“Sóc l'única candidata”

En cam­pa­nya, quan tre­pit­gen un mer­cat pocs can­di­dats fan com­pres que real­ment els són útils. Ahir, la cap de llista d'ICV per Tar­ra­gona, Hortènsia Grau, va mar­xar del de Bona­vista amb una bata d'estar per casa. Pot­ser per això i perquè va gau­dir del retro­ba­ment amb antics alum­nes de quan era pro­fes­sora al Vidal i Bar­ra­quer, va arri­bar un pèl tard a la següent parada: el mer­cat set­ma­nal de Crei­xell. Allí l'espe­rava el por­ta­veu muni­ci­pal del par­tit, Juan Miguel Teruel, de guàrdia des de feia estona. Poc abans de dos quarts d'una va aparèixer la pro­ta­go­nista. Caçadora de pell sintètica d'un verd elèctric, a joc amb el jer­sei, tona­li­tat fes­tuc, però més clar. Pan­taló gris, botes negres i bossa d'un ver­mell intens, en con­sonància amb el cabell pèl-roig. La imatge pro­jec­tada: des­ca­ra­da­ment juve­nil, fresca, gens encar­ca­rada, directa, sense enganys.

Un cop fetes les pre­sen­ta­ci­ons i després que el cap de cam­pa­nya, Sal­va­dor Matas, immor­ta­litzi el moment per pen­jar-ho al Face­book, arrenca el seguici. Ho fan pel cen­tre, con­tro­lant a banda i banda, per no per­dre pis­to­nada. “Hola, sóc la can­di­data d'Ini­ci­a­tiva per Tar­ra­gona i sóc l'única dona”. El fac­tor de gènere l'ajuda a fer que el seu mis­satge arribi. Uns metres més enllà, superada una parada atapeïda d'unes cami­ses que, segons el meu parer, ja no són moda, les de caix­mir, la can­di­data con­ti­nua amb la tasca de fer-se a conèixer, el seu prin­ci­pal han­di­cap. Un home, que a pri­mera vista no res­pon massa al per­fil de votant d'ICV, rep un dels fulls volants, se'l mira pel damunt i li deixa anar: “te tengo vista en los car­te­les”. L'Hortènsia reac­ci­ona, l'esca­neja i per l'edat de l'inter­lo­cu­tor li recorda que “abans érem el PSUC”, en un intent d'apro­pa­ment, si més no, tem­po­ral. Ja en plena efer­vescència comu­ni­ca­tiva, una dona li recri­mina que tots els polítics són iguals i que mai no can­vi­a­ran. Pel to de veu i per l'expressió, aquest igual té més a veure amb lla­dres i cor­rup­tes que no pas amb els garants de la democràcia. “Nosal­tres som poquets, però com­plim”, subrat­lla.

Dels insults a les flo­re­tes. Després de tor­nar a rei­vin­di­car un paper millor per a les dones, l'Hortènsia escolta com l'afa­la­guen. “Si em diu guapa, també li dic que sóc una pen­caire.” A prop de la para­deta de CiU, el grup de Grau topa amb un jubi­lat que després d'aga­far el full de pro­pos­tes elec­to­rals es queixa amar­ga­ment perquè, després de 42 anys cotit­zant, li han abai­xat la pensió. La qüestió és dis­pa­rar con­tra els polítics i l'Hortènsia li ser­veix de diana. Això, sí, concòrdia, petons i ria­lles. És més de la una i a les dues els nous mili­tants de Cabra del Camp l'espe­ren per dinar i des de Crei­xell hi ha un bon tros. L'Hortènsia enfila el sec­tor gas­tronòmic i a la parada de les oli­ves se'n declara una apas­si­o­nada, tot reme­mo­rant els entre­pans que deco­ren la seva infan­tesa. És tard. Només queda temps per visi­tar alguns cone­guts que hi ha a la parada del PSC.