El polític en qui pocs creien

Les influències

És un cas estrany de polític francòfil i amant alhora de la cultura anglosaxona, en un equilibri ponderat, molt inusual entre els dirigents catalans. Els polítics d'avui, quan dominen llengües, que no és pas sempre, tiren cap a la cultura anglosaxona, mentre que els de la Transició eren més aviat francòfils. L'equilibri de Mas en aquestes influències, que arrenca dels seus estudis al Liceu Francès i a l'escola Aula, tindrà molta traducció en el pròxim govern català. Primarà molt la connexió internacional de Catalunya, res a veure amb el que feia el president José Montilla i el tripartit.

Mas va néixer a Barcelona el 31 de gener del 1956, en una família originària del Poble Nou per part de pare, i de Sabadell per part de mare. Després dels estudis primaris va llicenciar-se en ciències econòmiques i empresarials, i va fer alguns cursos a la facultat de Dret. Aquí és on arrenca una altra de les especificitats de Mas. És un polític que no va participar en la lluita antifranquista com els que fins ara han dirigit les regnes del país des de la recuperació democràtica. El futur president no era per aquella època una persona especialment dedicada a la política. Això que fa uns anys es considerava un anatema, comença a ser valorat perquè l'antifranquisme de la Transició ha quedat a distància astronòmica del món globalitzat.

Acabada la carrera, Mas va treballar en el departament de comerç exterior d'un grup d'empreses del sector de la logística, i després va dirigir una societat d'inversions d'un grup d'adoberia, en el qual participava la família Prenafeta.

Mas va entrar per primer cop en política l'any 1982, el de la victòria del PSOE per majoria absoluta. Formava part dels nous valors que va captar el govern de Jordi Pujol per a la promoció comercial, entre els quals també hi havia Josep Piqué i Anna Birulés. Piqué, que ha estat considerat pels seus adversaris un dels grans polítics que han trepitjat el Parlament català, va fer carrera després al PP i ara a Vueling. De forma semblant Birulés també va marxar al Partit Popular, i posteriorment al Banc de Sabadell.

Captació d'inversions

L'ara líder de CiU va incorporar-se a la conselleria de Comerç, Consum i Turisme, i va treballar en la promoció exterior i en la captació d'inversions estrangeres per a Catalunya. Artur Mas era llavors un dels tècnics que en aquell moment acompanyaven Pujol, en els múltiples viatges que va efectuar per Europa i Amèrica. L'expresident va quedar content de la seva feina i el va acabar designant director general de Promoció Comercial. Mas s'anava implicant cada vegada més en la política, seguint el rumb de Pujol. La seva visió del país quedaria impregnada pel nacionalisme personalista de l'exlíder de CiU. Hi ha una expressió de l'expresident nacionalista que segueix: “Hi ha un riu, que és el país, el seu mainstream, i nosaltres remem pel centre, sense picar contra les roques”.

Cinc anys després de la seva incorporació a la Generalitat, Mas ja no és era un tècnic sinó un polític. I va començar a moure's en aquest nou camp de joc assumint el nacionalisme català com a projecte. El 1987 es va integrar a la llista municipal de CiU per Barcelona, que en aquell moment encapçalava Josep Maria Cullell.

Comença aquí el vessant nietzscheà del futur president. S'alimenta de les bufetades, dels revés personals, de les situacions a contrapèl. Es allò tan català del que no mata engreixa. Artur Mas no s'ha arraulit en les situacions deplorables de la vida política, i sempre ha aprofitat disciplinadament per aprendre'n. Apareix un altre cop el característic aire de basc de formes suaus. Quan Cullell va deixar la política municipal, i va es va quedar al capdavant del grup de CiU a l'Ajuntament, Mas va forjar-se en l'oposició a l'aleshores totpoderós Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona.

Amb aquest perfil polític creixent, Pujol es va fixar definitivament en ell i l'any 1995 el va nomenar conseller de Política Territorial i Obres Públiques. Mas tenia 39 anys quan va arribar a aquest càrrec, ja en el primer rengle de la política nacional. Ja diputat al Parlament, el 1997 Pujol el va ascendir designant-lo conseller d'Economia, un dels departaments de pes de la Generalitat. Era evident que l'expresident es començava a fixar en Mas com a possible successor seu, i va començar a rumiar llavors com en podia fer el relleu.

