28-N i hegemonia nacional

Les eleccions del 28 de novembre han estat les de l'ensulsiada del tripartit, el vot de càstig a una operació sense projecte polític, minada de contradiccions tant entre els partits que integraven la coalició com dins els mateixos partits, així com en la relació entre les cúpules dels aparells i els seus electorats. El govern de Montilla ha estat un govern sense autoritat (el president en cap cas va exercir la prerrogativa de fer cessar un conseller) sense full de ruta, i sense competències ni recursos per fer front a la crisi o per visibilitzar un canvi en la implantació de polítiques socials. A això, hi podem afegir la manca de reacció contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, que va confirmar l'actitud mesella del PSC respecte al PSOE i la paràlisi d'ERC incapaç de capitalitzar la indignació per mantenir el pacte amb aquells que acataven la retallada estatutària. La llista de despropòsits de les tres formacions del govern podria ser molt llarga, però només citaré dos capítols recents: un PSC que inicia una campanya afirmant que no són “ni independentistes ni de dretes” (sort que havien governat amb els independentistes!) i una ERC que proposava un referèndum per la sobirania a corre-cuita després d'haver-lo prohibit a la mesa del Parlament de Catalunya uns dies després de la manifestació del 10 de juliol a través del vot en contra de l'expresident de la cambra. Enmig d'aquest guirigall, l'èxit de CiU es pot interpretar més com un vot antitripartit que com una hegemonia assolida per mèrits propis. L'habilitat de CiU ha consistit a transmetre la sensació de solidesa, així com en la capacitat de treure rèdit electoral del descontentament ciutadà derivat tant de l'escanyament econòmic com dels intents d'aplanament nacional per part dels poders de l'Estat. Amb tot, l'efectivitat de la seva acció de govern toparà amb reptes que la federació no podrà superar a causa de la degeneració del sistema autonòmic. D'aquí la rellevància de la irrupció de Solidaritat Catalana al Parlament i de l'entrada d'un discurs independentista fresc, rigorós i contundent que tregui la careta a totes les falsedats i les frustracions que els propers anys tenallin l'autonomisme. SI serà la força en la qual conflueixi el projecte central en defensa de l'estat propi un cop ERC, sense lideratges i sense credibilitat, entri en la descomposició definitiva. És veritat que el nombre d'escons formalment independentistes ha baixat respecte a les anteriors eleccions (sempre que en algun moment haguéssim pogut arrenglerar ERC en aquesta condició), però el nombre de representants de partits d'obediència nacional catalana s'ha incrementat considerablement, i això sempre es pot convertir en un instrument de pressió política fabulós quan els nous intents de reconstruir ponts amb Espanya hagin tornat a fracassar: quan no hi hagi concert econòmic el 2012, quan el deute de la Generalitat persisteixi per damunt dels 30.000 milions d'euros, quan s'aprofundeixi en les agressions contra la llengua, o quan el dèficit fiscal continuï conduint l'economia catalana (amb més atur, més destrucció de teixit industrial i menys infraestructures) al caire de l'abisme.