Les vacances de Carretero

Espe­rem Joan Car­re­tero a la para­deta que ha mun­tat Rea­gru­pa­ment a la plaça de Sant Joan de Lleida. Des d'allà, ens diuen, farà un recor­re­gut pel car­rer Major. A la para­deta tro­bem les pas­ti­lles de car­re­te­rina: el remei del doc­tor Car­re­tero per als mals del país. En rea­li­tat són uns cara­mels de colors que s'acom­pa­nyen amb un pros­pecte medi­co­polític. Els cara­mels són l'única llicència que es per­met el cir­cums­pecte can­di­dat Car­re­tero en la cam­pa­nya dels orgas­mes fin­gits, els vide­o­jocs poca-sol­tes i les strip­pers d'ocasió.

Ens diuen que a Car­re­tero l'han entre­tin­gut més del compte al Museu de Lleida, i l'anem a bus­car. Pel camí tro­bem Ariel San­ta­ma­ria. Porta un inclas­si­fi­ca­ble ves­tit ver­mell d'estre­lla de rock i porta pape­re­tes de pro­pa­ganda a la mà. Pas­seja amb dues dones de la CORI pel car­rer Major sense dir res a ningú i sense que ningú no els digui res, mirant de reüll les boti­gues i la gent, com els foras­ters que ningú no espe­rava en un poble llunyà de l'Oest. Només s'atura en dues oca­si­ons: per mirar la pro­gra­mació del Tea­tre Prin­ci­pal i davant d'una botiga de gui­tar­res. Fer cam­pa­nya és molt dur.

Car­re­tero surt del Museu de Lleida, i apro­fi­tem per abor­dar-lo un moment. Va bé, la cam­pa­nya? “Va bé. De vacan­ces”. Què vol dir? “Doncs això, de vacan­ces. I dilluns a tre­ba­llar. A pas­sar con­sulta”. Unes vacan­ces una mica dife­rents. Poc després con­fessa a un mili­tant que ell pre­fe­ri­ria pas­sar-les a la platja. Però les gasta en la cam­pa­nya elec­to­ral en ple novem­bre recor­rent Cata­lu­nya. Car­re­tero és sobri de lluny, més ama­ble en la distància curta. Té aque­lla cosa dels met­ges, que par­len poc però escol­ten. Qual­se­vol diria que esta­ria més a gust estal­vi­ant-se les entre­vis­tes, les fotos, la falsa cama­ra­de­ria amb els peri­o­dis­tes, les encai­xa­des amb des­co­ne­guts, la cam­pa­nya elec­to­ral. Crec que, si fos per ell, res de cam­pa­nyes: es fixa un dia per a les vota­ci­ons, es vota, i punt. I l'endemà, a tre­ba­llar. Tam­poc no seria mala idea.

El pas­seig pel cen­tre de Lleida és tot el con­trari d'una visita de cam­pa­nya. Car­re­tero camina men­tre fuma i parla tran­quil·lament amb la seva comi­tiva. No s'atura en cap botiga, no estreny la mà de ningú. Només entra en un estanc, i perquè ha que­dat sense tabac. Hi ha gent que el reco­neix, però Car­re­tero, com a molt, li torna una mirada ama­ble i con­ti­nua cami­nant. Al fons del car­rer Major es divisa una camisa ver­me­lla: Ariel San­ta­ma­ria. S'allu­nya. Car­re­tero es troba la para­deta d'ERC al car­rer Major, on fa guàrdia, con­ge­lada, la por­ta­veu d'Esquerra a la Pae­ria. La comi­tiva passa de llarg. Ni un “hola, com va?”. Tar­da­ran anys a gua­rir-se, les feri­des de l'inde­pen­den­tisme. Quan arriba a la plaça de Sant Joan, Car­re­tero saluda ama­ble­ment els mili­tants de la para­deta de Rea­gru­pa­ment. Un mem­bre de la comi­tiva dis­culpa la sobri­e­tat d'un pas­seig que supo­sa­da­ment tenia objec­tius elec­to­rals. “És que no hi ha temps per atu­rar-nos als comerços”. Tam­poc no fa gaire amb el seu caràcter, oi? “No, no gaire”. Car­re­tero i els seus es tan­quen en un bar. Ulti­men el míting cen­tral de Lleida, que se cele­brarà mitja hora després. Avui, acte cen­tral a Girona. Diven­dres, pas­se­jada per Bar­ce­lona. I dilluns, a la con­sulta. Així són les vacan­ces de Car­re­tero.