Cosa de dos

La campanya s'ha acabat. O ha tornat a començar, depèn de com es miri. El que és inqüestionable és que ha quedat liquidada, almenys tal com es desenvolupava fins ara, seguint fil per randa un guió basat en una disputa multipartidista amb almenys sis contrincants. El repte del debat cara a cara llançat per José Montilla com a últim alè de remuntada, recollit per Artur Mas, ha deixat fora dels focus la resta de formacions, que només tenen l'opció d'intentar aturar-lo per la via del recurs. Però amb només quatre dies hàbils abans de la jornada de reflexió, es fa difícil que Esquerra, el PP, ICV i C's tornin a enfilar-se en l'escenari mediàtic electoral. Amb els mateixos arguments es pot afirmar que ha arrencat una altra campanya, a l'esprint, a l'atac i gol, el redoble de to presidencialista entre el governant estant i el principal aspirant a substituir-lo.

Això no és tot. Fins i tot si finalment la Junta Electoral Central atura el cos a cos a última hora (com tothom sap, les coses importants de Catalunya es decideixen a Madrid), la cursa ja ha tombat cap al carril del bipartidisme de manera indefectible. És l'últim fruit de l'estratègia de cops d'efecte que ha dissenyat la matèria grisa socialista, convençuda, o resignada, que només amb el factor sorpresa (com l'anunci del candidat que no repetirà) o l'intent de generar més ocasions per tal que Mas la vessi parlant fora de guió, poden ajudar a retallar distàncies. És innegable que per al líder convergent el cara a cara sembla més una volta extra quan ja s'acosta el final de la marató, per bé que Artur Mas, com va demostrar en el debat a sis de diumenge, sembla que corre amb prou forces de reserva i la dialèctica a favor. Montilla, per la seva banda, no hi té res a perdre i molt a guanyar, i el fet que, a priori, tothom el doni per perdedor només el pot beneficiar. Fins i tot haurà aconseguit situar-se de nou enmig del ring si el cara a cara (programat per TV3 a dos quarts d'onze de la nit d'avui) finalment no es fa.