliç, pas­sar-m'ho bé, no avor­rir-me”.

Per què va estu­diar dret? “És una vocació que em va venir de petit. Jo sóc un rebel i crec que exer­cir el dret és una manera de por­tar la contrària”. Al líder de Ciu­ta­dans li agrada por­tar la contrària? “Por­tar la contrària o, defen­sant cau­ses, poder argu­men­tar”. Cau­ses per­du­des? “Per­du­des o no”.

Dorm bé? “Ara, en cam­pa­nya, menys perquè tot el dia tinc el moto­ret enge­gat. És la mateixa sen­sació de quan tenia exàmens”. Albert Rivera té els anys joves molt fres­cos a la memòria.

M'ima­gino que domina les noves tec­no­lo­gies. “També hi estic engan­xat. Crec que un polític, que per defi­nició s'ha de rela­ci­o­nar amb les per­so­nes, no pot pres­cin­dir de les xar­xes soci­als, de tot allò que el faci pro­per als ciu­ta­dans, siguin elec­tors o sim­pa­tit­zants seus o no. Tinc pen­sat fer una tro­bada vir­tual de per­so­nes que han con­nec­tat amb mi. Vir­tual no vol dir que no sigui real”.

Què valora de la gent? “La sin­ce­ri­tat i la coherència. Odio la hipo­cre­sia, la doble moral. M'agrada la per­sona que no deixa indi­fe­rent, la que impacta, aque­lla de la qual puc apren­dre coses. La que no m'aporta res no m'interessa”.

Com creu que el veuen? “Com que sóc una mica tímid i intro­ver­tit deuen pen­sar que sóc dis­tant”. Tímid? Al Par­la­ment es defensa molt bé. Sem­bla que no hi hagi res que el pugui atu­rar. “Sí, sí, però en el fons jo estic més bé dins de l'aigua que a fora”.