L'operació més delicada

Es produeix en aquell moment l'operació més delicada que ha viscut CiU en la seva història, segons comenten dirigents de la federació. Josep Antoni Duran i Lleida també aspirava a ser el delfí del president i va establir una pugna a cara o creu amb Mas. Però Pujol ja havia decidit que apostaria pel dirigent de CDC.

L'any 2000 es van començar a activar els mecanismes de relleu des de la mateixa Generalitat. Va ser d'aquesta manera que el febrer d'aquell any Mas era nomenat portaveu del govern, i al novembre era designat secretari general de CDC. Des del gener del 2001 va ser conseller de la Presidència i conseller en cap, un càrrec rescatat del calaix.

Mas va consolidar des d'aquestes plataformes la seva experiència gestora i la seva projecció pública. Però al dirigent de CiU li faltava encara pàtina de líder. No havia passat pel revés personal que l'ha acabat de forjar en la seva trajectòria personal. Encara era simplement l'hereu designat per Jordi Pujol.

Va ser d'aquesta manera que Mas va anar com a cap de llista de CiU a les eleccions catalanes del 2003, enfrontant-se a Pasqual Maragall, el seu antic adversari a l'Ajuntament de Barcelona. El dirigent de CiU va guanyar les eleccions amb 46 diputats, però l'edició del tripartit entre el PSC, ERC i ICV el va deixar a l'oposició. L'adversitat va provocar la reacció contrària a la que pretenien socialistes i republicans, que no era altra que la federació nacionalista s'esberlés pel mig. Mas va començar a forjar-se com a líder, tenint cura dels petits detalls. Va ser això molt important davant la pèrdua per primer cop del govern de la Generalitat per part dels nacionalistes. Col·laboradors de Mas d'aquella època recorden que va contractar una empresa d'ocupació perquè ajudés a trobar feina als càrrecs de CiU que d'un dia a l'altre es van trobar a l'atur, a causa del canvi de govern.

La segona edició d'aquest fenomen es va produir ara fa quatre anys, el 2006, amb les eleccions amb José Montilla com a adversari. CiU va pujar als 48 diputats, però es va repetir el mateix pacte del PSC, ERC i ICV. Mas es va tornar a quedar a l'oposició, mentre socialistes i republicans pensaven que en aquesta ocasió sí que s'obriria el meló de la federació nacionalista.

El repte per a Artur Mas era aquesta vegada més difícil, per reiterat. Però va aconseguir un altre cop que CiU no es dividís, i ni tan sols es va arribar a formar cap corrent crític intern que el qüestionés al capdavant de la federació. Amb el desgavell del tripartit, i un estil d'oposició serè, Mas es va consolidar als ulls dels simpatitzants nacionalistes més que ho havia fet quatre anys enrere. El contratemps va acabar de forjar-lo com a líder de CiU, i el va acabar posant a les portes de la majoria absoluta. El laberíntic tripartit hi va contribuir.

El paper de Rakosnik

Ha estat en aquestes conteses electorals quan ha aparegut a la llum pública la dona de Mas, Helena Rakosnik. Ha estat el puntal que va ajudar el líder de CiU a tirar endavant tot i les dues ensulsiades electorals que va patir. Mas es va emocionar al recordar-ho en el míting de tancament de la recent campanya. En va voler deixar constància.

Des del 2003, amb un Jordi Pujol enretirant-se cada dia una passa més, Mas ha anat canviant CiU. Va esponjar el projecte nacionalista amb la idea de Casa Gran del Catalanisme, i va fer l'aposta pel dret a decidir establint una sintonia permanent del conjunt de CDC amb el sobiranisme. Mas va intentar posar en marxa des de la nova CiU una mena de sobiranisme sensat, preocupat fonamentalment per la crisi econòmica, al qual l'electorat ha respost positivament en les eleccions de diumenge passat. La realitat és molt diferent segons el color de les ulleres amb les quals es mira. Els seus opositors denunciaven la tòpica ambigüitat de CiU. Però els votants de la federació ho van interpretar com un exemple del pragmatisme i de la capacitat de conviure sensibilitats diferents dins la federació nacionalista.